ELS QUE NO

Estiu succint (3) > PÚBLIC

V & N

Estiu succint (2) > MAGNITUDS

AGOSTEJANT

Com als darrers anys, al llarg de les vacances aquí al F l u x hi trobareu cada dia una peça recuperada del rebost del blog. En aquest cas he preparat una tria de frases curtes, d'aforismes, de pseudomàximes provinents no pas de cap saviesa popular sinó de la ploma de qui ho signa.

Que l'estiu us sigui llarg i mandrós. Jo me'n torno a anar a medir, i així ja comencem la sèrie.

ELS LLIBRES!

Via Santiago Romero

BUSCAR EL SALZE

El títol de l'entrada d'ahir em va fer pensar en ella.

Que passeu un bon cap de setmana escurant aquest juliol benigne.

ME MYSELF I

Parlem d'una coneguda comuna, ara a la rampa de llançament de la fama d'estar per casa. "S'aplaudeix a ella mateixa", diu amb un somriure. I penso que la vellesa a alguns els torna, a més de savis, elegants.

IGUALES PARA HOY

La queixa d'UN client fa que Aldi retiri tots els productes etiquetats en català en un supermercat de la Franja, amb la lògica satisfacció dels productors catalanoetiquetants i dels consumidors catalanoparlants. La demanda d'UN pare a Catalunya farà que els fills de vint-i-nou famílies passin a ser educats en castellà per comptes de català (o bé que la Generalitat li pagui 6000€ d'escola privada en la llengua de Millán-Astray). El pla antipobresa del govern espanyol atorga a Ceuta SETANTA vegades més euros per nen que a Andalusia o Catalunya. El punt de vista d'UN suposat expert (i membre de la FAES) és l'oficial per al càlcul d'unes balances fiscals que esperàvem de fa vint anys i en el plantejament de les quals els experts de mig món divergeixen...

Jo no sé qui dubta que a Espanya tots els ciutadans somos iguales. Cal estar molt cec per no voler sentir-se content i orgullós d'aquesta forma en què l'administració de l'Estat i les grans empreses, aplegant esforços, organitzen les coses perquè una immaculada llibertat rojigualda resplendeixi per damunt dels drets de tants petits dissidents del bien común. Gràcies a la suma del govern i les grans corporacions, Espanya és cada dia més, per fi, una, igual y libre. Segur que Onésimo Redondo somriu, des del Walhalla.

LUXE BARAT

Com a l'estiu les pigues a la pell, cartells i més cartells pertot de botigues que tanquen, però també alguns de negocis nous que van obrint. I avui un d'aquests ha fet que m'aturés a llegir-ne bé el nom: LUXURY RESALE SHOP. Quina raó social més ben posada per a una certa pulsió (o compulsió) col·lectiva: el luxe a preu d'oferta. Ja ve a ser això.

POLITICS

Instat per un tuit del traductor i poeta Miquel Àngel Llauger (@mallauger) i per la inevitable exposició a les notícies d'aquests dies, plenes de Chamberlains del XXI, he dedicat alguna estona de vetlla a reescriure en català el "Politics" de W.B. Yeats que mencionava al F l u x l'altre dia, escrit al mes de maig de 1938 i inspirat per la Guerra Civil espanyola. Sé que ja n'hi ha una bona versió de Marià Villangómez (avui introbable al mercat, com tantes altres coses), però m'ha vingut de gust afegir-hi la meva, a la recerca del to entre reflexiu i col·loquial del poema en anglès. Com deia aquell, Déu mos guard d'un ja està fet.













POLÍTICA
                Als nostres temps, el destí de l'home presenta
                    el seu sentit en termes polítics. (Thomas Mann)

Com vols, veient aquella noia,
que atengui al que dieu
de la política de Roma,
de Rússia o d’Espanya?
Escolto el viatger
que sap bé de què parla,
escolto aquest polític
tan reflexiu i tan llegit,
i potser sigui cert tot el que han dit
sobre la guerra, sobre les alarmes;
però, ah!, si fos jove altra vegada
i la pogués tenir abraçada!

                          W.B. Yeats (versió de JS)

MÉS
Un altre poema de Yeats sobre la guerra (de 1915): "On being asked for a War Poem"
El poema musicat pels Waterboys
Una altra versió de Yeats: "Un aviador irlandès preveu la seva mort"

MUTS PER VACANCES

Aquesta lògica tan catalana (tan suposadament indiscutiblement lògica) segons la qual a l'estiu, que tenim més temps per llegir diaris i llibres i revistes, tanquem els suplements literaris. Fins al setembre, que és quan els lectors tornen a anar de cul.

