dimecres, 28 gener de 2009

ÉS CLAR

La cosina preferida s'ha instal·lat uns dies a casa, i això sembla el Festival de la Infància en sessió contínua. Mentre intento desencallar un text paradoxal sento, de l'estudi estant, una veu fina i riallera que crida:

—És superincòmode, fer pipí amb els patins!

dimarts, 27 gener de 2009

CONSELL SCHWARZKOPF










No ho dic jo: ho signa avui al diari l'exregidor i exconseller de Cultura que més hi ha pensat i que a hores d'ara amb més competència en continua escrivint: "TRES: Catalunya compta ja amb un flamant Consell Nacional de la Cultura i les Arts de Catalunya. El nom és certament estrany i farcit de redundàncies. És nacional i és de Catalunya. És de la cultura i és de les arts. És del tot i és d'una part. El nom, si més no, és ambigu. Planteja la incògnita de saber cap on es decantarà: cap al tot –la cultura, el sistema–, o cap a una de les parts –les arts. De moment, la memòria dels dos anys de govern editada per la Generalitat afirma que el Consell 'té per objecte assessorar el govern en el conjunt de la política cultural i organitzar la política de suport a la creació artística'. Un organisme, doncs, assessor en coses generals i executiu en la subvenció als artistes. QUATRE: El perfil de la llista aprovada sembla respondre més a la lògica de la segona funció –garantir suport als creadors– que no pas de la primera –aconsellar una renovació profunda i ambiciosa del sistema cultural català. La major part dels consellers són gent vàlida que tractarà de fer bé les coses. El problema no són els noms, el problema és una llista sense concepte. El Consell que ha aprovat el Parlament ha nascut del pacte entre els líders d'alguns dels gremis artístics més perseverants del país i els responsables culturals dels partits. Un pacte caracteritzat per l'absència de cap discurs cultural sistèmic. L'acord ha resultat ambigu. El debat important no és si hi estan més o menys representades determinades arts –que no ho estan–, sinó la funció del Consell en el si del sistema cultural català. Estan per delimitar les relacions amb la conselleria, amb l'ICIC –com separar avui creativitat i indústria–, amb la Corporació –com separar creativitat i producció audiovisual–, amb l'Institut Ramon Llull –com separar la creativitat de la seva internacionalització." [+]

De fet, anys enrere el general Schwarzkopf (sí, aquell que va dir que anar a la guerra sense França era com anar a caçar cérvols sense acordió) ja aconsellava: "El lideratge és una potent combinació d'estratègia i caràcter. Però si has de prescindir d'una de les dues coses, estalvia't l'estratègia".

diumenge, 25 gener de 2009

MONTORNÈS, 1938













Alguna cosa de text patchwork cooperatiu (o si més no dialogat) també hi ha, en els blocs. Divendres, havent publicat el post sobre la sortida de Barcelona del bibliobús de la ILC a principis de 1939, vaig rebre aquest escrit de l'Enric Gomà, guionista, responsable de la llista "Al carrer" i amic amb casa familiar a Montornès del Vallès (per on havia passat el bibliobús). Un escrit que no em sé estar de transcriure, amb el seu permís:

Fa un temps, m’estava a la casa de Montornès quan vaig veure aparèixer una dona d’uns setanta anys pel camí. Vaig sortir a trobar-la i em va demanar si a la casa vella, Torressola, hi havia hagut nens refugiats durant la guerra. Li vaig respondre que no, perquè la casa la va aixecar el meu avi el 1947.

La dona, amb uns pocs anys, l’havien dut a Bèlgica el 1938, com tants altres nens republicans. Em va explicar que ella i sa mare havien estat refugiades en una masia de Montornès, unes quantes setmanes, amb tot de famílies escapades de la zona nacional, com es deia llavors. Que a Montornès la mare va caure malalta i va morir. Ella jugava amb les altres nenes pels volts de la casa i tot d’un plegat una amiga de sa mare la va cridar per dir-l’hi. Van enterrar la mare al cementiri de l’església i a partir de llavors anava cada dia a la punta d’una pineda des d’on es veia l’església, per resar-hi. Sempre havia tingut la recança de tornar-hi.

