AMB PERDÓ

Fa dies que volia explicar-vos que estic de festa perquè al darrer número de la revista Els Marges (el 91, amb data primavera 2010) hi apareixen finalment l'intent de poètica i la tria de poemes que els vaig enviar per a la secció "Sobre poesia i sobre la meva poesia" (si teniu el Zinio Reader, hi podeu accedir en línia). D'altra banda, l'Institut Ramon Llull ha decidit penjar en obert l'entrevista i la lectura dels poetes que vam participar a Poetàrium i també us ho volia explicar. Però amb tant d'ego i tanta poètica pel mig, suposo que podeu imaginar-vos que no sabia gaire com mencionar-ho, fins que avui el "Dos cuestionarios" del Yo, etc de Martín López-Vega m'hi ha donat peu amb aquest paràgraf que comença amb una frase sobre allò que dèiem que no dubtaria ni un segon a fer meva:

"Creo en una idea fuerte de la tradición. Que haya que repensarla no quiere decir que se pueda repensar de cualquier manera. No todos han tenido la misma importancia. A veces oye uno estupideces del tipo 'para mí ha sido tan importante Bob Dylan como Quevedo'. Bien, si quien dice eso se refiere a su vida, es correcto, pero si sus poemas se parecen más a las letras de Dylan que a los poemas de Quevedo, no me interesa nada, a no ser que les ponga también una música como la de Dylan, y entonces me interesará, pero como cantante, no como poeta. Ahora también está muy de moda el elemento performativo, que también es interesante, pero es otra cosa. Una vez en Barcelona 'actué' con otro poeta que llegó y dijo: 'Iba a leer un poema, pero he pensado que mejor me lo voy a comer'. Me hizo algo de gracia, pero no nos dedicamos a lo mismo. Yo quiero hacer lo mismo que Auden y él, lo mismo que Fofito." [+]

Y ELLOS SE JUNTAN

Els altres referents mundials que parlen d'indisoluble unidad:

- El Rei
- El catecisme de l'Església catòlica
- La constitució dominicana
- L'ambaixada cubana a Síria

SENTÈNCIA

1 1 f. [LC] [RE] [FLL] Opinió, especialment filosòfica o teològica, expressada d’una manera dogmàtica.

LLUNES ENCARNADES

Em fan gràcia els que sostenen (o tenen ja tan interioritzat que ni ho sostenen, ho donen per fet) que les escriptores i els escriptors són (som) a la lluna, que el que fem i pensem i diem té ben poc a veure amb la realitat real, la de cada dia, la de la política municipal, la de la més radical llibertat de l'individu, la dels règims nacionals, la de la política europea. Punxeu als quatre enllaços, llegiu i jutgeu.

QUE NO S'APAGA

Parlant de monstres del segle passat, en el record hi ha aquella llum que no s'apaga.

ROCKERS I ROQUERS

Ara que Barcelona viu una mena de nit dels rockers vivents allargassada amb concerts de Roxy Music, Kiss, Bob Dylan, Crowded House i altres noms i grups supervivents de les tenebres del segle passat, no deu ser tan estrany que un dels millors expresidents i ara solistes de l'escena política internacional, amic de xèrifs, sentinella d'occident, lector de Pla i abdominalista conspicu, agafi el roc i la fona i salti a l'arena estival dels herois amb una peça a The Times (aquí una paràfrasi bastant significativa) que ja voldrien tenir bemolls per signar la caterva de pensadors i polítics i analistes acovardits per la realitat, la complexitat, la dignitat o la prudència, que no acaba amb -at, d'acord, però als vells ròquers amb cabells llargs i bigoti i maquillatge cap rima no els fa perdre's una bona farra... I que consti que parlo de ròquers, no de roquers, aquells fons marins de roques terroristes traïdores allà on una democràcia pot encallar si bada gaire, o si s'hi encaparra. El nostre heroi ho ha deixat escrit: "Si cau Israel, caiem tots". I cau i s'alça i s'espolsa la lucidesa i torna a engrapar el micròfon amb aquell somriure d'ulls petits dels hiènids.

DEL FOC, LA NIT

RONDA D'INFANTS

A l'arbre fullós
l'oratjol naixia.
Cada fulla en tanca
un petit alè.
Argent d'olivera,
mirallet del vent.

