Em miro el dibuix ondulant que va fent l'ombra del núvol en la neu a dalt de la muntanya, com canvia i es refà lentament, incessantment: hi ha el blanc aombrat, una mica més fosc, el blanc esclatant il·luminat pel sol, el gris pedregós de les roques que sobresurten, el blanc blavís del núvol al fons... Ara el núvol ja ha passat i tot sembla en suspens una estona, com pintat, fins que l'airet reprèn i les ondes de blanc fosc tornen a moure's, a enfilar-se a poc a poc camí del cim, com una immensa coreografia de què ningú tret dels meus ulls no n'és conscient. Si els tanco un instant puc veure els savis al despatx o a les conferències enderiats a recollir i a circumstanciar el que passa en un segle, en una dècada, en un any de la literatura o de la música o del govern de tot un país. Si els torno a obrir, la coreografia continua.
Foto de Pere Soler
Ara fa quinze anys, Isidor Marí (avui president de la Secció Filològica de l'IEC) posava en marxa els estudis de llengua i literatura catalanes a la Universitat Oberta de Catalunya. Per celebrar l'efemèride, els responsables del grau actual convoquen aquest divendres (23 de maig) a la seu de l'IEC una jornada sobre "La convivència lingüística a la Catalunya del futur". Hi ha previstes dues ponències de Georg Kremnitz (Universitat de Viena)i Joan Pujolar (UOC) i una taula rodona sobre "Cap a quin model de convivència lingüística volem anar?", moderada per Vicent Partal, en què participaran Josep Soler (Universitat de Tartu), Bernat Gasull (Plataforma per la Llengua) i l'escriptora Najat El Hachmi.
Teniu els detalls del programa en aquest enllaç.
"Un poema no és les seves paraules o les seves imatges, com una simfonia no és les seves notes o un riu no és les seves gotes d'aigua. La poesia depèn de les relacions canviants en ella. És un art que viu en el temps."
"La poesia és per damunt de tot una aproximació a la veritat del sentiment, i per a què serveix la veritat?"
"La poesia està escrita des del més pregon; en la gran poesia hi pots sentir una font que parla a una altra font."
Muriel Rukeyser, via brainpickings
El Rèquiem de Brahms ("Un rèquiem alemany, sobre textos de les Sagrades Escriptures, per a solistes, cor i orquestra, amb orgue ad libitum"). En un enregistrament diria que de principis dels vuitanta amb Herbert von Karajan dirigint la Filarmònica de Viena, a la ciutat on una part de l'obra s'havia presentat per primera vegada el 1867 (en un concert en homenatge a Schubert a la Grosse Redoutensaal de Hofburg).
Que passeu el cap de setmana ben acompanyats.
Ha mort en accident una companya de classe de la meva filla. De cop les bestieses deixen de fer mal i l'actualitat se t'esgrana com una panotxa seca. La Maria plora i jo llegeixo. El riu s'escola en silenci, lluny. Sona un rèquiem. Al salm d'Etan hi ha escrit: "¿És per als morts que fas prodigis?"
 En l’actual retallada a gran escala de riscos i apostes per part dels editors (també de les institucions), un llibre com Cartes 1947-1953, que aplega la correspondència entre Armand Obiols i Josep Carner, hauria de ser saludat posant-nos drets i aplaudint. És possible que si ho fan la gent els miri amb desconfiança: Carner encara és més o menys conegut (poc, si volen, però se’l cita); Joan Prat i Esteve, en canvi, nat el 1904, crític i escriptor que signava els seus textos Armand Obiols, forma part de l’humus fèrtil de la cultura catalana dels anys vint i trenta empès avall cap al mar de l’oblit per la Guerra civil, l’exili, la Guerra mundial i la llarga postguerra. Membre amb Trabal i Joan Oliver de l’irreverent Grup de Sabadell, Obiols va ser redactor en cap de la Revista de Catalunya (el 1937-38 i novament el 1947-48), un projecte alhora combatiu i d’alta cultura on va aparèixer una primera versió del Nabí de Carner. Es retrobarà amb el “Príncep dels poetes” ja a l’exili, instal·lats un a Brussel·les i ell a París (més tard a Ginebra) al costat de Mercè Rodoreda, la Sonetista a qui moltes cartes fan referència.
Perquè les cartes recullen moltes dades puntuals sobre la vida en l’eix Brussel·les-París de tres grans escriptors: Carner, Obiols i Rodoreda. Hi apareix a més bona part del món cultural i polític català a Europa a mitjan segle XX: Joan Miró, Joan Puig i Ferreter, Apel·les Fenosa, Ferran Canyameres, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Jean Cassou, Roger Caillois.... Té cap importància, avui, tot això? Jo encara diria que sí, però ja no n’estic tan segur (si llegissin el que he escrit els malaguanyats Albert Manent i Jordi Castellanos em tustarien amablement el clatell: fem cas als mestres).