Vam buscar aquesta masia per tot el poble, durant ben bé una hora. Per últim, davant de Can Calders —ara és l’institut—, va reconèixer la casa: unes finestres petites a dalt de tot, la porta d’entrada, l’antiga casa del masover a la dreta. Vam caminar per la pineda que hi ha davant i vam mirar cap a l’església. Unes cases altes impedien veure l’església —el poble ha crescut molt—, però l’any 1938 es veia sense cap obstacle. Va callar una estona —crec que pregava.

dissabte, 24 gener de 2009

PRIMERA SIGNATURA
















Punxeu damunt de la imatge per anar a l'animació. Heu de tenir els altaveus connectats.

divendres, 23 gener de 2009

ADÉU A BARCELONA









Aquests dies que són a punt de complir-se els setanta anys de l'entrada dels "nacionals" a Barcelona, desfilant Diagonal avall, la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) ha tingut la pensada de posar en marxa un bloc per seguir-hi l'èxode dels escriptors que van haver de fugir de la ciutat just uns dies abans, alguns en el famós bibliobús de la ILC.

Josep M. Fonalleras hi dedica la seva columna d'avui a El Periódico, i val la pena recordar que fa uns mesos Símbol Editors va publicar El bibliobús de la llibertat, de Miquel Joseph i Mayol (en edició a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana), que reconstrueix i homenatja el periple dels Benguerel, Pompeu Fabra, Oliver, Rodoreda, Rovira i Virgili, Trabal i companyia. Dilluns 23 de gener de 1939, per exemple, llegim al diari de Joseph (periodista i escriptor, funcionari de la Conselleria de Cultura): "Aparellàrem el bibliobús al jardí del palau Robert. Al hall, esperant l'hora de sortida, s'hi trobava un grup d'intel·lectuals, alguns acompanyats de llurs famílies, d'altres els havíem de recollir al domicili de la Institució. Amb taulons que trobàrem al garatge havíem improvisat uns bancs al llarg del vehicle per acomodar-nos. La manca d'espai obligà a prescindir d'algunes maletes que els expedicionaris havien preparat per al viatge; les que carregàrem serviren de seient on s'acomodaren els qui no cabien en els bancs, prescindint de tota comoditat. Emplenàrem el tanc de gasolina; volíem endur-nos uns bidons de reserva, però pensant-ho millor desistírem de fer-ho. Les disponibilitats del preciós líquid eren escasíssimes i calia deixar-ne una quantitat suficient per al camió que quedava a disposició dels amics que no havien estat avisats a temps, perquè poguessin sortir més tard o l'endemà. Les alarmes i els bombardeigs aeris no paraven; quan ens disposàvem a anar-nos-en, les bombes queien pels voltants d'Hostafrancs. L'activitat aèria no havia parat en tot el dia; carreteres i camins de les rodalies de Barcelona eren bombardejats intensament tractant d'aïllar la ciutat i privar-ne la sortida. Preveient el perill que representava desafiar les bombes, per evitar-les, zigzaguejant, pel Poble Nou i Sant Andreu, arribàrem a la carretera que voreja el Besòs. Per Montornès férem cap a la que d'Alella va a Granollers. Després, pels camins menys transitats, menys exposats a la persecució aèria, ens encaminàrem cap a Girona."

dijous, 22 gener de 2009

CENT RODOREDES













L’impagable diccionari Alcover-Moll explica que un rodor (o roldor) és un arbust molt ramós, i doncs per evocar una rodoreda hauríem d’imaginar-nos un munt de petites branques entrellaçades, superposades, bifurcades, un joc de fugues enlaire i de línies lleugerament divergents però sempre unides pels tanys comuns.

