dissabte, 4 de febrer de 2012

COM S'ESCRIU SZYMBORSKA?

Hi ha una d’aquelles contalles jocoses de final de jornada a l’autobús turístic que explica que Déu va fer als polonesos el present de posar-los entre Rússia i Alemanya perquè mai no s’avorrissin. Amb la història moderna a la mà l’acudit no deixa de tenir bona part de raó, però si obviem guerres i dinasties i anem a la literatura, i en concret a la poesia contemporània, el suposat camp de batalla dels dos grans imperis esdevé de cop potència imperial: perquè Polònia és el país (o, millor, la cultura) de Zbigniew Herbert (favorit d’un dels grans poetes vius: Seamus Heaney), de Czesław Miłosz, de Wisława Szymborska, d’Adam Zagajewski. I això per evocar només els noms dels poetes polonesos moderns més reconeguts, els que són a hores d’ara traduïts a les principals llengües cultes: poques poesies avui al món (amb tots els respectes per l’anglo-irlandesa) poden presentar una nòmina com aquesta de figures estel·lars de primer rengle internacional.

A la llista hi destaquen, potser per l’obvi reconeixement que el premi Nobel de literatura comporta, Miłosz, que va obtenir el guardó el 1980, i Wisława Szymborska, que el va obtenir l’any 1996 i que acaba de morir a Cracòvia. Tot i que havia nascut el 1923 a Prowent (avui Kórnik), la vella capital polonesa a la riba del Vístula, Cracòvia (a on va anar a viure amb la seva família als vuit anys) ha estat sempre la seva ciutat i allà ha viscut modestament i discretament fins a la seva fi. Estudiant de literatura i sociologia, Szymborska va treballar per a diverses revistes literàries, va fer crítica, va escriure versos i articles (busquin Lecturas no obligatorias) i va traduir del francès. L’any 1952 publica per primera vegada, però el que ella considera el seu primer llibre, Crida al Ieti, no arriba fins al 1957. De llavors ençà, una vintena de títols i una llista significativa de guardons que s’accelera als anys noranta i s’engreixa sobretot a partir d’aquell dia, a principis d’octubre de 1996, en què a les redaccions de mig món els periodistes de guàrdia devien demanar al suposat expert literari de torn: “Saps com s’escriu, Szymborska?”.

El llibre sempre obert

Admiradora de Joseph Brodsky (el que va dir que l’estètica és la mare de l’ètica), Wisława Szymborska pertany al grapat de dones i homes que en la llarga guerra freda no van renunciar al llenguatge contaminat pel comunisme d’estat i que, a poc a poc, van anar regenerant-lo tot fent equilibris entre escepticisme i responsabilitat, entre quotidianitat i utopia. En el cas de l’autora polonesa, amb una poesia clara i vibrant carregada de consciència però també d’humor (“Després de cada guerra/ algú ha de fer neteja...”) que en català podem llegir en un sol volum panoràmic publicat per Columna el 1997 (Vista amb un gra de sorra) en traducció de Josep M. de Sagarra i Àngel, mentre que en castellà ha anat sent regularment traduïda i editada per diverses editorials (Hiperión, Lumen, Igitur, Fondo de Cultura Económica) de la mà de traductors com Gerardo Beltrán o Abel Murcia. Sense arribar als programes especials a les ràdios poloneses de què ens parlava ahir al seu blog de traducció Xavier Farré des de Cracòvia, podem dir que a Espanya no hi ha a hores d’ara raó ni excusa per no donar als versos de Wisława Szymborska l’oportunitat de sorprendre’ns. I els asseguro que ho aconseguiran, perquè ella pertany a la rara estirp de poetes que saben trenar qualitat i comunicabilitat, que busquen (i troben) la revelació en el quotidià amb jocs i veus aparentment simples però difícils d’oblidar (escriguin a Google “cebula” i “vimeo” i entendran de què els parlo). Però ara posin si us plau tot això que els he dit entre uns prudents parèntesis, perquè tal com va dir davant del rei de Suècia aquella dona de cognom difícil de lletrejar, sigui el que sigui la inspiració (o, afegim, la poesia), neix d’un continu “No ho sé”. I aquesta sinceritat, aquesta fragilitat, aquesta relativitat és el que la fa (a la poesia, a la inspiració, a la poeta) tan atractiva.

Ha mort Wisława Szymborska (lletregin-ho amb calma: atenció i intenció ens vacunen contra l’obvietat). La persona se n’ha anat, però ens en queden, vius i refulgents, els versos: “Ves que cada començament/ no és sinó una continuació,/ i el llibre de l’esdevenir/ és sempre obert per la meitat.”

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 3-II-12
Versión en castellano

MÉS
David Castillo, "Adéu a una gran premi Nobel" (Avui, 3-II-12)
Fernando Sabater, "Ligeramente grave" (El País, 5-II-12)
Eva Vázquez, "Una poeta dins un gra de pols" (Avui, 5-II-12)
André Clavel, "Pourquoi il ne faut pas oublier Wislawa Szymborska" (L'Express/Lire, 6-II-12)
Josep M. de Sagarra Àngel, "La sublimitat del que és quotidià" (El Punt/Avui, 16-II-12)

1 comentari:

  1. La trobaré a faltar. Vaig traduir "Amor sincer" al meu bloc com a comiat. Gràcies, Jaume.

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió