NEWPORT, 1958

Tant la veu i el fraseig d'ella com la pel·lícula (d'una qualitat d'imatge poc habitual) són impagables. I el detall de treure's l'herba del taló abans de pujar a l'escenari, i el micro, i el bebop del segon tema, i aquesta gent del públic que escolta i menja i fuma i bada: un i un altre i aquella altra, tots i cadascun com extrets d'un conte de Cheever o una novel·la de Bellow o Roth...

Que passeu un bon cap de setmana de Rams, amb bon te i bon fraseig per a dos o per a tants com calgui.





(Si en voleu més, aquí teniu una història esplèndida del mateix festival dos anys abans, el 1956, amb un Duke Ellington que anava una mica de baixa, el saxo Paul Gonzalves i la dona que es va posar a ballar...)

PER FER EL RETRAT D'UN OCELL

Pinta per començar una gàbia
amb una porta oberta
després pinta
una cosa bonica
una cosa senzilla
una cosa maca
una cosa útil
per a l'ocell
recolza després la tela contra un arbre
en un jardí
en un bosc
o en una selva
amaga't darrere l'arbre
sense dir res
sense bellugar-te...
De vegades l'ocell arriba aviat
però pot molt ben ser que passin anys i panys
abans no es decideixi
Tu no et desanimis
espera
espera si cal durant anys
que la rapidesa o la lentitud de l'arribada de l'ocell
no té cap relació
amb l'encert del quadro
Quan l'ocell arribi
si és que arriba
guarda el silenci més profund
espera que l'ocell entri a la gàbia
i quan hi hagi entrat
tanca suaument la porta amb el pinzell
en acabat
esborra l'un rere l'altre tots els barrots
amb compte a no tocar cap de les plomes de l'ocell
Fes després el retrat de l'arbre
i escull la branca més bonica
per a l'ocell
pinta també el verd fullam i la frescor del vent
el polsim del sol
i la fressa de les bestioles de l'herba en la calor de l'estiu
i després espera que l'ocell es decideixi a cantar
Si l'ocell no canta
és mal senyal
senyal que el quadro és dolent
però si canta és bon senyal
senyal que pots signar
Llavors arrenques molt suaument
una de les plomes de l'ocell
i escrius el teu nom en un angle del quadro.

  Jacques Prévert (no coneixeu "Les feuilles mortes"?)
  Versió de Miquel Desclot (De tots els vents, 2004)

Y YO TAMPOCO

Trobo molt interessants i ben comprensibles les paraules que ahir va adreçar el president del govern d'Espanya al president dels Estats Units en la seva primera cita (un moment tan buscat, tan desitjat, tan treballat, que podem donar per segur que tot l'equip de comunicació de la Moncloa portava setmanes preparant la conversa). De fet, és el mateix que un li mormolaria a Déu si finalment se'l trobés cara a cara: "Sabeu què, Nostre Senyor, jo anava a catequesi". És més o menys el que li diries a Juli Cèsar: "Em sap greu haver de parlar-vos en dialecte, és que a classe del senyor Morató estava per altres coses..." O el que li diries així d'entrada per quedar bé a Picasso ("De petit vaig fer un dibuix que als meus pares els va agradar molt") o a Carner ("Jo també escric poemes"). Per cert, algú sap si al diccionari hi ha una paraula específica per al sentiment de vergonya pel passaport propi?

RAP LECTOR

Via l'Observatori de l'edició digital de BEAT, un dels millors recursos en línia per seguir aquests assumptes (subscriure-s'hi és altament recomanable), vaig a parar a aquest vídeo esplèndid que segur que us sorprendrà i us trencarà també algun esquema. A partir d'un tema dels rappers Jay Z i Kanye West, Annabelle Quezada i La Shea Delaney s'han empescat el seu "B*tches in Bookshops" i relliguen sense problemes Eire, Golding, Calvin Klein, Tolstoi, Proust, els Angry Birds i Foucault (aquí en teniu la lletra completa).

