GENTLE ON MY MIND

Ara que tot és 1968, una gran cançó escrita aquell any per John Hartford (i carregada de Grammys), en una versió i un duet de barretada. La millor tonada per a un bon cap de setmana.

(Aquí podeu comprovar com pot anar-se'n de lluny una versió d'una altra, i somriure. Tot i que aquí la cosa millora –per la veu, és clar, no per la producció, tirant a horrorosa–).





It's just knowing that the world
Will not be cursing or forgiving
When I walk along some railroad track and find
That you're movin' on the back roads
By the rivers of my memory
And for hours you're just gentle on my mind

UN NOU SANTORAL, LAIC I CATALÀ

Endreçant papers m'adono que han passat tres anys des de les primeres sessions de treball amb l'historiador Jaume Claret per preparar la presentació pública que havíem de fer (a l'Anglo-Catalan Society) de la recerca conjunta sobre la munió d'entrevistes a personatges destacats de la cultura catalana als anys seixanta i setanta, ara finalment convertida en l'article "Un santoral laic de referència. Les sèries d'entrevistes a figures culturals en el tardofranquisme", acabat d'aparèixer a Catalan Review (no en obert, ho sento).

A l'article hi ha Baltasar Porcel i Montserrat Roig com a entrevistadors i protagonistes, però les pàgines són plenes d'una plèiade d'altres noms, d'entrevistadors (Lluís Busquets i Grabulosa, Joaquim M. Puyal, Antoni Ribas, Robert Saladrigas, Joaquín Soler Serrano) i sobretot d'entrevistats, centenars d'entrevistats, amb una llista preciosa cap al final de la peça.

Miro les dates dels papers i penso que en molts casos cal fer-se càrrec, en l'àmbit de les humanitats, que aquest és el ritme per a la recerca&presentació&redacció&discussió&revisió&publicació acadèmiques. Com amb l'arròs o amb els fills, amb el coneixement compartible no hi ha manera de forçar que les coses vagin més de pressa, si no les volem de supermercat.

D'EXÀMENS

En aquest, poden usar diccionari. Majoria de butxaca, o assimilats (malgrat l'avís de Carner que els diccionaris de butxaca no només deformen la butxaca), alguns francament antics. Al fons de l'aula, em crida l'atenció un noi que per comptes de mirar al sostre o al buit passa les estones que no escriu llegint, seriós, encalmat, el seu diccionari.

SANT PAU

Avui aquí sant Pau passa per davant de sant Joan.

Mentre un pugui descobrir grups i vocalistes i temes així, la comèdia trista del dia a dia s'aguanta. Bon cap de setmana i bona revetlla, i la meva solidaritat per unes hores amb els gossos (els animals, no els humans).





Ah, i si us agraden els St. Paul and the Broken Bones no us perdeu les seves actuacions a la NPR (la primera peça, "Half the City", és antològica) i a la KEXP, un quart d'hora d'alegria per banda.

1492, NO 2018

"Els immigrants més perillosos van arribar l'any 1492" (via @josepjulien).

AIXÒ ÉS FUTBOL

Via un medievalista savi i futboler, Xavier Renedo, he anat a parar a aquest poema de l'escriptor (i comentarista esportiu) Musa Okwonga (@Okwonga), en un muntatge en video promogut per l'Associació Anglesa de Futbol per celebrar el seu 150è aniversari (com farien els d'aquí amb la Marta Sánchez, per entendre'ns). Hi surt gent com Steven Gerrard, Arsene Wenger, Theo Walcott i un llarg enfilall d'històries, imatges, tòpics i records, i en un dels versos la gran frase de Bill Shankly. Futbol i molt més que futbol, doncs.

SENSE CONTROL

Ostres, com m'agrada aquesta gent... I mira, sense buscar-ho, de propina i parlant d'una altra guerra civil, hi trobareu una de les millors descripcions que recordo de les llopades que van arrencant llaços i pintant arribaespañas: They beat their chests and they swear we're going to rise again.

Apa, bon cap de setmana. I ja posats a demanar, que Islàndia guanyi el Mundial.

AL PARADÍS

Ens ho havien promès, que els catalans algun dia ho tindríem tot pagat. El que no sabíem era que el nostre lloc de delícies seria enmig del desert envoltats de coiots i que per entrar-hi hauríem de renunciar a l'accent. La foto és de Robert Adams. Poseu l'intermitent.

SALVAT A LA SELE

Mentre reviso segones proves i organitzo l'índex de noms del llibre, Ediciones Cátedra ha donat permís al blog de Llengua i literatura catalanes de la UOC per reproduir un dels capítols de Construir con palabras. Escritores, literatura e identidad en Cataluña (1859-2019), producte de l'estada a Chicago i que se suposa que a la tardor ja serà a les llibreries.

Atès que El poema de La rosa als llavis és una de les lectures prescriptives de literatura catalana per a la Selectivitat d'enguany, que just comença avui, hem escollit el capítol sobre Joan Salvat-Papasseit. Aquí el teniu sencer. A veure què us sembla.

I sort a la Selectivitat als que la feu, als que la vigileu, als que la corregireu i als pares i germans que també la patiu.

ÉS QUE JO...

Un país de culs llogats.

LITERATURA I VIDA

"Els qui venen llibres s’han de preocupar que la gent compri llibres. Els qui ens dediquem a escriure, ens interessa que la literatura formi part de la vida de la gent (...)"

Això i alguna altra cosa sobre poesia, versos, poetes, llibres, llibreries i literatura ho trobareu en aquesta extraordinària (en el sentit que no és gaire habitual: que te'n facin, que et deixin esplaiar-t'hi, que transcriguin tan bé el que hi dius: gràcies, Clara Ardévol!) entrevista a can VilaWeb amb l'autor del F l u x i d'un grapat ja de llibres als quals s'acaba d'afegir ara la tria de Compta amb mi. Trenta-dues mostres d'amistat (Columna).

FERIDA MALLORQUINA

La versió catalana de La mancadura de Berta Piñán, La ferida, segueix el seu camí xiroi. Aviat (dilluns 18 de juny a les set de la tarda) serà a la terra dels editors, a Palma, a la llibreria Drac Màgic.

MÉS
Sobre Berta Piñán i La ferida al  F l u x.
Jordi Llavina entrevista Berta Piñán: "Reivindico una tradició negada o falsejada" (Ara Llegim, 12-V-18)

CAPITALISME APLICAT

—Quant em costarà, que em facin aquest descompte?

COR FIDEL

A una dolor que va al dellà del seny
fa només l’Impossible cara tendra.―
El pur palau esdevingué pedreny:
els murs són aire, el teginat és cendra.

I, lladre d’aquest lloc desposseït,
palpant, caient, a poc a poc alçant-se,
el descoratjament roda en la nit,
rapisser del record i la frisança.

Jo sé d’on ve l’inesgotable foc
que animarà la morta polseguera.―
Veig l’últim monument en l’enderroc.

Jo pujaré, sense replans d’espera,
cap al camí de l’alba fugissera
pel tros d’escala que no mena enlloc.

    Josep Carner, Poesia (1957, edició original: Paliers, 1950)

Carner va morir a Brussel·les avui fa quaranta-vuit anys. Aquí teniu les versions del poema en anglès i francès. I aquí diversos papers sobre ell.

ECOLOGISME

Potser caldria incloure-les a la llista d'espècies en perill d'extinció, les hores seguides de llegir i escriure.

LA ÚLTIMA CITA

de tots dos. I bon cap de setmana.