HANNIGAN

La vaig descobrir dies enrere via un tuit d'Oriol Sabaté (@malcombowie) que en destacava la col·laboració amb Joe Henry en un dels temes ("Lead me on") de l'últim disc d'aquest.

I trobo que fa per desitjar-vos un bon cap de setmana d'estiu.

TERTULIANISME Y CIERRA

"Del Lahrdy" i "del Gijón", així s'ha rebatejat els dos manifestos emesos aquests dies des de Madrid, on cinquanta persones per banda amb més o menys bones intencions i un coneixement del tema proper al que jo pugui tenir sobre la història dels comuneros no només opinen sinó que dictaminen (i recomanen, o exigeixen) diverses sortides per afrontar el "problema catalán", el vell fantasma que fa segle i mig que aombra cantonades i despatxos del Madrid dels Borbons.

Trobo significatiu que, a falta de resposta governamental, les reaccions a la cosa catalana es ventilin al voltant de casposes taules de tertúlia (millors, val a dir-ho, que les sales de banderes castrenses): aquest és el nivell que té a hores d'ara el pensament polític a l'Espanya de les radiales, dels Paradores, de la Roja, de Perejil, de l'AVE i de la FAES. I parlant de caspa, avui li dec el primer somriure del dia a José Oneto, qui escriu sobre els manifestos (entenc que sense ironia) que el text de Libres y Iguales "en realidad (...) está inspirado por Better Together, la campaña contra la independencia de Escocia, respaldada por JK Rowlimg, autora de los libros de 'Harry Potter', y el ex entrenador del Manchester United, Sir Alex Ferguson" I tant! Igual igual que a Escòcia... Si aquesta és la capacitat d'anàlisi dels comentaristes de la Cort, anem bé per anar a Liliput, o a Wonderland, o al Toboso.

No saber res però poder pontificar sobre tot, perquè s'està convençut que les coses són com tu les veus (o com les vols veure). D'això es tracta per a alguns. Bé, i de que et paguin per manifestar-ho. Poder-te permetre unes bones vacances més, a costa (ceño fruncido) del "explosivo cóctel catalán".

OF WAR AND WAR'S ALARMS

Ho sé, massa política. Tens raó. Jo voldria escriure versos clars i nets com els d'Aleksander Kúixner traduïts per Xènia Dyakonova que ahir destacava al seu blog Miquel Àngel Llauger, o parlar amb admiració de les versions castellanes de Narcís Comadira que José María Micó ha fet per a l'antologia que preparem, o dels versos de Joan Navarro que encara em ballen al cap d'ençà de la Festa de la Poesia de Sitges. Però no paren de sonar les alarmes. I això no obstant ressonen en alguna banda, rere tot plegat, els versos del "Politics" de Yeats cantats pels Waterboys: ah, qui tornés a ser jove i la tingués entre els seus braços!













MÉS
Una altra versió musicada del mateix poema, a càrrec de Karl Wallinger (al disc de versions de Yeats Now and in time to be, de 1997).

AGULLONAR

L'Estat triga un munt d'anys a jutjar divuit feixistes, entre els quals l'assassí confés d'un jove valencià, i uns dies abans del judici la Guardia Civil destrueix casualment les armes que havien de ser aportades com a prova al judici. A les imatges de la informació sobre el judici els acusats es tapen els rostres perquè no se'ls reconegui, i tu recordes amb un somriure amarg el diari madrileny que publicà fa poc a tota pàgina sense permís les cares dels jutges pro-consulta filtrades per membres de la Policia Nacional. I per postres TVE1 menciona finalment la notícia en horari de màxima audiència (vint anys després)... donant el nom de la víctima, Guillem Agulló, com a presumpte assassí. Errors, casualitats, descuits. Però sempre, tots, en la mateixa direcció.

¿Què passaria si a qui s'hagués mencionat com assassí fos a una víctima d'ETA i qui ho hagués fet fos TV3, si el president Rajoy rebés els familiars d'aquestes altres víctimes del terrorisme feixista i els enaltís com ho fa amb les víctimes d'ETA, si les proves que les "fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado" destruïssin just a temps sense voler servissin per rebaixar la condemna d'un nacionalista reaccionario?

És per coses així que molts pensem que Espanya és encara una democràcia a mitges, i que els artistes i intel·lectuals tenen una enorme responsabilitat en el guany de qualitat democràtica pendent. Però a Mario Vargas Llosa, Jorge M. Reverte, Albert Boadella, Jon Juaristi, Félix de Azúa o Arcadi Espada els preocupa molt més que un assassinat polític de segona el fet suposadament incontrovertit (i indemostrable) que "hasta ahora, el desafío secesionista no ha recibido la respuesta que merece". Per això s'adrecen a Rajoy. No perquè demani disculpes en nom de l'Estat i faci imperar la llei i la justícia en el cas Agulló i en d'altres, sinó perquè ajusticiï. Una llengua, una comunitat, la memòria d'un jove. Algo.

BÉ, CLAR, BREU I DE PRESSA

A la llista d'ocupacions a què m'agradaria haver-me dedicat a la vida (que sovint fan somriure o directament riure la companyia) hi ha la de redactor dels obituaris del New York Times, pàl·lidament imitats un temps per El País, aquella malaguanyada capçalera que ara sembla tenir per referent El Mundo.

La peça del NYT d'avui (de fa unes hores) sobre Nadine Gordimer, per exemple, signada per Helen T. Verongos, Staff Editor del diari, va a la pila de retalls. I jo segueixo escrivint altres coses sense interès.


  
Gordimer el 2005. Foto: Radu Sigheti/Reuters

PLUJA AL JULIOL

Qui diu que ja no es fan bons videoclips musicals?

DE VIATGE

Saps que estàs veritablement cansat quan et demanen el DNI i els ensenyes, tot convençut, la Mastercard.

L'OCEÀ ESTELLÉS

Burjassot, el País Valencià i la cultura catalana (o la cultura en la llengua d'Ausiàs March, si hem de ser políticament correctes) tenen en Vicent Andrés Estellés un patrimoni literari, que vol dir cultural, de primera magnitud. Però la seva magnitud, en el sentit de grandor, és tant qualitativa com quantitativa: es calcula que Estellés deixà escrits més d'un centenar de llibres, publicats a més de forma desordenada ateses les circumstàncies polítiques i editorials de l'època, la qual cosa dóna a la seva obra una qualitat oceànica comparable a la d'un Pablo Neruda.

Dues vegades fins ara s'havia plantejat l'edició de la poesia completa d'Estellés. La primera, el 1972, ja a càrrec de l'editorial Tres i Quatre. Després d'un grapat d'anys i de diversos imponderables, entre els quals la mort del poeta el 1993 (i de la seva vídua, Isabel Lorente, el 2006), ara som davant del tercer intent i, sens dubte, del més seriós. L'editora, Laia Climent, ha confiat la coordinació de l'obra completa d'Estellés a dos professors reconeguts, Vicent Salvador, de la Universitat Jaume I, i Josep M. Murgades, de la Universitat de Barcelona, i el projecte té una durada prevista de quinze anys, a raó d'un llibre per any. En aquests moments ja és a les llibreries el primer volum de l'Obra completa, a cura de Ferran Carbó, que aplega de Ciutat a cau d'orella (1953) i La nit fins a La clau que obri tots els panys, el llibre on va aparèixer un dels tresors de la lírica estellesiana i de la poesia catalana del segle XX: "Coral romput", escrit el 1957 però que trigà força anys (com tantes obres de l'autor) a veure la llum. I que llavors va ser enregistrat per Ovidi Montllor i Toti Soler, el 1979, en un memorable doble disc d'Ariola durant molt de temps impossible d'aconseguir ("Una amable, una trista, una petita pàtria..."). Aquells que no coneguin Estellés, que comencin pel "Coral romput": si no queden enganxats per aquests versos (i per la veu d'Ovidi i la guitarra de Toti Soler) tenen el meu permís per passar al següent nom de la poesia catalana contemporània.

Ens acostem a l'oceà Estellés. Torna a arribar-nos una brisa oceànica, que prou falta que ens fa.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 9-VII-14
Versión en castellano

MÉS
Vicent Andrés Estellés entrevistat per Montserrat Roig a "Personatges" (TVE), el 1978.
Ovidi Montllor entrevistat per Montserrat Roig a "Personatges" (TVE), el 1978.

WEB RENOVAT

Després d'uns mesos en obres, torna a ser accessible el web www.jaumesubirana.com, encara amb una part del desenvolupament pendent però ja funcional en allò més o menys bàsic. Visites benvingudes sense cap mena de reserva prèvia, si hi voleu tafanejar.

