TORNAR-HI

"Aquí radica el secret per a Puntí del gaudi que aporta la revisió d'un partit. És com la relectura de Guerra i pau o de Madame Bovary: «Veure per segona vegada un partit quan ja coneixes el resultat aporta un gaudi especial. Saps el segon exacte en què faran el gol i és fascinant, perquè mires el partit d'una altra forma. Et dius a tu mateix: 'aquest defensa no té ni idea que d'aquí trenta segons aquest tio el regatejarà per l'altre costat'. Ja no és tan important el què sinó el com. Com en els bons llibres»."

 Jordi Puntí, Parlant de Quan no perdíem mai. 15 mirades sobre el Barça (Alfaguara)

JA HO VA DIR CAMPS

"No es casualidad que Instituto Nóos se haya fijado en Valencia". Ho va dir Francisco Camps el 27 de setembre de 2004 en la inauguració de la primera de les costellades turisticoinstitucionals que l'entitat sense ànim de lucre del gendre del rei d'Espanya va organitzar a la Comunitat Valenciana i a les Illes.

Justament amb dos presidents ara tots dos encausats, sí, però en dues comunitats on el PP torna a governar amb majoria absoluta. La dreta espanyola sembla saber sempre sortir berlusconianament reforçada dels escàndols de corrupció (aquí, una altra valencianada). Ja ho deia Camps, que les coses no passen per casualitat.

DE LES AMÈRIQUES

Chegou das Américas un home rico e trouxo consigo un negriño cubano, coma quen trai unha mona, un papagaio, un fonógrafo... O negriño foi medrando na aldea, onde deprendeu a falar con enxebreza, a puntear muiñeiras, a botar aturuxos abrouxadores.

Un día morreu o home rico e Panchito trocou de amo para gana-lo pan. Co tempo fíxose mozo comprido, sen máis chatas que a súa coor... Aínda que era negro como o pote, tiña gracia dabondo para facerse querer de todos. Endomingado, con un caravel enriba da orella e unha ponla de malva na chaqueta, parescía talmente un mozo das festas.

Unha noite de estrelas xurdeu no seu maxín a idea de saír polo mundo á cata de riquezas. Tamén Panchito sinteu, como tódolos mozos da aldea, os anceios de emigrar. E unha mañán de moita tristura gabeou polas escaleiras dun trasatlántico.

Panchito ía camiño da Habana e os seus ollos mollados e brilantes esculcaban no mar as terras deixadas pola popa.

Nunha rúa da Habana o negro Panchito tropezou cun home da súa aldea e confesoulle saloucando:

—Ai, eu non me afago nesta terra de tanto sol; eu non me afago con esta xente. ¡Eu morro!

Panchito retornou á aldea. Chegou probe i endeble; pero trouxo moita fartura no corazón. Tamén trouxo un sombreiro de palla e mais un traxe branco...

 Castelao (Cousas, 1926)

UN ANY EN CINC MINUTS

Bon cap de setmana, i fugaç.


A History of the Sky from Ken Murphy on Vimeo

EL PUTTO CATALÀ

El renaixement i el barroc mediterranis són plens de putti (en singular, putto), aquelles criatures nues i amb ales, de vegades amb les galtes inflades o amb un arc a les mans. Com ells, el putto català podria ser un motiu ornamental simpàtic i innocent si no fos que totes dues paraules, putto i català, descarrilen de seguida de la via de la suposada possible innocència.

Dimecres passat, per no anar gaire enrere, dos membres del Parlament europeu van escridassar l’eurodiputat Ramon Tremosa, que hi intervenia en anglès (com sol fer bona part dels diputats per a millor comprensió de la resta), recriminant-li que no ho fes en castellà. A Estrasburg. Els diputats, no identificats, seien a la bancada dels socialistes espanyols. L’incident em va recordar l’anècdota referida per Joan Puigcercós sobre les seves primeres intervencions al Congreso de los Diputados, quan baixava de dalt de tot de l’hemicicle i pel passadís central alguns diputats populars li anaven dient (prou fort perquè ho sentís i prou fluix perquè els micròfons no ho captessin): “imbécil”, “hijoputa”... Són la mena de brometes que un, bategant les ales, pensaria que quaranta anys després de l’agonia de Franco tots plegats ja ens podríem estalviar. Setmanes enrere, de fet, veient amb uns joves estudiants les escenes de la càrrega policial davant de la Universitat de Barcelona a Salvador, de Manuel Huerga, els contava el cas d’una noia com ells que hi era i que, acorralada al fons d’un passadís, no ha oblidat mai els policies escridassant-la “¡Chilla, puta catalana!” mentre descarregaven les porres. Llavors vaig advertir als meus estudiants: “Però d’això ja en fa quaranta anys”. I l’aula es va omplir d’angelets bufadors.

