POUSSIN A LONDRES

El Poussin dels paisatges (amb viatgers que descansen o que es renten els peus, amb un home en un racó devorat per una serp, amb camps i petites viles i muntanyes al fons), no el de les bacanals. Camins que no se sap d'on vénen ni a on van, i caminants anònims: el paisatge com a centre en quadres sense figura central.

Al "Paisatge amb un home que agafa aigua d'un rierol" (1637) de la National Gallery, per exemple... El quadre és sobre el rierol, sobre el camí, sobre els personatges que hi apareixen, sobre els arbres, el paisatge, sobre la perspectiva? Sobre una història que hi passa i que hauríem de saber llegir? Sobre no res, o sobre tot plegat?

DUES DE BONES (I UNS ÓSSOS)

Mesada i futbol a banda, avui ens llevem amb dues bones notícies al sarró: d'una banda La Vanguardia anuncia oficialment la posada en marxa de la seva edició en català a principis del mes de maig (benvinguda sigui, cent trenta anys després!), i d'altra banda passats més de vuitanta anys es "reinauguren" a Montjuïc les quatre columnes jòniques de Puig i Cadafalch (per una vegada, ens permetrem dissentir de Narcís Comadira, que hi veu un pegot). En tots dos casos, confesso que no confiava d'arribar-ho a veure mai.

Si a més seguiu la cultura popular o sou a prop de Prats de Molló, sabreu que avui toca acostar-se a deixar que t'espantin a la Festa de l'Ós. Per a la resta, seguidors o no d'aquesta mena de celebracions, a les biblioteques i llibreries us espera de fa ja uns anys una novel·la breu excel·lent, impressionant: El dia de l'ós, de Joan-Lluís Lluís.

No sempre fa aquest sol magnífic, els diumenges de febrer.

MARESMA BLAVA

Ara hi ha anat a parar la Norah Jones, però si el tema us agrada també en teniu la versió de Roy Orbison i els seus amics (quins amics!). I la de Linda Ronstadt, que és la primera que vaig conèixer i la que em va penjar per sempre de la cançó.

MÉS
Alison i (algunes) altres

AJUDAR A ENTENDRE MILLOR

Suposo que tots coneixeu ja el colobrot informatiu (per dir-ne d'alguna manera) i esportiu (ídem) de la setmana, amb el diari As (del mateix grup que el temple periodístic d'El País) de protagonista, i la torna certament poc habitual d'una disculpa pública. Però com que Nostre Senyor ens va posar en aquest món per no avorrir-nos, la disculpa ha vingut amanida amb una nova perla, en el sentit que segons el diari (per dir-ne d'alguna manera) és habitual "eliminar de les fotografies segons quins jugadors per ajudar a entendre millor la jugada". Ajudar a entendre millor: és el mateix que històricament han pretès teòlegs i confessors, Stalin, Mao i bona part dels dissenyadors d'opis i tanques publicitàries. Amb aquests antecedents, no sé de què ens estranyem en parlar dels amics de la Cosa Blanca: a partir d'una certa edat cadascú té la companyia que es busca.

EVAPORACIÓ

Veure el país com una bassa.
Arriba un dia que somia
trobar-ne el tap, mirar què passa
quan s'evapora el que un enyora.
I quin dibuix hi fa la traça.

                                  JS

AIXÍ, TRANQUILS

Té raó en Fonalleras quan avisa al Periódico que avui és el Dia Mundial de les Batalletes, però no em sé resistir a la temptació de reproduir-ne una, de les millors que he llegit en anys. L'explica José Bono, actual president del Congrés, que el dia d'autos, fa tres dècades, ja era a l'hemicicle en qualitat de diputat i que diu que de seguida va tenir clar que allò era un cop d'estat: "No me pasó como a la mujer de un diputado socialista, que salió del Congreso después del asalto y llamó a mi esposa para tranquilizarla. 'No te preocupes que cuando yo salía ya entraba la Guardia Civil', le dijo."

DE QUÈ FAN OLOR ELS LLIBRES?