L’edició d’una correspondència és sempre envitricollada. Agraïm a la Fundació La Mirada (el 2010 ja edità les Cartes a Mercè Rodoreda d’Obiols) que s’hi hagi animat, als hereus que ho autoritzessin i a l’investigador Jordi Marrugat que hi hagi deixat hores i pestanyes. Potser no és del tot fora de lloc, avui, submergir-nos en el que feia seixanta anys enrere el talent català davant de les dificultats i la derrota.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-V-14
Versión en castellano
El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz (cap de la policia que organitza operacions especials per detenir tuitaires prototerroristes), vol netejar la Xarxa d'indesitjables; la portaveu d'UPyD, Rosa Díez, vol fer-ne fora "els covards" i "la gentussa": això d'Internet deu ser pitjor que les clavagueres de l'Estat! Sort que tenim a prop aquests herois i heroïnes que ens prometen un país impecable, immaculat, on ningú no digui res que a ells no els sembli bé. El país del senyor i la senyora Proper.
Per fi veig clar com és
la llibertat exprés.
JS
Aquest soroll de l'aigua caient i gorgolant a l'abeurador. Res més, durant hores. El paisatge també, és clar, i el soroll de fons d'esquellots i algun clapit llunyà, però l'escena a la ment és tota per a aquesta remor i per al tamborineig de l'aigua acanalada caient damunt de l'aigua quieta. Maig de l'any, no de la vida, tot exultant en el seu devessall. Qui sap sentir-hi també el fred formidable de gener o l'eixut ofegador de principis d'agost deu ser savi, ja. Fred i calor, abundor i absència, passat i per venir, tot junt al doll generós i melòdic d'un matí assolellat de desglaç feliç, monocorde.
Una cançó que durant anys per a mi era de Linda Ronstadt fins que vaig descobrir Roy Orbison, i que continua donant versions esplèndides (també algun bunyol).
I'm going back some day, come what may, to Blue Bayou...
Bon cap de setmana.
"España ya está rota, nadie se engañe. A estas alturas, quien desee realmente que exista debe aceptar que ya no es momento de amenazar, sino de idear y construir puentes; no es tiempo para guerreros, sino para ingenieros. Esa fractura es tan evidente que la escriben con titulares los observadores desde otros países, pero aquí simplemente se niega su existencia: "Aún no pasó nada y no va a pasar". Pero ya pasó. [...]"
Suso de Toro, "España está rota", eldiario.es (7-V-14)
Un restaurant gran completament buit amb una noia amb uniforme asseguda rere la barra mirant-se abstreta el carrer i la gent que passa.
Si algun dia heu tingut mala cobertura al mòbil, tranquils: ara les telefòniques podran expropiar terrats per instal·lar-hi antenes, segons una llei d'ocupació forçosa pensada per impulsar la millora de la telefonia mòbil i aprovada per gentilesa de PP, PSOE i CiU. Però no vivim en una dictadura de les corporacions, no, sinó "en un Estado social y democrático de Derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo", tal com sosté el "Título preliminar" de la sagrada Constitució espanyola de 1978. Les expropiacions sempre són pel bé de tots.
Regla u. Menciona allò bo que no fas, atribueix-t'ho, i acusa els adversaris de no fer-ho.
Regla dos. Evoca allò negatiu que promous o provoques, sentimentalitza-ho, i acusa els teus adversaris (ara, enemics de la gent i de la convivència) de fer-ho.
Regla tres. Somriu sempre.
Fregar-se els ulls és optatiu. Riure (o plorar), obligatori.
via @edieelrojo
Fins al dissabte 17 de maig encara sou a temps de visitar a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (pl. Pons i Clerch, a l'edifici on hi ha el Museu de la Xocolata) l'exposició "Entorn 1900", una esplèndida col·lecció d'imatges de Collserola i els barris que hi toquen (Horta, Penitents, Sant Gervasi, Sarrià) al tombant dels segles XIX i XX.
Per animar-vos a no perdre-us l'exposició, els responsables de l'AFB han preparat aquest passeig virtual en 3D per algunes de les imatges de la mostra.
Entorn 1900 from Barcelona Cultura on Vimeo.
A "Cómo aprendió Stevenson a escribir, de modo autodidacta", aplegat dins Escribir. Ensayos sobre literatura (Páginas de Espuma, 2013) i publicat originalment el 1887, Robert Louis Stevenson explica que de petit i de jove tenia fama de dropo, perquè els que l'envoltaven el veien sempre distret. Conta, però, que estava concentrat en l'única cosa que per a ell era important: aprendre a escriure. Per això duia sempre a la butxaca dos llibres: un per llegir i l'altre per escriure-hi, i quan caminava o seia o s'endormiscava tenia el cap permanentment ocupat buscant la manera d'explicar amb paraules allò que veia o pensava. Tot i que ja no sóc ni nen ni jove, en llegir aquest fragment he tingut la sensació que a l'armari les butxaques dels meus abrics somreien.
|
Entrades