Ara que ens governarà gent ferma defensora de la Constitució i preocupada per la igualtat entre tots els espanyols, espero no fer cara de putto si invoco com escriptor espanyol en català el dret a usar la meva llengua en les mateixes condicions (ni més, ni menys) en què ho pot fer un ciutadà d’Àvila. A Barcelona, a Madrid i a Estrasburg. I confio que el nou govern d’Espanya implementarà mesures concretes per donar compliment a l’article 3.3 de la Constitució que a tots ens empara. També als catalans, ja sense ales.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-XI-11
Versión en castellano

IMITADOR DEL FOC

Des del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu anuncien la inauguració dimarts vinent de l'exposició "Imitador del foc. Bartomeu Rosselló-Pòrcel i la Residència d’'Estudiants de Catalunya". Rosselló, mort joveníssim de tuberculosi, alumne de Gabriel Alomar, és una peça brillant i poc coneguda (una prova més: les esquifides referències digitals que se'n troben) de la poesia catalana de preguerra. Va escriure (i no va poder veure publicat) un sol llibre, Imitació del foc, però amb un grapat de poemes antològics. Jo posaria "A Mallorca, durant la guerra civil" a la meva tria de predilectes (de fet, figura a 50 poemes per saber de memòria,), i "Inici de campana" em sembla un joiell solar, mínim i intens alhora, carregat com pocs de poder d'evocació.

L'exposició, si ho he entès bé, serà al Col·legi Major Universitari Ramon Llull (Urgell), pel fet que el poeta va ser estudiant de la Universitat de Barcelona i bibliotecari resident del Col·legi.

UBI CARITAS

És interessant la dada (i la data) aportada per Ramon Barnera, de Càritas de Girona: per a ells hi ha un abans de 2007 i un després de 2007. Això vol dir que fa tres o quatre anys que no acabem de voler saber el que ja estava passant al voltant nostre: atur, gana, desnonaments, tot un panorama. I ara amb l'estat en retirada de l'assistencialisme i els serveis socials.

















Lucas Cranach (1534)

LES EXCEPCIONS

Se cita sovint el general Baldomero Espartero, Virrey de Navarra, Regente del Reino y Presidente del Consejo de Ministros de España (tornat a més a primer pla, darrerament, gràcies a Gregorio Peces Barba), per la seva frase sobre els efectes terapèutics del bombardeig urbà periòdic en la salut del cos nacional: "A Barcelona hay que bombardearla al menos una vez cada cincuenta años" (un ritme que es va encarregar personalment de mantenir). No recordem tant, en canvi, les paraules igualment significatives de Severiano Martínez Anido (nascut, ves per on, al Ferrol), governador militar de Barcelona amb Primo de Rivera i futur ministre d'Orden Público amb Franco, qui en arribar l'any 1920 a la ciutat de Ferrer i Guàrdia i Layret avisava: “He estado en Cuba y en las Filipinas. Ahora tendría que estar en África. El Gobierno me envía a Barcelona y yo actuaré como si estuviese en campaña”.

L'Espanya moderna té aquesta tirada esportiva a fer front a les excepcions amb la mà dreta que la caracteritza. Ho dic avui pels embriagats d'excepcionalitat.

QUE CHESHIRE ENS AJUDI

No se m'acut altra manera de prendre'ns aquest cap de setmana que amb molt d'Evans.

LA MALEDICCIÓ DE LA BENEDICCIÓ

Si voleu desballestar un tastaolletes (o un curiós professional, que ve a ser el mateix dit més fi), deixeu-lo sol i amb molt de temps per davant en una gran biblioteca.

SOM QUI SOM?

