PORTERS I POESIA

DE FERENC PLATKO A CARLES SINDREU

A principis del segle XXI és difícil trobar, o ni tan sols imaginar, un poema, una cançó o una pel·lícula dedicada a un porter de futbol, l'ermità de l'àrea. En canvi, a principis del segle passat, això no era tan estrany, perquè els porters, els grans porters, eren estrelles mediàtiques de les mateixes dimensions que els grans davanters. Només cal recordar, a tall d'exemple, la figura de Ricardo Zamora, que en els anys vint i trenta del segle passat rivalitzava en popularitat amb Josep Samitier. Si no fos així no s'hagués encunyat un proverbi en honor seu: "Uno cero, y Zamora de portero", un proverbi que, segons sembla, va néixer després de les seves grans actuacions a l'Olimpíada d'Amberes (1920). Si això fos cert, Zamora hauria donat origen a un proverbi malgrat que aleshores tan sols tenia dinou anys! A més, Zamora va ser fins i tot protagonista d'una pel·lícula silent: Por fin se casa Zamora (1926). El porter hongarès Ferenc Platko va ser gairebé tan famós com Zamora, a qui de fet va substituir en la porteria del FC Barcelona quan va fitxar per l'Espanyol, i, com ell, va deixar també la seva empremta, si no en el món del cinema o dels refranys, almenys en el món de la literatura. Una de les seves actuacions més memorables va tenir lloc, el 21 de maig de 1928, a Santander durant el primer partit de la final de la Copa contra la Reial Societat, un partit que va acabar amb empat a un, i que va donar lloc a dos partits més de desempat (...)  [El text complet aquí]

Xavier Renedo, "De Ferenc Platko a Carles Sindreu (Una parada, dos poemes i un cal·ligrama)"
Lletres i bits