AGULLONAR

L'Estat triga un munt d'anys a jutjar divuit feixistes, entre els quals l'assassí confés d'un jove valencià, i uns dies abans del judici la Guardia Civil destrueix casualment les armes que havien de ser aportades com a prova al judici. A les imatges de la informació sobre el judici els acusats es tapen els rostres perquè no se'ls reconegui, i tu recordes amb un somriure amarg el diari madrileny que publicà fa poc a tota pàgina sense permís les cares dels jutges pro-consulta filtrades per membres de la Policia Nacional. I per postres TVE1 menciona finalment la notícia en horari de màxima audiència (vint anys després)... donant el nom de la víctima, Guillem Agulló, com a presumpte assassí. Errors, casualitats, descuits. Però sempre, tots, en la mateixa direcció.

¿Què passaria si a qui s'hagués mencionat com assassí fos a una víctima d'ETA i qui ho hagués fet fos TV3, si el president Rajoy rebés els familiars d'aquestes altres víctimes del terrorisme feixista i els enaltís com ho fa amb les víctimes d'ETA, si les proves que les "fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado" destruïssin just a temps sense voler servissin per rebaixar la condemna d'un nacionalista reaccionario?

És per coses així que molts pensem que Espanya és encara una democràcia a mitges, i que els artistes i intel·lectuals tenen una enorme responsabilitat en el guany de qualitat democràtica pendent. Però a Mario Vargas Llosa, Jorge M. Reverte, Albert Boadella, Jon Juaristi, Félix de Azúa o Arcadi Espada els preocupa molt més que un assassinat polític de segona el fet suposadament incontrovertit (i indemostrable) que "hasta ahora, el desafío secesionista no ha recibido la respuesta que merece". Per això s'adrecen a Rajoy. No perquè demani disculpes en nom de l'Estat i faci imperar la llei i la justícia en el cas Agulló i en d'altres, sinó perquè ajusticiï. Una llengua, una comunitat, la memòria d'un jove. Algo.