DE CADA DIA

Et tornes de la mida (i del color) dels conflictes que acceptes.

DISSABTE, AL MAR

amb en Manel.

HI HA ESPERANÇA

Un apòleg real per als que creuen que la humanitat no té futur, que només fem passes enrere i que aquest país ja no té arreglo. Fa uns dies, la meva filla petita se n'anava d'excursió amb l'escola i les mestres els van dir que si volien podien portar una pel·lícula per al trajecte. Un cop dalt de l'autocar havien de decidir quin dvd triaven de la mitja dotzena amb què es van trobar a les mans, i es veu que totes alhora cinquanta veus de criatura de set anys (escamnades d'altres excursions) es van posar a cridar: "No volem Barbie! No volem Barbie! No volem Barbie!" I cridaven tant que la mestra els va haver d'avisar: "Si no calleu, posarem la de la Barbie...", i llavors diu que tots van callar alhora, com un sol poble. Vull dir que sí, que hi ha esperança.

ENFILATS

* Nadal en la clandestinitat (Enric Gomà) *
* El vers de Nadal (Josep M. Fonalleras) *
* I per Nadal, miracles (Ignasi Aragay) *
* Dalt de la cadira (David Figueres) *
* Una mirada clara... (Salvador Cardús) *



* Comentat a Poesia Infantil i Juvenil i a Sobre llibres *
* En Ramon, en Pere i l'Esperança Camps ja el tenen *
* En parlen Jordi Cervera i Joan-Josep Isern *
* En parlen JoEscric.com i L'illa dels llibres *
* Se'n parla a L'emoció violeta *
* En parla Teresa Baró *
* El llibre a ca l'editor

A l'hora que aquesta entrada aparegui (zip, zip) màgicament penjada al bloc, seré assegut entre l'editora d'Ara Llibres i el sociòleg Salvador Cardús presentant als mitjans el primer volum d'una col·lecció d'antologies de poesia "amb tema" que avui comença a caminar. Us deixo amb la coberta del llibre, un fragment de l'amable pròleg que ha escrit en Cardús i un bon tros del paperet que a tall de postfaci jo hi he afegit. Que tingueu (m'avanço com les garlandes i els llums al carrer) molt bones festes. I que us animeu a celebrar-ho dient de cor algun poema.




DIR EL VERS, DIR EL PAÍS, DIR EL FUTUR

[...] La importància del domini de la paraula dita, i particularment de dir el vers de Nadal, es deu al fet que posa a prova un enorme conjunt d’habilitats extraordinàries indispensables per a la futura sociabilitat dels individus i les comunitats. En conjunt, les podríem anomenar qualitats comunicatives, però enteses en el sentit més ample. Per començar, hi ha l’entrenament emocional per superar la vergonya d’una situació que posa qui diu el vers al centre de tota l’atenció. La gràcia, d’altra banda, és que aquesta timidesa no se supera amb desvergonyiment sinó per l’acció ritual, ben pautada i, per tant, a través del domini de les regles de la sociabilitat. En concret, el ritual serveix per donar a la paraula el seu espai –enfilar-se a la cadira amb elegància i delicadesa- i el seu temps, el seu ritme. Cal esperar que tothom hagi fet silenci i llavors cal seguir el ritme del vers. I cal aprendre –el qui parla i els qui escolten- a respectar aquell brevíssim silenci que hi ha d’haver entre la darrera paraula dita i les primeres mostres d’aprovació. No és menys important la qüestió de la vocalització, de saber que no es tracta només de dir, sinó de fer-se entendre. Alhora, és important treballar el gest que ha de seguir la paraula, per tal que s’acomodi a les proporcions d’allò que es diu i que en completi el sentit. I, naturalment, també cal aprendre a agrair l’atenció rebuda. Tot això a banda de l’exercici de memòria previ que demana disciplina i esforç, acompanyat d’un treball de comprensió del text que ens haurà d’ajudar a fer les puntuacions correctes. En fi, que sense exagerar gens ni mica, es pot afirmar que dir el vers de Nadal és un exercici d’alta tecnologia comunicativa que posa en marxa un munt de mecanismes que cal saber coordinar de manera precisa.

Salvador Cardús

DUES PARAULES


"Temps de Nadal, temps de cançons": així s’obre un vell llibre del músic i poeta Joan Llongueres. Efectivament, a casa nostra és ben viva la tradició d’associar les festes nadalenques amb el cant i, més en general, amb la paraula: a Catalunya cantem nadales, els poetes no han deixat mai d’escriure poemes amb el Nadal com a motiu i per Festes a moltes cases, al voltant de la taula, a l’hora de les postres els més menuts s’enfilen dalt d’una cadira per recitar "la dècima", normalment uns versos nadalencs. A més, darrerament, amb la revalorització de la memòria per part de mestres i experts, l’escola i la tradició s’han donat la mà en un costum reforçat o de vegades directament reprès, i gairebé tots els nens i nenes acaben aprenent a classe algun poema de Nadal: que ens el diguin o no i que en sapiguem ampliar el repertori ja només depèn de nosaltres: pares, oncles, avis, padrins…


Amb 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira volem apostar en aquesta direcció, per aquesta cruïlla entre cultura popular i literatura. La nostra intenció ha estat triar i aplegar un bon grapat de nadales i poemes sobre el Nadal per oferir-los a escoles i famílies, a lectors i recitadors. Són poemes per ser apresos i dits (o llegits) a totes les edats: n’hi ha de ben simples o breus per als més petits, i també altres més extensos i menys senzills per als nois i noies o, per què no, per als adults que ens hi vulguem afegir. N’hi ha que potser ja sabeu de memòria, d’altres que us sonaran i molts que segur que no coneixíeu i que us sorprendran per l’enfocament, l’originalitat, l’humor o fins i tot l’autoria. Obriu el llibre a l’atzar o llegiu-vos-el amb calma: és ple de sorpreses. [...]

JS

INVERTIR... EN LLIBRES

La gent de The Avid Reader han tingut la bona pensada de presentar el seu darrer butlletí en forma d'elogi del valor estable dels llibres, amb un seguit de consells diversos sobre com invertir-hi per sortir-ne guanyant en temps d'incertesa econòmica. Brillant.

SI EN FA, DE TEMPS

Llegeixo als Dietaris 1984-1989 de Sándor Márai (un llibre impressionant amb l'inconvenient que et va encongint el cor a mesura que hi avances): "Des de la invenció de la impremta, però, el 'saber' no és cap mèrit. Només cal acudir a la prestatgeria".

Em fa pensar en la reveladora imatge que Brian Lamb ens va mostrar l'altre dia en un seminari a la UOC i que reprodueixo al peu: el que ocupa el saber (gràfics i imatges a banda) contingut a la versió anglesa de la Wikipedia l'agost de 2007 a escala humana, fent servir volums de 25 cm d'alt i 5 cm de gruix (d'unes 400 pàgines) amb dues columnes per pàgina cadascuna de 80 línies de 50 caràcters (cosa que equival a uns 6MB d'informació per volum).

AGELET NO ÉS DE LLEIDA

Torno amb tren de la presentació a la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs d’una extraordinària Tria de versos de Jaume Agelet i Garriga que ha preparat Enric Falguera per a la Biblioteca Literària de Ponent dirigida pel professor Xavier Macià. Agelet, diplomàtic nascut el 1888 a la “ciutat llunyana” de què parlava Màrius Torres, és un poeta de primera que arribà a una mena de simbolisme líric refinat potser uns anys massa tard i, doncs (o no doncs), figura al capdamunt de la llista dels inexplicablement negligits per antòlegs i historiadors de la poesia catalana del segle XX, aquesta mena d’oasi miraculós i fèrtil que alguns un bon dia vam confondre amb una pàtria.

La menció de Torres no és arbitrària. L’absurd règim de monocultiu de la identitat i la cultura en aquest país fa que si jo els demano el nom d’un poeta de Lleida vostès, en el millor dels casos, sabran mencionar el de Màrius Torres, a qui amb la restitució de la democràcia hom li ha dedicat premis, IES, biblioteques i carrers, sense acabar de ser conscients fins a quin punt això té l’efecte colateral de fer fora del petit escenari Jaume Agelet (o, avui, Jordi Pàmias, Jaume Pont o Pere Rovira). I el més curiós és que, de fet, Agelet no és de Lleida, com tampoc no ho és Màrius Torres, per la mateixa raó que Maragall no és de Barcelona ni Alcover de Palma ni Verdaguer de Folgueroles, per molt que ara tots plegats haguem descobert les virtuts dels itineraris i les plaques: els autors grans són de tots i depassen (deglutint-la) tota localitat. Amb poquíssimes excepcions, quan un escriptor és igual a un lloc es tracta d’un autor d’interès restringit. I aquest no és el cas de l’autor de Pluges a l’erm.

A l’altra banda dels vidres de l’AVE el paisatge té la consistència carnosa però esmunyedissa dels mèrits individuals i la memòria col·lectiva quan els apliquem a la literatura. He anat a Lleida a celebrar Agelet, vinc de Lleida per poder explicar-ho; torno a Agelet a llegir els meus paisatges, torno d’Agelet per continuar escrivint versos. Cal sortir (i parlar) d’alguna banda per aconseguir arribar a no ser d’enlloc. O, més que d’enlloc, d’arreu. Com els bons versos d’Agelet.

-------------------------------
Publicat a iLlibres/El Periódico, 19-XI-08
Versión en castellano

MONÒLIT AMB NIU

Escalfat per un magnífic sol tardoral, reconfortat per la significança del gest, em miro com un gran braç articulat pica i repica contra la resistència del formigó per tal d'aterrar el monòlit a Franco i els caídos de la plaça Cervantes (pobre Cervantes...) de Lleida, a molt pocs metres de la universitat. L'únic problema és la data. L'any, vull dir: 2008. I potser també l'ombra d'aquest niu de cigonya en què un no sap si preguntar-se quin ou hi poden haver covat les dècades d'indiferència.

AMANIDA D'ENLLAÇOS TENDRES

Us agrada fer encreuats? A Crucigrama exprés, magnífic web personal que acaba de posar en dansa Jep Ferret, autor dels crucigrames i autodefinits d'El Periódico, en trobareu per donar i per vendre.

Impressionant, però fiasco: diu que Europeana serà el gran portal de la cultura europea. El petit problema és que l'invent ja és en línia i que l'allau de visites inaugurals el va fer petar.

Un dels meus indiscutibles, Francesc Serés, s'estrena escrivint teatre. Caure amunt ha impressionat tant el Llibreter que l'ha empès a aconseguir una bona entrevista amb l'autor.

Si seguiu la crítica del país, ara també a internet amb tots vostès Jordi Galves. Un dia en les carreres és el nom del bloc nou de trinca del crític de La Vanguardia.

Fa un parell de setmanes us parlava de Pere Farrés. Atlàntida, recomanabilíssim bloc d'Erraté, dedica també una entrada a l'estudiós martipolià.

I per postres, un recurs que és una joia digital...

DE LLIBRERIES

Dels meus dos llibreters de capçalera (de fet són tres, però el tercer cau una mica lluny) només un pot fer una intervenció a cara descoberta sobre el gremi i tot el que en penja, perquè el segon és anònim i mig virtual. I resulta que dimecres l'Ateneu Barcelonès va convidar aquest primer llibreter (o la seva meitat masculina) a una xerrada-col·loqui a partir del títol "Hi ha futur per a les llibreries?". Sé que Antonio Ramírez és un personatge que se surt de la norma i que el fenomen La Central és difícilment equiparable o clonable, però tot i així penso que el seu punt de vista és dels que s'ha de tenir en compte. Si us va passar com a mi, que no vau poder assistir al dinar-tertúlia de "Tribuna Ateneu", ara internet permet veure i escoltar aquí la intervenció del llibreter/oracle. També tenim a l'abast una bona crònica periodística de l'acte a càrrec de Carles Geli.

-----------------------------
Llegiu-ne també la crònica digital de Pep Montes a Variacions.

FIGURACIONS

Passejo per les sales del CaixaForum Barcelona (sense accent, no fos cas) movent-me per entre el devessall de pintura religiosa cedida pels Uffizi com si m'haguessin apuntat a una sessió de catequesi iconogràfica de diumenge de matí. M'envolten àngels, arcàngels, querubins i putti diversos en picats espectaculars, núvols prenyats i raigs de llum direccionals, l'Anunciació i el seu lliri, un sopar Sant, Resurreccions diverses, un Crist victoriós amb bandera georgiana, la nuesa simbòlica del Calvari, ombres d'infern, lluors de paradís... La veritat és que un es fa un fart de riure, quan sent parlar d'art figuratiu per referir-nos a l'art clàssic. O potser és que l'adjectiu no té a veure amb les figures, sinó amb l'afigurar-se. Això sí que sí. A més, llavors la paraula guanyaria rendibilitat: mirant enllà d'aquestes sales cap a l'actualitat informativa se m'acuden unes quantes matèries molt figuratives en aquest sentit, amb la política econòmica al capdavant.

Imatge: Alvise Benfatto, dit Dal Friso, Resurrecció del Crist (1575-1600)

NARCISA

Puja les escales xerrant i movent les mans amb un somriure matinal i complaent:

—Yo es que me sorprendo de yo misma, tía.

Ja ho diuen, que el castellà està perseguit a Catalunya. Perseguit i calcigat.

INDÍGENES

En un retall del Globe and Mail de mesos enrere trobo encerclat un aforisme del físic nord-americà Richard Feynman: "Els científics són exploradors; els filòsofs, turistes". I, subratllat unes línies més avall, l'afegit que hi va fer el vell beat Gary Snyder (de qui us recomano el preciós He Who Hunted Birds in His Father's Village, sobre llegendes haida): "Els científics són exploradors; els filòsofs, turistes... i els poetes els indígenes que sempre han estat allà".

SÍ, SÍ, SÍ

Des de fa cosa de tres segles, els catalans i catalanes ens hem anat guanyant a pols la medalla de socis d'honor de la Penya de Sant Pere, la que diu primer no, després no i, a la tercera, doncs no! Per això, quan en pocs dies se t'escapa fins a tres vegades una resposta afirmativa clara i empàtica no saps si només sorprendre't o també preocupar-te, que la novetat no se'ns acabés tornant mutació.

Aquest cap de setmana, per exemple, va començar amb aquell sinistre Luis que arribà a dirigir la Guardia Civil demanant disculpes a tot Espanya i dient que la gent ha de creure en el cuerpo, i a mi que per defecte me'ls miro diguem-ne amb una certa reticència confesso que el diari de l'endemà va aconseguir extreure'm un "I si sí?" mental en assabentar-me'n que ara els dediquen a interceptar falangistes al Valle de los Caídos. Després vaig saber que el nostre estadista transatlàntic, en José María, ha escrit en la llengua de Napoleó que "La història farà justícia amb Georges Bush", i aquí se'm va escapar un ferm però incòmode "I tant!". Finalment, mirant-me una d'aquestes adreces molt visitades que cap de nosaltres no visita, topo amb el capità Raúl acabat de sortir de la dutxa sostenint, lacònic: "Estoy muy contento con Schuster", i se m'escapa un irreprimible "Cony, i jo!". Tres respostes afirmatives, ai, en tan poques hores... Pere, vine i salva'ns!

OMBRES DEL CASTELL

Tot i que no coincidim a l'hora d'ubicar Amèrica, Carles Miró s'ha anat convertint al llarg dels darrers mesos (vegeu-ne les ressenyes impagables i implacables d'Odio Barcelona o del darrer Jòdar) en un dels meus crítics literaris de capçalera. Té un criteri rigorós i una incòmoda mirada d'estilet —que qui sap si algun dia potser no m'incomodarà quan s'enfonsi en llibres estimats—, als quals afegeix una llibertat d'esperit i de signatura que a hores d'ara el fan cada cop més valuós i destacable. Curiós, que les paraules sanes i significatives sobre llibres i literatura arribin cada vegada més del cantó dels blocs...

Miró dedica la seva darrera ressenya a Cada castell i totes les ombres, novel·la guanyadora del darrer premi Sant Joan, i m'ha anat molt bé per reubicar els comentaris diametralment oposats que n'havia anat llegint al "Quadern" d'El País i a El Periódico, per una banda, i en una columna recent de Xavier Bru de Sala a Cultura/s (se m'havia escapat la columneta de Melcior Comes que menciona el primer comentarista, en la mateixa direcció) per l'altra. Independentment de gustos i disgustos, sorprèn la distància sideral entre les consideracions de Gràcia i Pagès en un extrem i Bru de Sala i Comes en l'altre. Sorprèn i és sospitosa, és clar. En aquest sentit, les dues citacions de Carles Miró em semblen prou il·luminadores, i diversos comentaris aporten una útil informació de subtext que sol faltar en el debat corrent sobre les nostres lletres, i que s'agraeix quan parlem de reconeixements de desenes de milers d'euros i de noms indiscutibles amb columna diària per presentar-se, enaltir-se, agrair i etzibar. El castell té força ombres, i aquest cop ni Pla ni l'anarquisme ni l'autobiografisme no sembla que les escampin.


Cinto Amat comenta el llibre.

TEXANES

De Texas la menystinguda en surten coses tan interessants com les Eisley. Ah, qui tingués vint anys i un grup.

ASIMETRIA

De prop, de ben a prop, tota bellesa té un punt de salvatge.

MOLTS QUADRES JUNTS FAN UN MUSEU

Diumenge al migdia al CaixaForum a l’exposició "El pa dels àngels", que mostra una tria de quadres dels Uffizi. Enmig de la gentada, entra una jove parella enrotllada (rastes, pantalons amples de fil, bosseta penjant). I ella, sagaç, li diu a ell: —Hosti, m’estic enrecordant de quan vai 'nar al Louvre: quadres per un tubo...

TORNER, AGELET I TANTS D'ALTRES

Avui al vespre festegem a La Central del carrer Mallorca l'aparició de La núvia d'Europa de Carles Torner, i ho fem amb el format tria'n-un-poema-i-afegeix-ne-un-altre que tan bon resultat va donar a Girona, perquè retorna el protagonisme a la paraula poètica per davant de la inevitable parauleria presentatòria. Hi haurà, a més de l'autor i de qui us n'avisa, Montserrat Abelló, Jordi Cornudella, Xènia Dyakonova, Xavier Folch, Oriol Izquierdo, Josep Maria Lluró, Núria Martínez-Vernis, Jana Matei, Laia Noguera i Arnau Pons, i diu que també hi trauran el nas Kavafis, Izagirre, Kosovel, Sexton i algun altre. O sigui que no ens hi avorrirem.

D'altra banda, demà dijous, a Lleida, m'han convidat a participar a la presentació a l'Institut d'Estudis Ilerdencs de l'excel·lent (i imponent) edició crítica d'una Tria de versos de Jaume Agelet i Garriga, al costat de Xavier Macià (professor de la UdL, director de la col·lecció) i d'Enric Falguera, curador del volum. Agelet és un poeta de primera que arribà a una mena de simbolisme líric refinat potser uns anys massa tard i, doncs (o no doncs) figura el primer de la llista dels absurdament negligits pels antòlegs i historiadors de la poesia catalana del segle XX, aquesta mena d'oasi miraculós i fèrtil que alguns un bon dia vam confondre amb una pàtria.

I en paral·lel a una cosa i l'altra (el representant d'Ubiquity Inc. es forraria, per aquests verals) el PEN Català ha preparat com cada any un programa d'actes al voltant de la commemoració internacional del Dia de l'Escriptor Empresonat. No me'n sé estar de transcriure'l, amb l'esperança que en algun moment o d'alguna manera us hi vulgueu afegir...

Dimecres, 12 de novembre

Lliures de por
Amb motiu de la concessió del XXè Premi Internacional Catalunya a
l’escriptora i política Aung San Suu Kyi (cas apadrinat pel PEN Català) i a la metgessa Cynthia Maung, taula rodona amb la participació de Dolors Oller, presidenta del PEN Català; Cynthia Maung, directora de la Clínica Mae Tao, Mae Sot, Birmània; Xavier Rubert de Ventós, filòsof i president delegat del Premi Internacional Catalunya; Edgar Morin, sociòleg i membre del jurat del Premi Internacional Catalunya; Maran Turner, advocada d'Aung San Suu Kyi i membre de l'organització Freedom Now, i Rafaella Salierno, coordinadora del Comitè d'Escriptors empresonats del PEN Català.
Aula 1 del CCCB (c. Montalegre, 6), a les 19:00h.
Acte amb traducció simultània.

Dijous, 13 de novembre

Escriptura i territori
Hi participen: Salem Zenia (Algèria-Barcelona), Carlos Aguilera (Cuba-Frankfurt) i Xhevdet Bajraj (Kosovo-Mèxic). Modera: Raffaella Salierno
Sala Verdaguer, Ateneu Barcelonès (c. canuda, 6), a les 19:00h

Escriptura i identitat
Ponent: Carmen Bullosa (Mèxic-EEUU)
Presenta: Patrícia Gabancho
Sala Verdaguer, Ateneu Barcelonès (c. canuda, 6), a les 20:00h

Vetllada literària
Coordina: Josep Pedrals
Bar Muy Buenas (c. del Carme, 63), a les 22:00h

A més, el mateix dijous a partir de les 12h del migdia Maria Barbal, Montserrat Abelló, Josep Maria Castellet i Salem Zenia, entre altres escriptors, s’engabiaran al Pati de Carruatges de l'Ateneu Barcelonès per reivindicar la llibertat d’escriptors empresonats arreu del món.

ANAR I TORNAR

Avui que fa just cinc anys de la mort de Miquel Martí i Pol m'assabento que aquest cap de setmana s'ha mort un dels seus primers lectors i estudiosos, Pere Farrés. Potser és el calendari, qui juga a daus amb nosaltres. Perquè tot seguit em truquen per dir-me que acaben d'arribar a ca l'editor els primers exemplars d'una antologia d'imminent aparició en què hi ha un poema de l'autor de Roda de Ter, i a les llibreries encara ronda els taulers de novetats la reedició d'Estimada Marta que hem preparat amb Ricard Torrents. En aquest vaivé d'aparicions i desaparicions decideixo anar a fer un tomb per l'àlbum digital d'homenatge que vam obrir a Lletra just després de la mort de Martí i Pol i que de seguida es va omplir de dedicatòries que avui resulta prou interessant de repassar. Després salto altre cop enrere a un seu poema dels inicis, de Paraules al vent, a on ressonen alhora, amb veu groga de blat, Maragall i Palau i Fabre...


PREGUEM

Tenim el cor profundament cavat en ombres
i la vostra veu, Senyor, és groga com els blats.
Creixem, però verticalment,
allunyant-nos dels camins tan inútils.
La nostra carn és flonja com la fruita podrida
i el nostre pas insegur com el d´un infant.
I és que difícilment caminarem
amb els ulls girats enlaire.
On és, Senyor, la vostra mà?
On, el lligam intens de la vostra mirada?
Car és llarga la ruta i plena de paranys
i les pedres ens nafren els peus
i a les mans hi tenim grapats d´espines.
Som com animalons desficiosos
tothora acorralats pels caçadors.
No pas amb veu tranquil·la clamem,
sinó amb un crit rogallós,
perqué us temem, Senyor, i alhora
tenim una íntima, una vital neccesitat de Vós.

MELS DE NOVEMBRE

Ara, a les tardes, dóna gust d'anar pels camps. Les vinyes es van daurant, les pinedes tenen una capa espessa de verd fosc, les oliveres es nimben d'una grisalla aèria i platejada. Els rostolls van prenent un color rogenc granulat. Tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de rom.