¿Coneixien vostès, per exemple, la imatgeria potent i inquietant sorgida de les mans (i els pinzells) de Rodoreda al seu exili europeu, la interiorització i la devastació d’aquestes pintures i collages tan del seu moment i tan reveladores avui que encara són a temps d’anar a veure (fins a l’1 de febrer) a la Pedrera, en una bella exposició comissariada per Mercè Ibarz? S’esperaven vostès que la barreja de melodrama, força narrativa i mestratge formal de la gran narradora donaria tant de si adaptada dalt de l’escenari com s’ha pogut veure enguany al TNC? Han llegit “El món d’Ulisses” i la resta de l’excel·lent poesia de l’autora, rescatada per Abraham Mohino al volum Agonia de llum? S’imaginaven vostès la dona tossuda (o ferma, segons el punt de vista), dubitativa per moments, desplaçada, tirant a conservadora que sorgeix de la llarga correspondència intercanviada amb l’editor Joan Sales? No se’ls fan ja les dents llargues a l’espera de l’edició dels epistolaris amb Armand Obiols i Josep Carner?

Han passat els dotze mesos dels actes pel centenari del naixement de Mercè Rodoreda i el balanç general convida a la satisfacció perquè, enllà dels inevitables actes més o menys institucionals i de les previsibles (i esperades!) edicions, la imatge de l’autora en surt enriquida i potenciada, com ja va passar el 1997 amb l’Any Pla o el 2002 amb l’Any Verdaguer. El centenari de la mort o el naixement d’un escriptor és sempre una oportunitat per a la divulgació o la reivindicació. Només en el cas dels grans noms acaba representant a més, passats cent anys, un engrandiment de la seva imatge, una intensificació del seu llegat literari. Vull dir que, parlar, podem parlar de (gairebé) tothom, però que se n’engrandeixin i revaloritzin i es facin més densos i intensos i més atractius nom i obra només passa amb els grans petits autors ramosos, resistents, arboris. Els de fruits negres, lluents, verinosos. Com una rodoreda.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 21-I-09
Versión en castellano


Més botànica literària: sobre verdeguers i roldors a ca l'Erraté

dimecres, 21 gener de 2009

AMB EL MÉS PROFUND RESPECTE

Esdeveniments que no he pogut controlar m'han impedit de realitzar, ara i adés, cap seriós esforç en el terreny de la meva elecció. Per a mi la poesia no ha estat un objectiu, un propòsit, sinó una passió, i una passió vol ser atesa amb el més profund respecte; no deu, no pot ser promoguda per l'excitació, amb la mirada pendent de mesquines compensacions, o dels elogis encara més mesquins de la humanitat.

dimarts, 20 gener de 2009

GRANIT QUE MOSTRA









fotografia de W.S. Hartshorn (Library of Congress)


LE TOMBEAU D'EDGAR POE

Tel qu'en Lui-même enfin l'éternité le change,
Le Poëte suscite avec un glaive nu
Son siècle épouvanté de n'avoir pas connu
Que la Mort triomphait dans cette voix étrange!

Eux, comme un vil sursaut d'hydre oyant jadis l'ange
Donner un sens plus pur aux mots de la tribu,
Proclamèrent très haut le sortilège bu
Dans le flot sans honneur de quelque noir mélange.

Du sol et de la nue hostiles, ô grief!
Si notre idée avec ne sculpte un bas-relief
Dont la tombe de Poe éblouissante s'orne,

Calme bloc ici-bas chu d'un désastre obscur
Que ce granit du moins montre à jamais sa borne
Aux noirs vols du Blasphème épars dans le futur
.

                                                Stéphane Mallarmé


LA TOMBA D'EDGAR POE

Tal com en Ell el muda per fi l’eternitat,
el Poeta suscita amb glavi nu des d’ara
el seu segle aterrit per no haver-se adonat
que la Mort triomfava en aquesta veu rara!

Ells, com un vil esglai d’hidra antany escoltant
l’àngel donar un sentit més pur als mots del poble,
proclamaren ben alt haver begut l’encant
d’una negra mixtura en algun doll innoble.

Si amb la terra i el núvol hostils, oh falta greu!,
no sap la nostra idea esculpir el baix-relleu
que orni la fulgurant tomba que Ell ara habita,

calma pedra caiguda d’algun desastre obscur,
si més no aquest granit mostri en tot temps sa fita
als vols de la Blasfèmia esparsa en el futur.