El vent s'ha perdut
en l'ombra marcida.
Tusta la campana
amb un so apagat.
Si la flama el crida,
quin caliu més alt!

En la nit de juny,
una lluna clara.
Veles de la mar,
canyes del camí.
Surt el vent de l'arbre,
i del foc, la nit.

Vora l'espurneig
volti la rotllana.
L'oratjol, de l'arbre,
i del vent, el foc;
de la flama el vespre,
i del somni, tot.

Tomàs Garcés

UNA LLENGUA FÍSICA

"És un art essencialment concret, no pot consistir més que en la representació de coses reals i existents. És una llengua completament física que té com a paraules tots els objectes visibles". Ho diu Gustave Courbet (aquests dies a Barcelona) parlant de la pintura, però poseu-hi la poesia, la traducció, el futbol, la cuina o el que més ens convingui.

CRÒNICA D'UNA SALVACIÓ ANUNCIADA

Per ells he caminat sense mirar on posava els peus.

Per ells he dut a la cartera durant mesos un nom apuntat de pressa en un tros de paper.

Per ells he demanat, desitjat, gastat, buscat, regalat, pispat, deixat, perdut i envejat, de vegades en va.

Per ells ja no sé viatjar ni badar ni dormir de gust sense un a prop.

Per ells la meva maleta sempre és la més pesada.

Per ells el meu fuster somriu quan em veu.

Per ells he perdut més d’un autobús, he rebut més d’un crit, he oblidat més d’un consell, he tingut més d’una discussió, he fet tard a més d’una cita, he guanyat més d’un amic, he rigut i he plorat, he decidit.

Si llegeixen habitualment aquestes pàgines ja saben de què els parlo. I segur que disfrutaran tant com jo amb dues novetats recents: les Bibliotecas llenas de fantasmas de Jacques Bonnet (a Anagrama) i Bibliofrenia (Melusina) de Joaquín Rodríguez, esplèndids catàlegs de bibliòfils en el sentit més intens (i de vegades extrem) del terme. Mentre me’ls empassava no he pogut evitar d’evocar l’esplèndid Ex-libris. Confessions d’una lectora d’Anne Fadiman (Eumo en català, Alba en castellà) i la novel·leta 84 Charing Cross Road de Helene Hanff (Empúries/Anagrama, que va tenir una digníssima adaptació al cinema amb Anne Bancroft i Anthony Hopkins de protagonistes). Tot plegat a l’altra banda de les toves i jeremíaques divagacions d’Umberto Eco i Jean-Claude Carrière (Nadie acabará con los libros, a Lumen), suposats advocats defensors d’un acusat sense judici. Perquè ningú no jutja avui el llibre. I ningú no l’amenaça de mort si no és que entenem que també estan amenaçats de mort l’escola, la família o l’alegria. Que les coses canvien, és evident. Però la defensa del llibre i el seu full de ruta futur han de venir per la banda de la lògica i del pragmatisme, amb l’afegit si es vol de la tradició i la implicació personal. Quan amb qualsevol causa s’ha de recórrer al lirisme intel·lectual o al patetisme ecologista, es torna causa perduda. Avui cal anar repetint certes obvietats perquè si no correm el risc d’enfitar-nos de reconfortants mentides: la cultura no va néixer amb el llibre, ni s’acabaria si el llibre desaparegués. Que no desapareixerà.










-------------------------------
Publicat a El Periódico, 16-VI-10
Versión en castellano

ESTREMISTICO

Jo sempre havia suposat que el temps de treva i el to en general benigne autoimposat entre nosaltres quan algú es mor venia de l'educació, o del pòsit de la cultura, catòlica. Es veu que no, o ja no.

Qui va ser que va dir allò que el Vaticà és al lloc del món on costa més no perdre la fe?

NOTA BLAVA

Als que no ens agrada fer fotos de vegades sí que ens agrada veure com en fan (i, si teniu paciència, de regal va un tema esplèndid amb lletra de Kazuo Ishiguro).



Més? Aquí teniu també "La Vénus du Mélo".

QUINA IL·LUSIÓ

Primer retrobes la gent i sobretot fan cara de record. Després, passats molts anys, va essent cada vegada més cara d'orla.

GRAPEJAR-LA

VACA SUÏSSA

Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet.

Pere Quart

CAUSALS

Si tenir moltes hores per llegir t'hagués de convertir en escriptor, el cànon hauria de ser ple de porteres i vigilants de pàrquing.

¡DAME!

Per què volem savis i professors, si tenim futbolistes? Segons la Real Academia Española, monosílabo/a és un adjectiu aplicat a una paraula d'una sola síl·laba. Un amic atent m'avisa que avui Xabi Alonso, preocupat com sempre per fer les millors assistències, aclareix i exemplifica el concepte al diari de més tirada del país de Cervantes, que deu haver decidit no tocar les seves paraules potser en homenatge a Valle Inclán:

"El vasco [Alonso] reconoce que con Pelopo [Xavi] en el campo prácticamente no necesita hablar. 'Nos comunicamos con monosílabos', dice; '¡solo!, ¡dame!, ¡de cara!, ¡fácil!'"

HÈCTOR I ÀIAX

Fa tres mil anys els aqueus i els troians ja ho sabien: cap guerra no és digna ni tan sols de ser anomenada guerra si no permet que cadascú pugui enterrar i plorar els seus morts. Aquí encara som lluny de Troia.

[El vídeo l'ha promogut la Plataforma Contra la Impunidad, i aviso que no estalvia la cruesa]



RESSONS
Als Salms de Josep Porcar.

FORMES DE L'EDICIÓ

Dijous vinent, 17 de juny, a les set de la tarda, a la UOC tindrem com a convidats Josep M. Castellet (president del Grup 62 i degà de la ILC) i Ernest Folch (president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, responsable d'Ara Llibres i conseller delegat de 36L) per a una xerrada oberta al públic que, a partir de la idea que l'edició permet i va prenent al llarg del temps i donades les circumstàncies diferents formes, vol esbossar un panorama de la feina i la responsabilitat de l'editor a Catalunya als anys seixanta i avui, en un ampli arc de mig segle que si algú pot ajudar-nos a traçar són aquests dos convidats d'excepció.

L'acte forma part del cicle "Converses sobre llibre, literatura i lectura", associat al Postgrau sobre el tema que posarem en marxa a la tardor.

AVUI, PER EXEMPLE

CINC BONES

Al cinquè dia, cinc bones noves amb cognom de bons escriptors: Grossman, Khayyam, Sampere (i Camí), Serés, Transtörmer.

CONTRA GOOGLE

Avui, una de ressaca. Joaquín Rodríguez (que acaba de publicar Bibliofrenia) comenta i enllaça al seu bloc Los futuros del libro l'encíclica de Nicholas Carr (el de "Is Google making us stupid?") contra la xarxa i la xarxificació de tot plegat.

Diu que amb marea baixa és quan es cullen bons mol·luscs.

DON JOAN I EL PRÍNCEP

Contra la dialèctica elemental i de vegades pedagògica, en literatura catalana els opòsits aparents són sovint onades successives.

ME'N RECORDO

[La meva aportació a l'acte d'ahir, a la manera de Brainard...]

Recordo que el carrer feia pujada.

Recordo just a l’inici, a tocar amb el Passeig de Sant Gervasi, una torre amb un petit jardí polit i tres graons fins a la porta d’entrada. Ara és una casa de pisos amb caixers de ‘La Caixa’ al racó on creixien flors.

Recordo els clots dels arbres, i l’escorça i les capçades que vaig trigar anys a saber que eren de til·ler, i l’olor forta a les nits de juny i flors aixafades a terra que amb la calor se t’enganxaven a la sola.

Recordo la torre d’inspiració moresca, i la de davant de casa sense gràcia que algú va comprar i va restaurar (“Cent milions”), i la del parvulari, i la que durant anys va semblar buida, i l’altre col·legi on acompanyava els pares a votar i a on uns dies després anava a mirar el nombre de vots dels meus partits, que se solien comptar amb els dits d’una mà.

Recordo un trist local comercial on anaven obrint negocis que duraven pocs mesos.