Una altra mostra que per promoure la lectura hi fan més les bones idees (i la passió, i ser del temps, i el coneixement de causa) que no els milions.

CAPITALISME EMOTIU

"Seré amable però radical", avisa el noi (bé, l'home, però és que els homes més joves que jo comencen a semblar-me tots nois), amb el seu vestit gris marengo planxat i la corbata a joc, parlant pel mòbil dalt de l'autobús. A aquestes hores el 17 va ple amb gent gran sola o per parelles amb bosses de plàstic a les mans, mares i pares i mainaderes duent cotxets i criatures a escola i venedores que pugen a obrir les botigues de la zona alta, i ell i el seu vestit aquí al mig queden una mica fora de lloc. Potser per això s'està dret en un racó, mirant enfora. La conversa s'allarga: "Pues pensa que a aquesta gent la pressió els hi fa molt mal..." El que penso és que deu venir de fer un curset d'afectivitat i negocis. I llavors li veig el dit acaronant dolçament, sí, l'iPhone per darrere.

SENTIR COM CRUIX

A la salut del vostre escarbaticidi predilecte. Bon cap de setmana!

ARA RIU-TE'N

En la tempesta perfecta congriada al voltant del Real Madrid d'ençà de dimecres a la nit, em sembla interessant tenir en compte que el nostre somriure condescendent, allò que molts pensem en aquests moments quan llegim o escoltem invocar una campanya arbitral orquestrada per perjudicar la Casa Blanca i perquè el Barça guanyi la Lliga sí o sí, per entendre'ns, és exactament el mateix que pensen i somriuen a la resta de la península quan els catalans invoquem les conxorxes espanyoles contra la nostra Santa Causa. És clar que nosaltres tenim la raó contra bords i lladres i tal i qual, però tanmateix...

SEPARATS

"Veure el cervell o el cor d’un gran home separat del cos té un atractiu ben comprensible. Ara mateix se m’acudeixen uns quants noms."

  Enric Gomà, "Vísceres il·lustres" (Ara, 21-III-12)

TÉ, DIU

QUATRE PARAULES

Mig en somnis, un àngel
se m’apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me’l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el son dels pecadors,
m’és igual. Vull dormir.
Però ell insisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t’he fet el poema.
Jo li dic: si escric món,
bé hi hauré d’afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l’ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes.

 Narcís Comadira
 Poema escrit per a la celebració del Dia Mundial de la Poesia 2012











Franz Stuck, "El guardià del Paradís" (1889)


MÉS
Provisionals/Saragatona
Sega de mots
Blog de Álvaro Valverde
A La Vanguardia Digital (vejats miracle!)

LA SISENA ÉS FLORAL

www.btvnoticies.cat

Al bloc "Poesia infantil i juvenil" recomanen l'antologia: "Una proposta molt boniqueta i un llibre del que cal prendre nota per regalar" (20-IV-12)

A la tria de llibres de la Diada de VilaWeb (aneu a l'apartat de Poesia).

"23 roses" (El bloc d'en Ramon Bassas)

Fitxa del llibre a ca l'editor.

Per comprar-lo a Amazon, Llibres.cat, La Central, Laie o La Llar del Llibre.

Divendres presentem a la premsa aquest 23 roses per Sant Jordi, però de fa dies ja es pot trobar a les llibreries. És el sisè títol de la col·lecció d'antologies de poesia "amb tema" que al 2008 ens vam empescar amb la gent d'Ara Llibres (sis títols, deu edicions, més de deu mil llibrets plens de versos posats al carrer). En aquest cas comptem amb un pròleg de Plató ("de l'amor de les coses belles es derivaran per als déus i per als homes tota mena de beneficis") i la tria per primera vegada és només de vint-i-tres poemes perquè van acompanyats del mateix nombre de roses, tot plegat per mirar de fer-ne un bon obsequi pel dia de Sant Jordi.