                                                Traducció de Xavier Benguerel

dilluns, 19 gener de 2009

L'URGENT, L'IMPORTANT I ALGUNS MELICS

No sé, diguin-me fet a l'antiga, però trobo que això d'atacar escoles a canonades fa una mica lleig. ¿No podríem demanar als preocupadíssims defensors catalans (aquí, aquí o aquí: els sobren tribunes) d'altres catalans sinistrament amenaçats per pamflets pocasoltes que es preocupin també una estona de coses menors com ara les pràctiques de tir d'un exèrcit democràtic contra magatzems de menjar i refugis sota bandera de l'ONU? Ara que ja hem comptat fins a mil dos-cents (escriuria 1200, però les xifres són aràbigues): ¿podríem estar tots i totes una estona pels civils indefensos morts, que sempre ho són injustament i absurdament, resin al déu que resin?












Un altre punt de vista que s'ho val: el d'Antoni Puigverd (no us perdeu al final de l'article les paraules de Primo Levi).

dissabte, 17 gener de 2009

ADAGI POLIT

L'home és de fet un animal que pot arribar a trobar-hi un cert gust, a entrebancar-se amb la mateixa pedra.

dijous, 15 gener de 2009

QUARESMA









En dies com avui, abaltits pel present i avorrits del passat, amb els pantans gairebé plens i neu pertot i els camps gebrats, a vuit o deu setmanes encara de l'inici de la temporada, la ment se'ns en va cap a les valls i els camins i els pollancres i els còdols a la vora del riu, cap als gorgs i recolzades i els sopluigs on les truites creixen tranquil·les en l'aigua freda amb la boca oberta al corrent etern, esperant.

dimarts, 13 gener de 2009

TOCAR PERLES

Toco amb la punta dels dits la resplandor somorta al cap ros d'una de les Gràcies, la del centre, la que està d'esquena però mig gira el cap. Li estiro la cinta blava, sostinc i sospeso la trossa, acarono els cabells arrissats que se n'escapen... El cel, la garlanda de flors, l'aigua abocada, el drap morat i la roba blanca: tot és tan a prop, tan al davant dels ulls, tan real en el sentit digital del terme com cap visita no ho podria mostrar. Confesso que durant anys he format part de la petita legió de llavialçats que considera que no has vist un quadre fins que no l'has tingut al davant. Però avui Google Earth m'ha fet empassar un altre prejudici. Si no el teniu instal·lat, perdeu els minuts que demana i aneu llavors a fer una volta pel Prado. Atureu-vos al davant d'algun dels (de moment) catorze quadres de la col·lecció del museu reproduïts a molt alta resolució. Allargueu els dits. Sí, són perles.

dilluns, 12 gener de 2009

SER POETA

La vida m'ensenyà fa temps
que música i poesia
són les més belles coses al món
que ella ens pot donar.
Tret de l'amor, és clar.

En una vella crestomatia,
publicada encara per la impremta imperial i reial
l'any que morí Vrchlický,
vaig trobar un tractat sobre poètica
i preceptiva literària.

Llavors vaig posar una rosa en un vas,
vaig encendre una espelma
i em vaig posar a escriure els primers versos.

Sorgeix, flama de les paraules,
i crema,
ni que en surti amb els dits abrusats!
Una metàfora sorprenent val més
que un anell d'or a la mà.
Però ni el Dicccionari de la Rima de Puchmajer
em va servir de cap ajuda.

En va aplegava idees jo
i m'entestava a cloure els ulls amb força
per sentir el primer vers miraculós.
En la fosca, però, en comptes de paraules
m'arribà un somriure femení i cabells ondulants
desplegats al vent.

Era el meu propi destí.
Tentinejant he anat darrere seu, sense alè,
tota la vida.

                           Jaroslav Seifert
                           Traducció de Jaume Creus










Més poemes de Seifert en català.

diumenge, 11 gener de 2009

QUATRE SORTIDES









Avorrits? Aquí teniu quatre llocs per anar a fer un volt digital en un curt, fred diumenge de gener:

- Primer de tot, la llista dels llibres més cars venuts a AbeBooks durant l'any 2008, amb els $17.216 pels Etudes à l'Eau-Forte de Francis Seymour Haden dalt de tot. Aquí teniu, a més, la tria específica de poesia, amb Eliot ($8.500) i D.H. Lawrence al capdavant.

