DALLA

Em sembla que a mi m'agradava més Francesco de Gregori. O això és el que em deia llavors, el que em pensava. Però han passat els anys, una pila d'anys, i de tard en tard encara escolto Dalla, mentre que De Gregori descansa al bagul dels vinils i a l'armari empolsegat dels cassets gravats amb aquells títols de les cançons escrits a mà amb lletra menuda. Dalla tenia un punt més populero i un aire mig de pinxo que no sabies si havia de deixar que se't fes tan simpàtic com de fet se't feia (Il cucciolo Alfredo, avvilito e appuntito, con i denti da lupo tradito, ci pensa un attimo e poi sale...).

M'adono que a poc a poc i sense planificar-ho ja us he anat explicant per aquí a trossos la meva admiració pel músic de Bolonya. Del que no us he parlat és de la il·lusió en rebre per correu el gran paquet amb Banana Republic a dins, dels passeigs per Roma i les cartes amb la Cristina i la Luisa, de les tardes a Port d'Addaida amb els de casa i la Núria i el Miquel, tot ple de llum, del calfred i la confusió cada vegada que sento "Lucio dove vai?", d'un capvespre gèlid a la Villa Borghese. De tot això ara potser valdrà més no dir-ne res, oi, Lucio?

MÉS
Dalla, perchè questa festa finisce così? (Oi?, 1-III-12)