PORTERS I POESIA

DE FERENC PLATKO A CARLES SINDREU

A principis del segle XXI és difícil trobar, o ni tan sols imaginar, un poema, una cançó o una pel·lícula dedicada a un porter de futbol, l'ermità de l'àrea. En canvi, a principis del segle passat, això no era tan estrany, perquè els porters, els grans porters, eren estrelles mediàtiques de les mateixes dimensions que els grans davanters. Només cal recordar, a tall d'exemple, la figura de Ricardo Zamora, que en els anys vint i trenta del segle passat rivalitzava en popularitat amb Josep Samitier. Si no fos així no s'hagués encunyat un proverbi en honor seu: "Uno cero, y Zamora de portero", un proverbi que, segons sembla, va néixer després de les seves grans actuacions a l'Olimpíada d'Amberes (1920). Si això fos cert, Zamora hauria donat origen a un proverbi malgrat que aleshores tan sols tenia dinou anys! A més, Zamora va ser fins i tot protagonista d'una pel·lícula silent: Por fin se casa Zamora (1926). El porter hongarès Ferenc Platko va ser gairebé tan famós com Zamora, a qui de fet va substituir en la porteria del FC Barcelona quan va fitxar per l'Espanyol, i, com ell, va deixar també la seva empremta, si no en el món del cinema o dels refranys, almenys en el món de la literatura. Una de les seves actuacions més memorables va tenir lloc, el 21 de maig de 1928, a Santander durant el primer partit de la final de la Copa contra la Reial Societat, un partit que va acabar amb empat a un, i que va donar lloc a dos partits més de desempat (...)  [El text complet aquí]

Xavier Renedo, "De Ferenc Platko a Carles Sindreu (Una parada, dos poemes i un cal·ligrama)"
Lletres i bits

LÁ FHÉILE PÁDRAIG

Vista la nòmina de músics i escriptors del país, sant Patrici bé deu poder ser també reclamat com a patró del vers i de la literatura. Bon cap de setmana de poesia, doncs, ara que ja n'enfilem el Dia Mundial.

I aprofito per felicitar des d'aquí en Marcel Riera, guanyador del darrer premi Carles Riba amb Llum d'Irlanda, ja a les llibreries.





(Aquí teniu la cançó interpretada pels Dubliners.)

SENSE ESBORRAR

Ho va escriure Màrius Torres ja al Mas Blanc: "Que en els meus anys la joia recomenci / sense esborrar cap cicatriu de l'esperit". Doncs això.

PRAGA LA CATALANA

Els llibres, a més d’entretenir, ajuden a dibuixar les imatges mentals d’una cultura, d'un país. Si la Barcelona que tenim al cap no seria la mateixa sense Vida privada o sense les novel·les de Mercè Rodoreda, si València té el seu gran retrat a Els treballs perduts de Joan-Francesc Mira, el mateix passa amb ciutats més llunyanes com ara Sant Petersburg (abans Stalingrad), que Montserrat Roig anostrà per sempre amb L’agulla daurada, o Praga, que Teresa Pàmies va cosir a la literatura catalana i a la nostra memòria col·lectiva del segle XX amb el seu Testament a Praga, premi Josep Pla 1970 (encara sota la dictadura). El llibre, signat per Teresa i Tomàs Pàmies, és un homenatge al pare, activista republicà exiliat, però en el diàleg epistolar entre tots dos acaba convertint-se en reflexió sobre el que resta de la militància i en testimoni que el món canvia i no s’atura. L’esforç per vindicar aquella generació que va voler un país radicalment diferent del que s’havien trobat continuà amb Quan érem capitans (1974) i Quan érem refugiats (1975). Però la Teresa Pàmies escriptora sumà després a la seva aposta pel record contra l’oblit, per la paraula contra el silenci, un altre vessant més proper a la crònica de fets menuts que sovint passen per alt, presents en una novel·la com La filla del gudari (1997) o sobretot als guions radiofònics aplegats a Coses de la vida a ritme de bolero (1993), magnífic testimoni de la combinació de tendresa i compromís que Pàmies ha sabut fer com poca gent més.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-III-12