- Després teniu l'ARCA, arxiu de revistes catalanes antigues aplegat per la Biblioteca de Catalunya, un recurs impressionant amb col·leccions completes (digitalitzades pàgina a pàgina) de revistes que ja no es publiquen, algunes que segur que us sonen i moltes altres que ni sabíeu que existien. Per perdre-s'hi de gust, ja ho veureu.

- Si no us espanta la neu, també podeu fer una escapada a Solsona a veure-hi i escoltar sonar les campanes de la catedral.

- I, és clar, sempre ens queda París: abans que no hi tanquin al Grand Palais (el proper 2 de febrer) l'exposició "Picasso et les maîtres".

dissabte, 10 gener de 2009

PETIT HOME DARRERE DE LA BELLA DONA











To old to be so frightened
And too scared to tell the truth
You lie in teenage anguish
But you can no longer blame it on your youth


Escoltant els temes del disc que enllaçava dissabte passat, pensava que alguns versos no estaven gens malament. I hi ha truco, és clar: resulta que quan els Transvision Vamp es van separar Wendy James, la vocalista, va decidir començar carrera en solitari amb una carta a Elvis Costello per demanar-li un cop de mà, i el mestre li va respondre component els temes del seu àlbum de debut, "Now Ain't the Time for Your Tears". I encara que l'assumpte no va anar com tots dos devien esperar (el disc va passar gairebé desapercebut i al final ella va decidir retirar-se del negoci), la curiosa combinació de l'exVamp i el lletrista i compositor d'"Alison" continua fent pampallugues somortes, pessigolles a l'orella part dedins del cervell...

When your face is in repose
The skin is tightening
As you touch a nerve
Did you get what you paid for
Or did you only get what you deserve?

divendres, 9 gener de 2009

FA VINT-I-QUATRE SEGLES O AVUI

Tan sols la necessitat fa emprendre la guerra. Els combats, sigui quina en sigui la naturalesa, sempre tenen alguna cosa de funest per als vencedors mateixos; només s'han d'entaular quan no es pot fer la guerra d'altra manera.

Quan un sobirà està animat per la còlera o per la venjança, que no recluti tropes. Quan un general trobi que en el seu cor hi ha els mateixos sentiments, que no entauli mai cap combat. Per a l'un i per a l'altre són temps nebulosos: que esperin els dies de serenitat per a prendre decisions i emprendre accions.

Si es pot esperar algun profit en el fet de posar-se en moviment, fes marxar el teu exèrcit; si no preveus cap avantatge, mantén-te en repòs: encara que tinguessis els motius més legítims per a estar irritat, encara que t'haguessin provocat, o fins i tot insultat, espera, abans de prendre partit, que el foc de la còlera s'hagi dissipat i que els sentiments pacífics s'elevin a dojo en el teu cor. No oblidis mai que el teu objectiu, en fer la guerra, ha de ser el de procurar glòria, esplendor i pau a l'estat, i no el d'introduir-hi trastorns, desolació i confusió
.


Sun Tzu, L'art de la guerra

dimecres, 7 gener de 2009

RETORNS










"L'aula s'ha buidat de pressa, com sempre, potser amb alguna pregunta més de les habituals. Estan preocupats per l'examen, és clar, pel lliurament del treball, per quants resums han de fer. Jo no estic preocupat: estic buit, com l'aula. Mut, amb els llums apagats, sec en una cadira en un racó. Pel passadís, les veus dels estudiants de la propera classe s'acosten. El relleu. Em miro els bancs, la pissarra acabada d'esborrar, amb les llapissades que un diria que volen dir alguna cosa. Com les paraules tan importants, sis anys d'universitat se n'han anat amb el pas ràpid de l'esborrador. Em queda guix als dits, sí, però també marxarà quan em renti les mans. El que he respirat durarà més, però no es veu." Ho vaig escriure fa uns quants anys i després va anar a parar en forma d'entrada a Suomenlinna. Ara, amb tot més o menys a punt per tornar a embrutar-me els dits en aquelles mateixes aules, em fa gràcia llegir l'apunt d'avui al bloc d'en Pla:

