AVORRITS

Abans d'ahir, monsenyor Elvis Costello; aquesta nit passada, el gran Lucio Dalla al Palau (que no és escenari per a certa mena de música, però després de setze anys esperant-lo no ens posarem ara estupendus...) i en propers dies, gràcies al BarnaSants, Quimi Portet, Manolo Tena, Jaume Sisa, Jorge Drexler (gràcies, Ignasi, per presentar-me'l), Turnez & Sesé o Toti Soler. I això parlant només de cantants. Qui deia que per aquí ens avorrim? Si vingués també Leonard Cohen a presentar l'últim disc la cosa ja seria rodona (i si a sobre algun dia l'Oriol Izquierdo es decideix a publicar les versions catalanes que té fetes de les seves cançons, quadraríem el cercle)...

ma adesso non voltarti
voglio ancora guardarti
non girare la testa
dove sono le tue mani
aspettiamo che ritorni la luce
di sentire una voce
aspettiamo senza avere paura, domani.

Ah, Dalla! Contra l'encarcarament, hi ha artistes que saben sumar a la qualitat i la capacitat creativa una extroversió (de vegades a la frontera amb l'histrionisme) que els fa carn de mitjans però també alegria dels que vivim envoltats de rosegapenes. Te'l mires de lluny i fa pensar en Carles Santos i Andreu Buenafuente sumats i dividits entre dos, i ara no parlo només del físic (que també). Com no parlo només de cantants: mentre me l'escoltava, em ballaven al cap tot d'imatges de l'exposició sobre Terenci Moix acabada d'inaugurar a la Residència d'Investigadors (compte: oberta només fins al dia 20).