MÉS
Teresa Pàmies, "Tenia deu anys i era primer de maig" (L'Avenç, juny de 1977)
Ferran Monegal, "Un lloc de la plaça de Letamendi" (El Periódico, 14-II-12)

BENEÏDA LA TERRA

Un paleta surt tot revestit d'una casa del carrer Balmes on deuen estar rehabilitant algun pis, i posa les dues grans mans enguantades damunt de la pila de terra color de fang que omple a la vorera, entre motos, un sac de residus blanc. Posa les mans ben obertes damunt de la pila de terra i s'hi recolza, la toca com en una imposició, prement-la a poc a poc, delicadament, no se sap si per reduir-ne el volum o per descansar-hi. I, llavors, el contrallum il·lumina l'escena.

TRET DIFERENCIAL

Se suposa que els pobles avancen mirant alhora endavant i enrere. Nosaltres ho fem mirant a Madrid i enrere.

LLEGIR MALAMENT

... i, amb ells, fer-ho ben de gust. Però no, no són néts de Simon and Garfunkel. I ell no és Elijah Wood, l'actor que feia de Frodo. I sí, vénen de Noruega. I el consell el dec a un taxista il·lustrat. Vull dir que compte amb les aparences.





En voleu més?
"Homesick"
"Cayman Islands"
"I'd rather dance with you"
"Mrs. Cold"

LES TRES O QUATRE COSES

"Escric a mà, perquè és com brodar: m'agrada l'olor del paper i la feina artesanal de l'escriptura, el dibuix de les lletres. Hi ha tres o quatre coses importants en la vida: els llibres, els amics i les dones... i Messi. L'he vist fa poc a la televisió, en el Mundial de clubs. Ah, si pogués escriure com Messi juga al futbol! El futbol sembla enamorat d'ell!"

 António Lobo Antunes (Babelia, 14-I-12)













MÉS
Rubén Uría, "Messi siempre es más"

TALLÀ ALLÀ

Ara que sembla que el símbol del temps són unes tisores (i, segons com, una estassadora) potser valdria la pena abans de posar-nos a tancar equipaments, línies d’ajut i programes culturals fer un càlcul ràpid no només del que se suposa que ens estalviarem sinó també de les conseqüències que comportarà l’estalvi, del que costarà reprendre (o directament reconstruir) algunes relacions i activitats el dia que tornem a tenir recursos i el mal que poden fer els talls en determinats sectors arrelats al país, difícils de regenerar i fins no fa gaire considerats estratègics. Vull dir que no és el mateix tancar una línia d’AVE inútil que costa a més milions d’euros o deixar de construir una piscina a l’ambaixada de Riad que fer clausurar un festival que ajuda a sostenir la vida cultural en una vila o deixar de pagar els ajuts deguts al teixit associatiu. No és el mateix, però l’AVE i les ambaixades ningú no els qüestiona i en canvi amb la cultura qualsevol ministret s’hi veu amb cor.

Salvador Espriu (de qui l’any que ve celebrarem, sembla que sense pressupost, el centenari) va deixar escrit que mai no ha de morir tot un poble per un home sol. Se suposa que tampoc per una dona. Vull dir que Angela Merkel, Esperanza Aguirre i Alicia Sánchez-Camacho poden anar dient la seva missa, però mentrestant estaria bé que els que no som ultraliberals ni lingüicides ens poséssim d’acord sobre on bastir els dics de contenció contra la demagògia aplicada al desballestament d’allò públic en relació amb la cultura. O acordem que una biblioteca és tan important com una escola i aquesta tan important com un CAP o acabarem perdent-ho tot (bé, tot no: l’escola i el CAP es privatitzaran), començant és clar per la biblioteca. O acordem que una llengua és tan patrimoni com el Prado i com una catedral o bé acabarem veient com hi ha diners públics per restaurar un quadre o un cimbori però no per conservar i difondre les nostres paraules. La cultura viu i floreix en la crisi, però els seus protagonistes, escenaris i mecanismes pateixen amb les podes. Compte doncs amb l’estassadora.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-III-12
Versión en castellano