És un argument recurrent però arriba com a molt només a mitja veritat, i encara una mitja veritat que tan sols pot sostenir qui no té llibres a casa o qui accepta contar una història escapçada. A totes les taules rodones, tertúlies i columnes d’opinió sobre la crisi o la salut o la mort del llibre acaba sempre havent-hi algú que se sent obligat a declarar el seu amor pel llibre com a objecte, i sempre també, indefectiblement, argumenta el seu amor parlant d’aquell tacte tan especial i de l’oloreta que fan els llibres. Doncs bé, és el moment de dir-ho: els llibres (alguns llibres) fan diguem-ne bona olor a la llibreria (en algunes llibreries) just abans i després de comprar-los, però tot seguit comencen un llarg procés d’acumulació de pols i d’humitat, a banda de la suor de dits quan tenen la sort que algú acabi llegint-los. El cert és que els llibres més aviat acaben fent olor de ranci, i a més ocupen espai, acumulen pols, atrauen àcars i són un dels hàbitats predilectes dels peixets de plata. Curiosament, aquells que se suposa que els coneixen i els volen defensar s’obliden de tot això i només recorden el tacte i l’oloreta de l’estrena, com si en un debat sobre la mobilitat al segle XXI algú afirmés que els cotxes no desapareixeran mai perquè quan els compres fan olor de nous. Dit això, el llibre és un dels grans invents de la humanitat i ens encanta i no en sabríem prescindir, és clar. Però malgrat la seva olor passat un temps (que és el noranta-nou punt nou per cent de la seva vida), no per la seva olor.

En el moment de canvi que vivim, en què fins i tot entre els defensors de la digitalització hi ha graus i matisos i debats (presentats dies enrere en aquestes pàgines per Ernest Alòs, parlant de Superficiales de Nicholas Carr), els que es vulguin dedicar a l’apostolat del llibre potser farien més diana si els presentessin senzillament com una font de plaer i de coneixement, i com la base de la cultura occidental tal com l’hem entesa fins ara. Vist així, la pregunta del milió hauria de ser llavors on neixen avui, amb els mitjans de què disposem i en el món digitalitzat en què vivim, el plaer i el coneixement, i de quina manera pot continuar oferint-nos-en allò que fins ara n’hem dit llibre. Enllà de l’olor.

Publicat a El Periódico, 16-II-2011

TRANSPARÈNCIA PERFECTA

En anar a obrir trobo al vidre de la porta del carrer un reflex perfecte, límpid com una imatge real. O com un record. Massa límpid, vull dir.

CAPITALISME CULTURAL

Aquest cap de setmana, concediu-vos deu minuts per entendre què tenen a veure George Soros, el cafè de Starbucks, les pomes orgàniques i Oscar Wilde quan deia que és molt més fàcil sentir simpatia pel patiment que no pas sentir-ne pel pensament...

(Si no coneixeu el filòsof eslovè Slavoj Žižek, sigueu benvinguts a una altra dimensió del que és pensar i explicar el que penses.)




Gràcies per l'enllaç, Carles!

SENSE SENYAL

Acció Cultural cessa les emissions de TV3 al País Valencià.

"Les multes del PP apaguen TV3 al País Valencià" (Ara)

"TV3 deja de emitir en la C. Valenciana..." (Levante)

"ACPV se rinde ante el Consell y cesará las emisiones de TV3" (ABC)

Retransmissió de l'atemptat del PPCV (Salms)

Manifest personal de Manuel Baixauli, escriptor

"Vergonya, cavallers, vergonya" (Al Tall)

L'ART UTILITZA LA CIÈNCIA

Biel Mesquida és avui responsable de VilaWeb (seguint aquesta original iniciativa que cedeix per un dia la direcció del mitjà a un seguit de noms còmplices destacats en altres disciplines), i ha demanat a una vintena d'escriptors quatre ratlles sobre com veuen la relació entre literatura, ciència i Internet.

El resultat és divers i prou interesant. Enric Casasses, per exemple, apunta: "L’art utilitza la ciència com utilitza la indumentària: com una font de vocabulari d’imatges de realitats. Se’n serveix si li ve de gust i com vol. La cosa de l’art és ‘no dependre de la raó ni del sentit ni de la lògica ni de la filosofia ni de la psicologia ni de les diferents lleis de la causalitat ni dels canvis tècnics de la vida’ (Casimir el Gran, 1915)". I és esplèndida la definició d'Internet segons Martí Domínguez com "una ferramenta necessària".

MARATÓ LENTA

Si sou a Mataró o a prop d'allà, aquesta tarda la Biblioteca Pública Pompeu Fabra repeteix sessió de la Tertúlia de lectura fàcil "Llegeix amb nosaltres", adreçada a persones amb ganes de llegir i expressar-se en català de manera relaxada, i centrada en aquest cas en la tria dels 50 poemes per saber de memòria. Ja he deixat escrit diverses vegades el que penso sobre les biblioteques públiques i el miracle de butxaca que s'hi està operant d'uns anys ençà. De mica en mica, però amb sentit i amb insistència: així es difon la literatura i així es fa més dens i intens i extens un país. Gràcies, doncs, Mataró, per la part que us toca.

TRANSFORMISME

"El que fa la vida diària realment interessant és intentar transformar-la en alguna cosa propera a l'art."

 Arsène Wegner

BIBLIOFOLLIA

Si se suposa que la pornografia són textos o imatges pensats per estimular l'excitació, Bookshelf Porn acompleix de ple la seva divisa d'aplegar porno per a amants dels llibres. Delecteu-vos-hi en el gavadal d'imatges, plenes de lloms i de fulls per a tots els gustos vistos des de tots els angles i amb tots els decorats possibles.

Després, per postres, podeu anar també a fer un volt a la sèrie "Biblioteques per dins" de can Bereshit (esplèndid el vídeo lincat al primer apunt).

LA FORMA (MÉS SIMIC)

"La forma és la part visible del contingut. La via en què el contingut esdevé manifest. Forma: temps que es torna espai i espai que es torna temps simultàniament."

 Charles Simic, Wonderful Words, Silent Truth (1990)








 Il·lustració d'Ellen Lupton


MÉS
Set poemes de Simic traduïts al castellà a Yo, etc (no us perdeu "1938").

SI VAN MAL DADES, UN SONET

Quan van mal dades, Shakespeare. I avall llavors i bon dissabte.

OPORTUNITATS

"L'oportunitat com una eina amb la qual esberlar les teves associacions habituals. I un cop esberlades, fer-ne servir un dels fragments per llançar-te al desconegut."

 Charles Simic, Wonderful Words, Silent Truth (1990)

MONTSERRAT

Ahir dimecres a la tarda, a la mateixa hora que el PEN havia organitzat un acte amb l'escriptora i líder de l'oposició democràtica a Tunísia, Sihem Bensedrine, refugiada a Barcelona el 2009 en el marc del programa Escriptor Acollit, i que Màrius Serra donava pistes sobre l'enigma impossible que ocupa les guardes del seu Verbàlia 2.0 en un acte a la FNAC (i algunes coses més alhora, segur, en aquesta ciutat nostra tan avorrida), ahir al vespre doncs, a la llibreria La Central, una seixantena llarga de persones ens vam aplegar per saludar, escoltar i aplaudir Montserrat Abelló, la degana de les lletres catalanes.

Depassada de llarg la norantena, Abelló acaba de publicar Poemes d'amor. Antologia a Denes/Edicions de la Guerra (pocs editors mantenen avui detalls com ara les dues tintes al cos del llibre: gràcies, Vicent Berenguer!), i ahir ens ho va explicar amb aquesta energia que mai no l'abandona al costat de Mariona Sagarra i Vinyet Panyella i amb Carme Riera, Anna Aguilar-Amat, Carles Duarte, Rosa Ardid o Enric Sòria entre el públic. Com diria l'Ovidi:

El pas del temps farà
de nosaltres colors.
Ja no se n'anirà
l'ocell de tants amors.

Vidres fràgils de goig.
Nits i dies de sols.
Vaixells de deu mil ports.
Adéu a tots els dols.

SUD-OEST

[Un tros d'una peça en curs, com una mena de conversa amb el nínxol de Salvat-Papasseit a Montjuïc. S'admeten comentaris.]











als nostres peus passen lliscant
vaixells de càrrega entre grues
tinglados i contenidors i el cel
està guixat amb ratlles mudes
pel guix blanc dels avions
que ens fa alçar la mirada
com si ens cridés dalt del terrat
la noia blanca el fil la roba blanca
mentre remuga en algun lloc secret
un baix vibrant com una eruga
per sota els arbres com un grill
de pneumàtics brunzents
de camions plens de fruita
de motors insistents
tots d’adreça al mercat
a la feina al raval a les roderes
on giren carreters i pau per sempre

a poc a poc la tarda cau
i cau el fred com una mà suau
que torna allà d’on mai no va marxar:
què hi fem aquí entre tanta calma?
cau emmandrida imaginada
sense esma sense pausa
una neu que no es veu cau a barrals
sobre els flandes i els melis i els cartells
de la Barceloneta damunt de les paelles
al moll que tu guardaves on dormen els creuers
als baixos de l’asil les teves Galeries
a tota la ciutat als peus de Montjuïc
a sobre el ionqui negre i l’àngel blanc
un fred que no fa olor calla i s’escampa
i la revolució sona a paraula
d'anunci de desodorant

LLEGENDA GERMÀNICA

"Un Obersturmführer [jefe de los escuadrones de asalto] de las SS, en Halle o en Jena –el tendero proporcionó una información muy precisa sobre el lugar y las personas, pues todo le había sido comunicado 'con todas las garantías' por 'fuentes absolutamente fiables'–, un alto oficial de las SS, pues, había llevado a su mujer a una clínica privada para el parto. Echó un vistazo a la habitación; sobre la cama colgaba una imagen de Jesucristo.
 –Quite de ahí ese cuadro –exigió a la enfermera–, no quiero que lo primero que vea mi hijo sea un judío.
 La monja, temerosa, dio una respuesta evasiva, señalando que ya se lo diría a la madre superiora. El hombre de las SS se marchó, no sin antes repetir la orden. A la mañana siguiente, la madre superiora lo llamó por teléfono:
 –Tiene usted un hijo, señor Obersturmführer, su esposa se encuentra bien, y el niño también es robusto. Además, se ha cumplido su deseo: el niño nació ciego...
 ¡Cuántas veces se criticó en la época del Tercer Reich la inteligencia del judío, escéptica e incapaz de creer! Pero el judío también produjo y creyó su leyenda."