Llegiu-ho i torneu-ho a llegir, parant atenció a la tria i la descripció dels colors. Poques vegades com en Pla (l'apunt és d'El quadern gris d'ahir) precisió i adequació tenen aquesta singular, lleugera bellesa. I, amb aires de sant Martí, el daurat de la mel final m'ha fet pensar en "Prou sé...", aquell poema estremidor i reconciliat alhora de Marià Manent:

Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de I'alba.
Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.







Fotografia de PacoSo



[Per cert: a Llubí, a Mallorca, el quart diumenge de novembre hi fan la Fira de la Mel.]

DI QUESTA MIA SERA

(EL VÍDEO DE DISSABTE)











Una de les adreces indispensables del catalanonavegant, Blocs de lletres, ofereix ara de regal, a més del seu servei ordinari, una tria de vídeos literaris en què trobareu muntatges digitals a partir de versos d'Andrade, Auden, Éluard, Frost, Plath, Salvat-Papasseit, Sexton...

Avui em quedo —per culpa dels dos últims versos— amb "La casa dei doganieri", aquesta joia de Le occasioni d'Eugenio Montale amb música de Bach i imatges de Tarkovsky, transcrita a més perquè la pugueu llegir en italià i amb versió catalana de Josep Porcar i Maria Folch. (Si us agrada Montale, aquí en teniu més.)

GOS HO SERÀS TU

Anys enrere, quan treballava a la Pompeu Fabra, un bon dia vam trobar-nos la facultat empaperada amb cartells de disseny (UPF obliga) anunciant amb grans lletres de motllo FRANCÈS A BON PREU a càrrec del Servei de Llengües de la universitat. Encara ric ara. Òbviament, a l'hora d'escollir el lema no se'ls havia acudit pensar com pensa una part del públic jove (bé, i del no tan jove) a qui anava adreçada l'activitat lingual oferta. Avui m'he recordat de l'anècdota en llegir aquest titular no sé si malèvol o maldestre sobre el president Bush. Ambigüitat i doble sentit són excel·lents recursos literaris, però poden ser francament incòmodes (o directament perillosos) en la retòrica informativa. Que útil i que difícil, saber escriure. O, com diu un amic: mai no ens quedarem sense feina.

AL SEU SERVEI

Marco el 9 i truco a recepció perquè m'expliquin com anar a una adreça que no conec, i el recepcionista em pregunta quina estació de metro queda més a prop. "Això és just el que volia preguntar-li jo a vostè", que li dic. "Doncs ho haurà de mirar a internet, perquè a mi no em sona gens, aquest carrer". Li dono les gràcies no sé de què, penjo, em poso les sabates i baixo al hall a teclejar l'adreça a l'ordinador rònec que hi ha a tocar del taulell des d'on el recepcionista em somriu, professional.

EL LLIBRE DE L'ANY

Amb el permís dels títols d'un grapat d'amics, coneguts i saludats, arriba aquests dies a les llibreries (i inunda les pàgines de cultura dels diversos mitjans) el que em sembla cridat a ser el llibre de l'any, si més no per als que ens agrada la literatura vista des de dins: Mercè Rodoreda-Joan Sales, Cartes completes (1960-1983), a càrrec del venerable Club Editor que ara pilota Maria Bohigas, néta de Joan i Núria Sales.