Dilluns, l'escriptor Salman Rushdie va muntar un petit mullader digital perquè s'havia trobat que Facebook li havia desactivat el compte i per tornar-lo a obrir l'obligava a fer servir el seu nom oficial (Ahmed Rushdie) per comptes del que fa servir sempre i amb què tothom el coneix. Pot semblar una bestiesa però no ho és. El debat sobre la navegació (i tot el que comporta: compres, afiliacions, participació) amb el nom i cognoms ("en obert", per entendre'ns) o amb pseudònims o heterònims possibles és al moll de l'os de les discussions sobre el futur (el futur immediatíssim) d'Internet.

En el punt en què les xarxes socials comencen a ser ubèrrimes (i si ho són als Estats Units vol dir que ho seran a Catalunya d'aquí a tres o quatre anys) i a connectar-se entre elles ja de forma gairebé automàtica (dilluns el NYT referia una altra història inquietant d'una activista digital que ha vist aparèixer a Klout perfils dels seus fills que s'han creat sols), potser som a prop del moment que els primers a convertir-se en partisans o en corrent crític seran gent que fins no fa gaire militava a les files dels defensors de la digitalització a ultrança. Potser no hi ha res a fer contra l'era digital i l'explosió de les xarxes, però és evident que hi haurà moltes maneres de viure-hi integrats.

A les llibreries nord-americanes els llibres sobre aquestes qüestions ja tenen secció pròpia, i els mitjans ens il·lustren dia sí dia també amb històries sobre la xarxa i les empreses i els emprenedors que hi viuen i en viuen. Tots aquests, sí, amb noms propis.

CONCATENAT

D'acord, la pregunta bona és sempre "Per què?". Però llavors encara ens queda un altre problema: quina és la resposta bona.

CAMPANYA

"És absurd dividir el món en bons i dolents. La gent és encantadora o bé avorrida. I jo vaig amb els encantadors."

Oscar Wilde (1854-1900), per boca de Lord Arlington al primer acte d'El ventall de Lady Windermere. Poc abans de treure's del barret allò altre de "Puc resistir-ho tot menys la temptació". I a la mateixa obra on també deixà escrit per sempre que la vida és una cosa massa important per parlar-ne seriosament.

Fa molt, doncs, que ho hauríem de saber.

TRES CONTINENTS

JAPÓ

Avui passo el temps llegint
un haiku que m’agrada,
dient-ne i dient-ne les paraules.

És com menjar-se
el mateix gra petit, perfecte de raïm
un cop i un altre.

Camino per la casa recitant-lo
i en deixo caure les lletres
a l’aire de cada habitació.

M’aturo al costat del gran silenci del piano i el dic.
El dic al davant del mar en una pintura.
En tamborinejo el ritme en una petxina.

M’escolto dient-lo,
llavors el dic sense escoltar-lo,
llavors l’escolto sense dir-lo.

I quan el gos em mira
m’agenollo davant seu
i l’hi mormolo a les orelles blanques i llargues.

És aquell sobre la pesant campana
del temple
amb la papallona adormida al damunt,

i cada vegada que el dic sento la pressió
enorme de la papallona
sobre el ferro colat de la campana.

Quan el dic a la finestra,
la campana és el món
i jo la papallona que s’hi ha aturat.

Quan el dic al mirall,
sóc la pesant campana
i, la papallona, la vida amb les seves ales de paper.

I més tard, quan te’l dic a les fosques,
tu ets la campana
i jo en sóc el batall, tocant-te,

i la papallona s’ha envolat
del seu vers
i es mou com una frontissa damunt del nostre llit.

  Billy Collins, “Japan” (de Picnic, Lightning, 1998)
  Versió de JS

ET EGO TE

Dijous va aparèixer al Quadern la primera ressenya d'Una pedra sura. I no me'n sé estar d'aquest apunt de vanitat:

"En aquest recull explora dos estils o dues tendències ja presents en llibres anteriors: l'epigrama brevíssim, d'inspiració oriental, que concentra en una imatge poderosa un pretext per a la reflexió, i el poema breu però una mica més llarg, sovint narratiu, a què ens té acostumats l'anomenada poesia de l'experiència. En tots els casos, incloent-hi aquells que es podrien situar en un espai intermedi i que impedeixen que hi hagi solució de continuïtat, es tracta de plantejar una situació no gens extraordinària, fàcilment compartible, i dur-la fins al límit de l'inefable."

Manuel Castaño, "Poemes que suren" (El País, Quadern, 10-XI-11)















Juriaen van Streeck, Vanitas

CARTES

M'agraden les cançons en què algú escriu una carta a algú altre, ficció sobre ficció de veus que reconstrueixen el que té lloc en silenci. Com aquesta de Dar Williams (versionada per Joan Baez). O com altres peces igualment esplèndides de Boris Vian, Natalie Merchant o Leonard Cohen.