Recordo les ambulàncies aparcades a l’entrada d’urgències quan van convertir La Rotonda en hospital per a moribunds. I els ambulanciers allà muts, fumant displicents, desvagats.

Recordo la vorera desigual, vella i esberlada.

Recordo que amb els divuit acabats de fer em vaig treure el carnet i com costava trobar lloc per aparcar.

Recordo un gual cada pocs metres.

Recordo la història que el pare explicava que els explicava als possibles compradors quan construïen la casa per justificar que no tingués pàrquing: “Miri el carrer” (no hi havia ni un cotxe). “I si algun dia s’arribés a omplir, encara tindríem la gran reserva de l’Avinguda del Tibidabo...”

Recordo el soroll de les rodes de ferro del Tramvia Blau esgarrinxant els rails en arribar a la parada, i una campaneta. I que l’esgarip metàl·lic em vibrava als queixals.

Recordo el remoreig de les grues.

Recordo la piuladissa d’ocells al carrer.

Recordo la guineu de pedra de la barana d’entrada al gran menjador de La Rotonda. I les fotos del casament dels pares, on sempre penso que he de buscar la guineu i mai no ho he fet.

Recordo la professora del taller de fotografia que vivia al nostre carrer i que el primer dia del taller em va confondre amb una nena.

Recordo la tarda de diumenge que vaig sortir a fer fotos amb la càmera bona del pare per a aquella professora.

Recordo que la tarda de diumenge que vaig sortir amb el Quico a fer fotos un parell de quinquis més baixos que nosaltres, amb una navalla respectable a la mà del que duia la veu cantant, ens van atracar i se’n van endur la càmera.

Recordo la navalla, i que tremolava.

Recordo que ens van fer entrar a empentes en un solar i ens van lligar les mans amb una cinta negra de plàstic dur que hi devia haver per terra, i que després d’implorar-los un d’ells va obrir la càmera i en va treure d’una estrebada el rodet. I el rodet va recargolar-se com la cinta que ens tallava els canells i es va velar tot.

Recordo que a la meva família el número de la sort és el tretze.

Recordo el títol i la data de l’encíclica social de Lleó XIII: Rerum novarum, del 1891.

Recordo aparcar el cotxe a Lleó XIII o Mas Yebra a la nit, amb el bon temps, i aquells metres de camí fins a casa surant en el silenci i en l’olor de l’exaltació.

Recordo mirar amunt tot i saber que el sobreàtic no es veia des del carrer.

Recordo que mai no hi havia ningú a cap finestra.

Recordo les claus al pany de la porta del carrer i la força exacta que calia fer contra els llistons metàl·lics, empenyent una mica amb el peu a la placa de fusta.

Recordo la portera, la Concha, i la seva filla, l’Emilia, que va heredar la porteria però no la volia.

Recordo quan ens van instal·lar l’intèrfon.

Recordo a la paret a l’entrada una gran foto en blanc i negre d’un mapa antic de Barcelona. I la d’un llac de muntanya als Pirineus. Però només n’hi havia una.

Recordo les bústies a tocar de la taula buida de la portera, i amb quin delit obria la nostra esperant carta quan ja en vaig tenir clau.

Recordo el passadís que anava cap a l’ascensor i, a l’altra banda d’un vidre, a mà dreta, un racó estret amb quatre plantes que no sé qui regava.

Recordo la pasta negra dels botons de l’ascensor.

Recordo la maneta de llautó, la porta de fusta, les portes interiors metàl·liques pintades de gris de l’ascensor i el soroll que feien, i recordo l’impuls lent ascendent de la caixa i com remugava amunt fins al final del trajecte.

Recordo (i reveig sempre només que tanqui els ulls) els verds i els blaus de majòlica de la cúpula de La Rotonda des de la terrasseta del menjador.

Recordo casa nostra com casa meva, dalt d’un carrer que fa pujada.


