dijous, 26 de juny de 2008

ELOGI DE L'AMADEU OLLER

Un diu “dinar” i es refereix a un àpat en un restaurant de disseny o en una fonda on encara sàpiguen cuinar les faves, a la safata amb un supermenú d’oferta o a obrir la nevera de casa a veure què hi queda mitja hora abans que no toqui tornar pitant cap a la feina. De la mateixa manera, quan diem “premi” posem al mateix sac coses tan distants entre si a la galàxia literària com un Nobel, un Booker, un Planeta (o Sant Jordi) i l’Amadeu Oller.

Situem-nos: el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits de fins a trenta anys el convoca la parròquia de Sant Medir (a la Bordeta) des del 1965 sota l’ègida del rector, Josep M. Vidal i Aunós. Amb aquests antecedents, un es podria témer una bona capa de cera i cendra, però resulta que la nòmina de guanyadors (dels Carles Miralles, Ramon Pinyol, Teresa d’Arenys, Manuel Castaño i Carles Torner als recentíssims Laia Noguera, Àngels Gregori o David Caño) el situa dalt del rànquing del prestigi (i té mèrit, parlant de premis) en l’àmbit perifèric de la nostra poesia. Perquè és de perifèries, que parlem. El certamen no dóna diners, el premi és l’edició del llibre a l’editorial Galerada (d’aquí poc serà a les llibreries la guanyadora d’enguany, Anna Ballbona). I és en bona part aquest aire alternatiu el que sosté i eleva la iniciativa: entusiasme i desinterès, els dos components bàsics del voluntarisme, són avui la fórmula màgica de la legitimitat.

Total, que si et dediques a menystenir els premis després ve la Santa Realitat a puntualitzar-te: és cert que ens podríem ben estalviar les operacions de màrqueting i els avançaments a costa d’un altre pagano (vegeu el darrer Sant Joan), els premis-comitè-de-lectura, els “alguna-cosa-hem-de-fer-a-Cultura-de-l’ajuntament” (legió, a Catalunya) i els “yo-lo-guiso-yo-lo-ordeno” (com algun dels autoanomenats més importants de poesia), però una iniciativa com l’Amadeu Oller reivindica just allò de positiu que els premis poden representar, perquè il·lumina desinteressadament llibres i autors que s’ho valen en un context ja no paupèrrim (com als seixanta) sinó ubèrrim, tant que el que hi calen són referents. I això hauria de ser avui un premi: un dispensador de referents.

Publicat a iLlibres/El Periódico, 18-VI-08

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió