TALLÀ ALLÀ

Ara que sembla que el símbol del temps són unes tisores (i, segons com, una estassadora) potser valdria la pena abans de posar-nos a tancar equipaments, línies d’ajut i programes culturals fer un càlcul ràpid no només del que se suposa que ens estalviarem sinó també de les conseqüències que comportarà l’estalvi, del que costarà reprendre (o directament reconstruir) algunes relacions i activitats el dia que tornem a tenir recursos i el mal que poden fer els talls en determinats sectors arrelats al país, difícils de regenerar i fins no fa gaire considerats estratègics. Vull dir que no és el mateix tancar una línia d’AVE inútil que costa a més milions d’euros o deixar de construir una piscina a l’ambaixada de Riad que fer clausurar un festival que ajuda a sostenir la vida cultural en una vila o deixar de pagar els ajuts deguts al teixit associatiu. No és el mateix, però l’AVE i les ambaixades ningú no els qüestiona i en canvi amb la cultura qualsevol ministret s’hi veu amb cor.

Salvador Espriu (de qui l’any que ve celebrarem, sembla que sense pressupost, el centenari) va deixar escrit que mai no ha de morir tot un poble per un home sol. Se suposa que tampoc per una dona. Vull dir que Angela Merkel, Esperanza Aguirre i Alicia Sánchez-Camacho poden anar dient la seva missa, però mentrestant estaria bé que els que no som ultraliberals ni lingüicides ens poséssim d’acord sobre on bastir els dics de contenció contra la demagògia aplicada al desballestament d’allò públic en relació amb la cultura. O acordem que una biblioteca és tan important com una escola i aquesta tan important com un CAP o acabarem perdent-ho tot (bé, tot no: l’escola i el CAP es privatitzaran), començant és clar per la biblioteca. O acordem que una llengua és tan patrimoni com el Prado i com una catedral o bé acabarem veient com hi ha diners públics per restaurar un quadre o un cimbori però no per conservar i difondre les nostres paraules. La cultura viu i floreix en la crisi, però els seus protagonistes, escenaris i mecanismes pateixen amb les podes. Compte doncs amb l’estassadora.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 7-III-12
Versión en castellano