7 de gener. Començo a fer els paquets per marxar a Barcelona. Els llibres de text, els trobo allà mateix —una mica pansits. Em fan l'efecte de cosa tronada, d'objectes inútils, sense vida. Les coses poden arribar a ésser molt banals, poden arribar a tenir una mena de banalitat profunda, massissa i intrínseca. Res no hi ha, però, en aquest terreny, com els llibres de text. Tan pelats i grapejats, arriben a fer pena. [Josep Pla, El quadern gris]

dilluns, 5 gener de 2009

SANTA INNOCÈNCIA









Faig veure que no llegeixo els titulars ni veig les fotos ni els reportatges de l'altra Franja, la de cap a llevant, i a canvi busco al cel l'estrella i em torno a explicar el meu acudit preferit en aquests dies de grans descobriments... Un infant acaba d'assabentar-se d'allò. I demana, preocupat:

—Llavors, si els Reis són els pares: qui són els camells?

diumenge, 4 gener de 2009

COSES QUE ÉS MILLOR NO PREGUNTAR










Remenant el web Bibliofilia per a una assignatura en preparació, he trobat aquest "Lo que el librero nunca le contará" amb cinc recomanacions sobre els llibreters (de vell) prou curioses i raonables. M'agrada sobretot la tercera (que em temo que dec haver infringit unes quantes vegades) amb les quatre coses que és millor no preguntar per mirar de fer-te el simpàtic, o el desimbolt, o simplement per amansir aquell silenci espès i de vegades una mica humit del fons de la botiga buida, a prop de la caixa...

dissabte, 3 gener de 2009

LONDON

Diu que aquestes vacances el que toca és anar-se'n a Londres a aprofitar el canvi. La veritat és que qualsevol excusa és bona per fer-ho. Som-hi?

divendres, 2 gener de 2009

UN MOT, O TOT














A word is dead
When it is said,
Some say.
I say it just
Begins to live
That day
.

                 EMILY DICKINSON


Que mor el mot
quan ja s'ha dit,
es diu.
Jo dic que tot
just surt llavors
del niu.

                 Traducció de JS

Que en castellà podria ser també, en versió lliure (o que escombra cap a casa, professionalment parlant) del traductor Juan Gabriel López Guix:

La palabra muere
cuando se traduce,
hay quien dice.
A mí me parece
que empieza a vivir
sólo entonces
.

dijous, 1 gener de 2009

LA LLISTA DE BUSH










Certament, la universitat i els llibres no ho són tot. Acabem de saber, per exemple, que George W. Bush, major en història per Yale i graduat a la Harvard Business School, s'ha fet un fart de llegir llibres durant la seva presidència, segons les declaracions d'un col·laborador amb qui diu que mantenia una mena de competició al llarg dels darrers anys. La nova inclou xifres i sobretot una llista, i la llista és ben interessant. Però la presidència és la que és, amb aquest magnífic final engolit pel superliberalisme econòmic, o sigui que no sé si el problema haurà vingut d'anar a la universitat, de llegir llibres o de ser president dels Estats Units. En tot cas: mai no feu les tres coses alhora, si us plau.

Tot i que, com sosté Richard Cohen comentant amb lucidesa la notícia, la llista de llibres del George W. Bush president no sigui la d'una persona molt llegida sinó més aviat la d'algú que hi busca confirmació a les seves idees ja fixades (amb les biografies-de-grans- homes-que-van-fer-quelcom-gran-i-impopular-més-tard-vindicats-per-la història al capdavant), algun dels títols té una lluentor enigmàtica. No puc deixar de preguntar-me, per exemple, no què en devia voler i, doncs, què hi va anar a buscar, sinó sobretot què devia trobar Bush el 2006 a L'estrany de Camus...

----------------------
La generositat lincadora de Ramon Bassas m'estalvia avui de transcriure un poema més de Rapala, el del matí de Cap d'Any. Silenci, doncs.