                  Victor Klemperer, LTI. La lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo

UNA COMPARACIÓ MOLT SÈRIA

Els que tingueu la paciència de llegir coses que escric potser ja hi haureu trobat més d'una vegada el nom del filòleg Victor Klemperer. Curiosament, Klemperer fou una de les autoritats (juntament amb l'esperit de Pompeu Fabra) adduïdes per la guanyadora del premi Ramon Llull i introductora de los estudios en Ciencias y tecnologías de la Documentación y profesora en la Escuela de Bibliotecarios de la Universidad de Barcelona al seu article "El circo patriótico" i en aquesta entrevista a TV3 en temps de Frankfurt (penjada per un simpatitzant d'Antonio Robles) que us convido a escoltar. En tots dos casos, Amat fa "una comparació molt sèria" que li costà "molt temps d'estudi" on argumenta que el govern català tingué en relació amb la Fira "actituds molt semblants en respecte a la llengua a les que feia el partit nazi al començament". Prenguem-ne nota. I com a desgreuge als filòlegs i a la literatura, llegiu si us plau Klemperer i Kafka.




MÉS
Joan Barril té un altre punt de vista.
Josep M. Fonalleras, "L'esperit del segle XXI"
Segons Vicenç Villatoro a VilaWeb, el fet "podria obrir tendència".

LA SAGRADA FAMÍLIA

Una parella jove puja per una de les voreres de la plaça Catalunya amb dos nens petits d'aquests que no fa gaire que caminen. Una de les criatures no para de remugar, i tot d'una la mare li estira la mà, se'l mira i apujant el to l'avisa:

–Si ho tornes a demanar t'envio a casa de l'àvia... T'envio a casa de l'àvia i t'hi quedes una setmana!

POLPA

Aquests dies gràcies a les esplèndides piles de cedés d'oferta de la FNAC recupero els Pulp, una gent que em temo que em devia agafar ja una mica distret o ganàpia (que per moments ve a ser bastant el mateix). A més, ara diu que tornen, i els tindrem per aquí al Primavera Sound. O sigui que bon dissabte de renaixement i canvi per a tothom.

DISTRETS

"(...) la influencia que tiene sobre nosotros esa urgencia obscena con la que vamos de una incitación de internet a la otra, esa obsesión que nos impide mirar las ciudades a las que acabamos de llegar porque estamos mirando qué pasa en otros lugares gracias a la diabólica conexión perenne que depende del dedo índice de la mano derecha"

 Juan Cruz

LLENGUA O MELINDRO

Avui tinc sort: trobo taula al Sampaka. La cambrera m'atansa la carta i em pregunta si vinc sol. Responc "No, serem dos" i llavors enretira amb un somriure la carta que em donava i me n'ofereix una altra mentre s'excusa ("Se la daba en inglés..."). M'assec i obro la carta: és en castellà. Som a l'Eixample.

Que és on viu també la senyora Coqui Malagrida, rendista, elegant i artística tota ella. En el seu cas, com en el de la cambrereta, hi ha detalls que resumeixen o expliquen l'estat de les coses millor que un article o una tesina. Com ara quan la periodista li pregunta, venint de Girona (i dient-se com es diu), com és que no parla català, i la senyora li respon: "Generalment parlem en castellà, però quan convé parlem en català. A Mercè Rodoreda, per exemple, la llegeixo en català"... Potser perquè la pot llegir en silenci. El poder de les paraules.

EL MARAGALL MAJOR

L'estudi de la literatura contemporània s'assembla a tenir i atendre una parada de fruita, secció cireres... Buscant un retrat de la traductora i crítica Paulina Crusat per a un article en curs, vaig a parar a una frase de Carles Riba avui oportunament centennial sobre Maragall i els maragallians:

"Benvolguda amiga Paulina: Dintre pocs dies li enviaré la meva antologia de Maragall; del Maragall poeta, s'entén. Tiro de gola –com deien abans en català– contra els maragallians, aquests petits esteticistes de l'enfebrada puresa, per fer ressortir més pura la grandesa del Maragall major." (carta de 15-IV-1954).













MÉS
Un bloc nou sobre Maragall (d'Ignasi Moreta)