PISSARRA BLANCA

Em miro el dibuix ondulant que va fent l'ombra del núvol en la neu a dalt de la muntanya, com canvia i es refà lentament, incessantment: hi ha el blanc aombrat, una mica més fosc, el blanc esclatant il·luminat pel sol, el gris pedregós de les roques que sobresurten, el blanc blavís del núvol al fons... Ara el núvol ja ha passat i tot sembla en suspens una estona, com pintat, fins que l'airet reprèn i les ondes de blanc fosc tornen a moure's, a enfilar-se a poc a poc camí del cim, com una immensa coreografia de què ningú tret dels meus ulls no n'és conscient. Si els tanco un instant puc veure els savis al despatx o a les conferències enderiats a recollir i a circumstanciar el que passa en un segle, en una dècada, en un any de la literatura o de la música o del govern de tot un país. Si els torno a obrir, la coreografia continua.



Foto de Pere Soler