FOSCA, METICULOSAMENT

M'assabento avui (el diari Ara fa un molt bon paper, en aquest sentit, en relació amb una certa cultura no vinculada a les multinacionals i el paper couché) de la mort de Felícia Fuster, poeta i pintora, a més de traductora (li devem per exemple una antologia de Poesia japonesa contemporània apareguda el 1988 a l'Óssa Menor de Proa). Fuster vivia a París, però va crear fa uns anys a Barcelona, a Gràcia, una Fundació per ajudar persones sense recursos a fer estudis superiors.












FOSCA
                   A M.M.M. amb admiració i afecte

Obscura,
fosca em van fer,
embolcallada amb els secrets
de la terra de sota.
Ni la dent
ni l'aixada, ni els trànsits
de l'arrel,
no, res, no m'ha fet créixer cap enfora.
Fosa en el pensament, encara tinc
la immensitat, entre l'espasa i l'ombra.
Ocell rasant, amb cabellera d'ales,
la llum vesteixo
gelat sobre la pell, un foc de lluna.
Pel cel mullat de núvols,
quasi per joc,
el sol endiumenjat
no em pot fer anar endarrere,
ni tibant-me -potser de massa lluny
i poc- un pany de vida que enlluerni.
Per fora, fosca,
obscura sembla que em van fer:
molí aturat
amb aspes desbocades
desesperadament;
torrent golut, rodolant, cec,
que es deixa caure
en el bressol immòbil de la nit
per afegir el silenci
i fer cant nou.
Obscura he corregut, potser amagant-me
darrera el fil del somni
interromput, dormint
en els cabassos buits, en les esperes
de les àvies
que guien
amb mans de vent, els trèvols, els tresors
extenuats
de primaveres caducades.
Un dia
m'he despertat com d'una mort petita,
intranscendent. He vist, de sobte,
el món. Distret. Obscura
m'he sentit: una glopada, una embosta
d'espai perdut. Un sanglot
m'ha penjat, allunyada,
sobre una branca dura
de ferro mal forjat,
aquí on m'estic, nua de temps,
amb la por d'esperar, per esperar-vos, ferotgement callada,
obscura.
Fosca, meticulosament. I viva.

  Felícia Fuster
  D'Aquelles cordes del vent (Proa, 1987)

ENLLÀ DEL PARTICULAR

No es podria pensar una distància més gran entre la llegenda que justifica Jonàs per salvar la fe particularista i el Llibre de Jonàs bíblic que problematitza Jonàs per introduir el gir cap a una fe universalista. Al Llibre de Jonàs, la transició del dogmatisme de l'antiga fe en Déu que excloïa els gentils com estranys a la seva aliança amb Israel al Déu que en el futur els vol abraçar amb la seva misericòrdia, té lloc davant dels nostres ulls d'una forma que duu el conflicte entre normes no 'teòricament', sinó a una nova forma narrativa clarament creada pel propi narrador.

 Hans Robert Jauss, "El Libro de Jonás. Un paradigma de la 'Hermenéutica de lo extraño'",
 dins Caminos de la comprensión (La Balsa de la Medusa, 2012)

CAVORQUES

Si sou de caire desprès amb el vostre temps i us interessa la cosa impresa, demà diu que faig una xerrada al cicle "Els grans llibres d'Occident" de l'Institut d'Humanitats de Barcelona sobre el "nyap il·legible" escrit per un poeta sense tema (els qualificatius són de dos columnistes locals d'aquells tan savis), nyap traduït al castellà, al francès i a l'anglès i força reeditat que a alguns continua fascinant-nos setanta anys després. L'assumpte és a les set al CCCB, i es dirà "Nabí, de Josep Carner: d'obediència i perdó".