Que passeu un bon cap de setmana.

Cordialment,

PER ESTRANYA REGIÓ

De vegades anem pel món tan cofois amb les nostres lliçons sabudes, amb les nostres polides certeses, que per un instant les dades ens desconcerten quan simplement ens obliguen a tornar a mirar, o a llegir.

"El dialecto asturiano que tratamos de recoger es la lengua viva de nuestro pueblo; todos le mamamos, por decirlo así, con la primera leche; va pasando tradicionalmente de padres a hijos y se continúa de generación en generación. ¿Quién es el que no le habló en su primera edad? (...) ¿Quién, al fin, el que presente, no se complace en ejercitarle, y ausente de su patria, en recordarle y oírle?"

No us sona molt? Passa només que la citació és treta d'un discurs de Gaspar Melchor de Jovellanos, nascut a Xixón, i que Jovellanos era il·lustrat, no pas romàntic, i va viure i morir abans que Aribau comencés a escriure. Interessant, oi?

HSATRC

Cèsar o Neró? Si us plau... Com és que ningú no diu que a qui de veritat s'assembla Silvio Berlusconi és a Pooh-Bah, l'Honorable Senyor Acaparador de Tota la Resta de Càrrecs del Mikado de Gilbert i Sullivan?

SINGULARS IRREDUCTIBLES

Disculpeu-me que hi torni amb la política, però vist que hem entrat de ple en campanya i que ara ens toca llegir o escoltar amb un somriure als llavis Jorge Fernández Díaz prometent que "El PPC defensarà que es reconegui la irreductible singularitat de la identitat catalana" i sentim Alicia Sánchez Camacho avisar que "El PPC será el protagonista de la esperanza y del cambio en Cataluña", m'he entretingut a triar d'un document que em van enviar dies enrere les millors perles singulars i esperançadores de diferents prohoms (i alguna prodona) del PP emeses durant la popular campanya contra l'Estatut de Catalunya. En teniu una quarantena en aquest enllaç. Però les que transcric a continuació són les meves favorites, i apunten prou bé la mena de cambio i esperanza que s'acosten...

“Se está produciendo un caballo de Troya en la Constitución de todos los españoles.”

Ángel Acebes (3-9-2005)

“El proyecto de Estatuto es un obstáculo de primera magnitud para el crecimiento económico catalán.”

Mariano Rajoy (19-9-2005)

“Es el momento más crítico para la convivencia desde 1977.”

Federico Trillo (1-10-2005)

“Si se aprueba esta norma, los políticos catalanes podrán decidir sobre lo que pasa en Jaén o en Zamora, sobre sus finanzas, su sanidad, su educación o sus derechos, pero las Cortes Generales no podrán decidir nada de Cataluña.”

Mariano Rajoy (2-10-2005)

“La propuesta de Cataluña supondrá un coste de miles de millones de euros para Andalucía y Chaves lo sabe, ya que lo que el sistema catalán plantea es trincar toda la tela de golpe y después, a ver lo que suelto poco a poco."

Javier Arenas (11-10-2005)

“Nunca, desde la Transición, habíamos estado en una situación tan peligrosa como la que estamos en la actualidad. Es asombroso pensar que se puede volver a un país en el que todos los españoles no son iguales ente la ley.”

Ana Botella (17-10-2005)

“Ni siquiera en la época de Mao y de la Revolución Cultural, cuando todos los chinos hacían gimnasia a la vez, se atrevieron a tanto.”

www.fundacionfaes.org (25-10-2005)

“El Estatuto es fruto de la tregua de ETA en Cataluña.”

Jaime Mayor Oreja (24-11-2005)

“En Cataluña se está haciendo con el castellano lo que en época de Franco se hizo con el catalán.”

Mariano Rajoy (14-2-2006)

Però la millor de totes és sens dubte: “El Estatuto abre la puerta a la poligamia” (www.fundacionfaes.org, 26-10-2005).

Visca la poligàmia, doncs. I mori la política.

VALENTS AMB TANCS

Una altra cosa que tampoc no és recíproca: la llibertat.