IN-EDIT

Exuberància de roba fosca, pírcings, patilles i ulleres de pasta. Faig cua davant d'un dels cinemes de l'In-Edit (un festival internacional barceloní d'aquests que considera que és més cosmopolita imprimir entrades i cartelleria en la llengua de Manolo Escobar) per empassar-me la pel·lícula de Peter Bogdanovich sobre Tom Petty and the Heartbreakers, Runnin' Down a Dream (impossible trobar entrades per als Joy Division). Aclofat al seient amb quatre hores de metratge per davant, una de les primeres coses que m'hi sorprèn, vist des de la gran capital de la petita cultura catalana, és la facilitat amb què els col·legues (i competidors) del grup s'hi desfan en elogis cap a Petty (que va quedant clar que és bon músic i empresari però no pas cap germaneta de la caritat) i els seus nois. Intento imaginar-m'ho amb els protagonistes de les nostres lletres contemporànies a la pantalla i em faig un silenciós fart de riure. Després, quan el cantant relata els seus inicis i hi evoca les dues figures totèmiques, decantadores, d'Elvis Presley i els Beatles em pregunto qui pot haver fet un paper semblant a la poesia catalana. Ferrater, potser? Espriu per a nosaltres crec que ja no, i òbviament Riba tampoc. Qui ha fet que tot esclati, que hagi de ser sí o sí, que tinguis clar que el que vols és escriure versos? I qui ho fa avui, si és que es fa i algú encara ho faria?

RESURRECCIÓ

Així mig en broma ahir va fer cinc anys que vaig emprendre aquest F l u x amb un apunt sobre un memorial vist al Trinity College de Hartford, i de llavors ençà han passat mil vuit-cents dies, poc més d'un miler d'apunts i una pila d'històries prou bones —la més empipadora, aquest marcador d'aquí a la dreta que no hi ha manera de fer fora (a veure si hi ha sort dimarts).

Qualsevol moment és oportú per mirar enrere i preguntar-te si era això el que t'imaginaves (no pas el que volies: del bloc no en volia —ni en vull— res en concret). He vist callar massa adreces predilectes per creure que no arribarà un dia que ja n'hi haurà prou, i aquest dia hauria pogut ser ahir. Però no, ara mateix encara no. Disculpeu-me el canvi de registre: sempre tinc present una frase de Virginia Woolf llegida temps enrere que deia que ella havia deixat de creure en Déu el dia que va adonar-se que això no li representava cap mena de problema. Jo la vaig fer meva amb el petit ajust de seguir considerant-me creient fins al dia que m'adonés que no ser-ho no em representava cap problema. La mateixa idea (el mateix ajust) em serveix quan penso en el F l u x: de moment el que em cal és un motiu per deixar d'escriure-hi, no pas per continuar fent-ho.

Ara, digueu-me obvi, tou o cul de mal seient: alguna cosa es deu haver de retocar, cinc anys després, no? Ni que sigui per fer honor a la diada de Tots Sants. O sigui que m'he empescat una resurrecció de butxaca i d'avui en endavant aquest bloc admet comentaris (de moment, punxant a l'hora que figura al peu). Benvinguts, doncs, al F l u x 2.0. Sia'ns la mort una major naixença...

AMB ELS TÚRNEZ

Ahir a la tarda, sota un d'aquells aiguats que et fan sentir secundari d'un salm bíblic, vaig tenir la sort d'haver d'assistir al teatre Kursaal de Manresa a l'estrena (segona sessió) de l'espectacle "Romanços i estampes del 21" de Túrnez & Sesé, guanyadors l'any passat del premi Mediterrània. Tot partia de l'encàrrec que el grup va fer-nos per al seu nou projecte a set versaires (Josep de Flix, Montse Gort, Jordi Guardans, Sergi Jover, Dolors Miquel, Laia Noguera i qui signa) perquè escrivíssim un parell de romanços contemporanis: hi han afegit set il·lustradors de primera (entre ells, un amic), la direcció escènica de Pep Tosar, un bell audiovisual de Morad Abselam i Romina Martí i, ahir al vespre, la doble complicitat de luxe de Toni Xuclà i Albert Fibla. Total, una disfrutada. Diu que la cosa és a punt d'aparèixer en cedé a PICAP, o sigui que ja us en tornaré a parlar (aviat, espero). Si a més ho veiem algun dia a Barcelona ja podrem tocar campanes.

Per la banda egolàtrica, Gabriela Rubio ha fet unes estupendes il·lustracions per al meu "Repartiment" que podeu tafanejar aquí. L'altre romanço ja el coneixeu si passeu pel Flux de tant en tant: són uns "Nous segadors" a l'ombra d'Espriu i Guanyavents, contrapunt seriós a la canallada del primer. O anava a l'inrevés?