Déu juga, Déu ens tira lluny i mai no ens llença.
Canto son nom amb veu igual,
orb, doblegat, com esperant una naixença
dins la cavorca sepulcral.

LESOTHO I NOSALTRES

"Paradoxalment, el país que destina més despesa a l'educació en relació amb el seu PIB és Cuba, seguida de prop per Lesotho, ambdós amb una despesa de més del 13%. Països com França, Àustria, la Gran Bretanya i els Estats Units hi destinen al voltant del 5,4%. En canvi, el Canadà i Austràlia, que encapçalen el rànquing PISA, el que destinen a l'educació no supera el 4%, més o menys el percentatge que hi destina Espanya, que ocupa un lloc per sota de la mitjana de l'OCDE. Ens hauria de fer reflexionar el fet que la despesa pública d'un país en matèria educativa (en percentatge) sembla que no té una correlació directa amb els resultats dels estudiants en informes com el PISA. Això vol dir que la solució per millorar l'educació no sempre passa per un augment de la despesa pública, encara que al nostre país és el tema central del debat. [...]

Ens cal reformar l'ensenyament superior urgentment i des de la base. Ens cal una reforma que escolti i integri, i que no es perdi en problemes tècnics, perquè el veritable problema és d'actitud i adaptació a una societat diferent de la precedent i amb necessitats quasi oposades. Ens cal un sistema àgil, modern, flexible, més obert a Europa que tancat en les inèrcies incomprensibles del sistema espanyol, meritocràtic i, sobretot, col·laboratiu, capaç d'establir una agenda comuna en què tothom guanyi. Què ens manca per aconseguir-ho? Desempallegar-nos d'inèrcies que arrosseguem des de l'edat mitjana; ens cal valentia i un lideratge fort que sàpiga escoltar, prioritzar, proposar i executar. Els estudiants no són els enemics, són els còmplices. Necessitem forces de ruptura, però també de creació perquè les forces explosives no porten enlloc si al final no són capaces de crear quelcom nou. Tant els uns com els altres hem d'aprendre a escoltar-nos i a treballar en comú, perquè tots volem un sistema universitari tan equitatiu com excel·lent."

 Imma Tubella, "Universitats: és hora de construir" (Ara, 2-III-2012)

TRENCAR L'OLLA

Puja forta, la jovenalla...

DALLA

Em sembla que a mi m'agradava més Francesco de Gregori. O això és el que em deia llavors, el que em pensava. Però han passat els anys, una pila d'anys, i de tard en tard encara escolto Dalla, mentre que De Gregori descansa al bagul dels vinils i a l'armari empolsegat dels cassets gravats amb aquells títols de les cançons escrits a mà amb lletra menuda. Dalla tenia un punt més populero i un aire mig de pinxo que no sabies si havia de deixar que se't fes tan simpàtic com de fet se't feia (Il cucciolo Alfredo, avvilito e appuntito, con i denti da lupo tradito, ci pensa un attimo e poi sale...).

M'adono que a poc a poc i sense planificar-ho ja us he anat explicant per aquí a trossos la meva admiració pel músic de Bolonya. Del que no us he parlat és de la il·lusió en rebre per correu el gran paquet amb Banana Republic a dins, dels passeigs per Roma i les cartes amb la Cristina i la Luisa, de les tardes a Port d'Addaida amb els de casa i la Núria i el Miquel, tot ple de llum, del calfred i la confusió cada vegada que sento "Lucio dove vai?", d'un capvespre gèlid a la Villa Borghese. De tot això ara potser valdrà més no dir-ne res, oi, Lucio?

MÉS
Dalla, perchè questa festa finisce così? (Oi?, 1-III-12)

INVERSIONS

D'acord: res no es perd. Algú sí, però. Ja és curiós que els projectes i les idees, insubstancials per definició, siguin menys contingents que les persones.