MIMUS POLYGLOTTOS

Porto uns quants dies enganxat a la balada del vídeo. I a més m'ha servit per descobrir què carat era el sinsonte (a Mèxic cenzontle, del nàhuatl, d'on deu venir la forma castellana) en què diu que creu Silvio Rodríguez al començament d'aquella altra cançó de l'Unicornio on acaba repetint i repetint "Qué cosa fuera..." amb el timbal de fons per sota de la seva guitarra.

Algú té idea de com n'hauríem de dir en català, d'aquest ocell nord-americà tot ple de veus? I posats a parlar de música: aquí el podeu sentir cantar.

INCENDI I MÚSICA

HARPA

L'aire fai sonar
(fueyes ardiendo roses)
les cuerdes arreches del agua.

  Xuan Bello, El llibru de les cenices (1988)



ARPA

L'aire fa sonar
(fulles incendiades roses)
les cordes tibants de l'aigua.

 versió de JS

D'APRENDRE

Primer em pensava que disfrutava sobretot al costat de la gent amb qui aprenia. Després he anat entenent que, tant com això o més, aprenc al costat de la gent amb qui disfruto.

PROSPECT TERRACE

Sec al petit parc urbà on diu que de gran venia sovint a passejar H.P. Lovecraft, que vivia aquí a tocar. Lovecraft havia nascut el 1890 a Providence en una família benestant, i s'hi va estar fins a principis dels anys vint. Després hi tornà (de Brooklyn i d'una experiència matrimonial fallida amb una dona més gran que la família no acceptava) l'any 1927, i ja no se n'havia de moure gaire més: aquí va escriure la part essencial de la seva obra i morí, en la penúria, el març de 1937.

El parc queda una mica encimbellat i té una molt bona vista, a l'altra banda del riu, sobre el que ara és el downtown i en aquell temps devia ser la zona d'expansió de la ciutat moderna. Quan Lovecraft s'ho mirava segur que ja hi destacava la massa vermellosa de l'hotel Biltmore, obert l'any 1922, i devien estar acabant d'alçar l'esplèndid gratacel art déco del Bank of America. Aquesta vista i bona part de les cases que ara m'envolten eren llavors si fa no fa les mateixes. També aquest fred que a ell l'emmalaltia. I fins potser el banc desgastat on sec i deixo que una llum esclatant de tardor balli fent pampallugues tot al meu voltant. Amb el Víctor hem anat per College Hill seguint les adreces on l'escriptor va viure, que sovint ja no són exactament on eren, o n'han mogut la casa, o no en guarden menció. Queda només la placa que un seguit d'admiradors (no pas l'ajuntament) va dedicar-li amb motiu del centenari del seu naixement en una raconada a tocar de la John Hay Library, alguna fotografia com aquesta en què s'està a l'entrada de la casa d'hostes del carrer Prospect on llogà una habitació cap al final de la seva vida, i la tomba al peu de l'obelisc familiar dels Phillips a Swan Point, una de les més visitades del cementiri: nosaltres hi vam trobar una família fent turisme, un bolígraf que algú hi havia deixat en homenatge, petites pedres deixades allà a la manera jueva i un nino de plàstic inspirat en les seves criatures literàries.

Fa sol i tinc fred. Llegeixo en una biografia que ell va morir el dia que jo vaig néixer. Som i no som a la tardor, ara o llavors. I el fil que tot ho cus és la memòria, amb noms i llocs i imatges fent de botons.

ESTIMAT COMADIRA

Si demà dimecres sou a Girona i sou a més dels previsors que compren les entrades de Temporada Alta amb temps, teniu la sort de poder assistir a l'estrena del muntatge Estimat Comadira, dirigit per Xavier Albertí i Joan Ollé i amb les veus, entre d'altres, de Jordi Boixaderas, Montserrat Carulla, Sílvia Pérez Cruz, Julieta Serrano o Lluís Soler.

Si la resposta als dos "si" inicials és que no, llavors sempre podeu repescar des d'aquí (no es mereixen) el reportatge sobre Comadira emès just ahir al programa "Ànima", o bé escapar-vos a la llibreria del barri i procurar-vos la saviesa destil·lada a Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra, acabat d'aparèixer a la Biblioteca Universal Empúries (aquí en teniu el sumari).

Feliç Comadira.










MÉS
Josep M. Fonalleras, "Remolatxa i orfebreria" (El Periódico, 1-XI-11)
La notícia a VilaWeb