PRAGA LA CATALANA

Els llibres, a més d’entretenir, ajuden a dibuixar les imatges mentals d’una cultura, d'un país. Si la Barcelona que tenim al cap no seria la mateixa sense Vida privada o sense les novel·les de Mercè Rodoreda, si València té el seu gran retrat a Els treballs perduts de Joan-Francesc Mira, el mateix passa amb ciutats més llunyanes com ara Sant Petersburg (abans Stalingrad), que Montserrat Roig anostrà per sempre amb L’agulla daurada, o Praga, que Teresa Pàmies va cosir a la literatura catalana i a la nostra memòria col·lectiva del segle XX amb el seu Testament a Praga, premi Josep Pla 1970 (encara sota la dictadura). El llibre, signat per Teresa i Tomàs Pàmies, és un homenatge al pare, activista republicà exiliat, però en el diàleg epistolar entre tots dos acaba convertint-se en reflexió sobre el que resta de la militància i en testimoni que el món canvia i no s’atura. L’esforç per vindicar aquella generació que va voler un país radicalment diferent del que s’havien trobat continuà amb Quan érem capitans (1974) i Quan érem refugiats (1975). Però la Teresa Pàmies escriptora sumà després a la seva aposta pel record contra l’oblit, per la paraula contra el silenci, un altre vessant més proper a la crònica de fets menuts que sovint passen per alt, presents en una novel·la com La filla del gudari (1997) o sobretot als guions radiofònics aplegats a Coses de la vida a ritme de bolero (1993), magnífic testimoni de la combinació de tendresa i compromís que Pàmies ha sabut fer com poca gent més.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 14-III-12












MÉS
Teresa Pàmies, "Tenia deu anys i era primer de maig" (L'Avenç, juny de 1977)
Ferran Monegal, "Un lloc de la plaça de Letamendi" (El Periódico, 14-II-12)