RESSONS
Al web del llibre
A Bloguejat (L'escollit)
Manuel Cuyàs
Imma Merino a El Punt
Imma Monsó a La Vanguardia
Allau, a The Daily Avalanche

ENS EN RECORDAREM

Avui a les vuit del vespre es presenta, a La Central del carrer Mallorca, un llibre diferent (sé que l'adjectiu fa olor de suat, però aquest és diferent), intens i lleuger alhora, banal i carregat d'intenció, ple de memòria individual i de picades d'ullet a tots plegats.* Per a mi, ho confesso, ha estat un veritable descobriment. Es diu Me'n recordo (sí, és en el que s'inspirà el Je me souviens de Perec), el va escriure Joe Brainard, l'ha traduït el Màrius Serra, l'editen els de L'Avenç i a uns quants (Campillo, Casacuberta, Fernàndez, Fonalleras, Manzano, Merino, Mesquida, Monsó, Ollé, Puntí, Serra, Škrabec, Subirana i Torner) la presentació ens exigirà un petit exercici de paral·lelisme literari. A veure què en surt. Demà us ho ensenyo.

[* Que consti que no sóc l'únic que ho pensa.]

SOBRE BLOGS

Avui una de Zits, per gentilesa de la Carlota.



—Jugues a dames?
—No, gràcies. Estic escrivint als meus blocs.
—Blocs? En tens més d'un?
—Tres, de fet... Un és per expressar les meves idees. Un altre per expressar les meves idees sobre aquestes idees... I el tercer per qualsevol idea que se'm pugui acudir mentre escric les idees sobre les meves idees.

ECONOMIA DE MITJANS

I, com sempre, bon cap de setmana (per a ell segur que ho serà).

QUI, QUÈ, QUAN

Parlem amb suficiència mofeta i amb alguna espina mig d'enveja sobre els rics i poderosos enclaustrats a prop de Sitges, i resulta que ha de ser un d'ells, un paio podrit d'influències a qui certament no li ve de res, qui gosi dir amb lletra clara alguna veritat que sona estranya en aquest ridícul país exguai que de cop ha trobat un mirall en una cambra oblidada i s'adona que és com és i no com somniava.

AD HOC

Fico la mà a la butxaca i en trec unes claus que no són les meves.

AHIR, EL 1965

Com que ja vaig deixar escrit fa un parell d'anys el que penso sobre aquest certamen, un dels que caldria rescatar de la necessària pira, del convenient cordó sanitari a establir amb els premis a casa nostra, potser ara doncs no sonarà estrany que apunti i subratlli (dubto que ho facin els grans mitjans de comunicació) que avui a la parròquia de Sant Medir, al barri barceloní de la Bordeta, es lliura la quaranta-sisena edició del premi Amadeu Oller per a poetes de menys de trenta anys que encara no hagin editat cap llibre. Un servidor hi serà, al costat de mossèn Bigordà i dels membres del jurat (presidit per Carles Miralles), i tots plegats farem feliç sense diners pel mig un/a poeta més que afegirà el seu nom a la llarga llista dels Desclot, Pinyol, Sala-Sanahuja, Castaño, Sunyol, Torner, Dodas, Calvo, Vidal i d'altres (al 2008, Anna Ballbona; al 2009, Marc Rovira). El 1965 queda aquí al costat.

L'ESTAT CORPORATIU

"Hi va haver un temps en què el capitalisme era vist a Amèrica com un sistema que calia combatre. Però ara ja ningú no el qüestiona. Així, encara que Wall Street robi milers de milions de dòlars dels contribuents i que el Golf de Mèxic s’hagi convertit en un pantà tòxic, no sabem què fer ni què dir. Condemnem els excessos del capitalisme sense exigir el desmantellament de l'Estat corporatiu. Els liberals [Llegiu-ho en el sentit que la paraula té als EUA. N. del T.] mantenen una lleialtat equivocada que il·lustren bé els grups ecologistes que refusen d'excoriar la Casa Blanca d'Obama per la catàstrofe ecològica del Golf de Mèxic. Els liberals s'inclinen davant d’un Partit Demòcrata que els ignora i que compleix les ordres de les corporacions. La deferència reflexiva envers els demòcrates per part dels liberals és el resultat de la covardia i la por. És també el resultat d'una comprensió infantil dels mecanismes de poder. La línia divisòria no és entre republicans i demòcrates. És una línia entre l'estat corporatiu i el ciutadà. És una línia entre capitalistes i treballadors. I això els comunistes, malgrat tots els seus fracassos, ho van entendre."

Chris Hedges, Truthdig ("This country needs a few good communists")