HONOR AL MESTRE

Cada vegada que sento o llegeixo una atzagaiada en boca d'algú del gremi que parla ex cathedra del que no sap i em vénen aquelles ganes de renegar, penso en els mestres que he tingut: tots, sense excepció, van aprendre amb els anys a riure's dels pets bufats i els arribistes. A mi em queda molt per aprendre: per això miro d'honorar tant com puc els mestres. Els de veritat. I ni la filologia ni la cultura catalanes no serien iguals sense Modest Prats.

Aquest dijous a les vuit del vespre es presenta al local social de Medinyà el número especial que la Revista de Girona ha preparat en memòria del capellà i filòleg que el poble va tenir durant anys de rector. Hi parlaran Salomó Marquès, Guillem Terribas, Margarida Falgas, Josep M. Fonalleras i Xavier Cortadellas. I si no hi podeu anar, sempre tenim a l'abast, a més del número de la revista, les Homilies de Medinyà de mossèn Prats o la pila d'Engrunes i retalls que ens va deixar.

UNDERSTATEMENT

Una de les darreres troballes navegant per la Xarxa són els enregistraments musicals a la KEXP de Seattle, amb una remarcable qualitat d'àudio i d'imatge. I una tria de convidats entre els quals de cop et trobes Alex Turner, el cinquanta per cent d'un dels discos de més bon record d'aquests anys, a l'espera que els titelles tornin a escena.

Que tingueu un cap de setmana tan bo com aquesta veu (aneu al minut 10) & guitarra.

DE 25 A 710 EN 15 ANYS

Avui fa quinze anys que el guionista Enric Gomà va posar en marxa la llista de distribució alcarrer, on els més de set-cents receptors actuals (vam començar sent vint-i-cinc) fem alhora de corresponsals a la recerca atenta de frases remarcables sentides per places i platges i busos i escales. Per gentilesa de l'Enric (entrevistat avui sobre el tema al Núvol), reprodueixo un hit parade d'alcarrers d'aquests quinze anys, començant per un dels millors, el primer que vam rebre el 4 de juliol de 1999, quan encara pagàvem amb pessetes:


Sentit a la Rambla Catalunya de Barcelona (el vespre del 3 de juliol, enviat el 4), una dona diu:

—Jo no sóc marimandona, però reconec que m’agrada dirigir el cotarro perquè les coses vagin bé.


2000
El Piti Español va sentir en un carrer de la Floresta, un nen pregunta als pares:

—L'Esglèsia catòlica de qui és, de la Generalitat o de l'Ajuntament?


2001
El Ton Lleonart va enviar una pintada a la carretera de l'Arrabassada:

Yo amo a la Familia Real.


2002
La Gisela Pou va sentir a l'Hotel Astòria de València, la taula del costat hi ha set o vuit persones i una que exclama:

—¡Qué protocolo ni qué protocolo! ¿Tú desde cuándo has visto al embajador bailando una rumba?


2003
L’Eugeni Bofill va sentir en un bar de Madrid:

—¿Qué le pongo?
—Una coca-cola.
—Catalán tenía que ser.


2004
El Jordi Punti ha vist a Niedernhausen, una ciutat a prop de Frankfurt, una clínica dental que es diu:

AL DENTE


2005
El Josep Maria Dutrèn va sentir a l’Abacus del carrer Balmes de Barcelona:

Un client va demanar:
—El Germinal de Zola?
I la dependenta va preguntar:
—Sap l’autor?


2006
L’Alexandre Lloreda va sentit al carrer Joan Sebastià Bach, tres nois xerren dels estudis mentre passegen.

—Lo malo de suspender es que en mi familia todos me van a mirar por encima del hombro.
—Pasa de tu familia. Todo el mundo tiene derecho a suspender.


2007
La Mar Cortes va sentir a un restaurant del carrer de Sants, a Barcelona.

Un home, d’uns cinquanta anys, dina amb tres senyors d’edat similar i explica:
—Yo quiero a mis dos hijas igual, a la Alba y a la otra.


2008
A la Casa del Llibre del Passeig de Gràcia, a Barcelona:

CLIENT: Que tenen algun llibre sobre el cop d’estat del 23 de febrer?
DEPENDENTA: No es un tema que tratemos.


2009
El Jordi Boixadós va enviar aquest alcarrer dit per un taxista:

—Hace un frío de Matusalén.


2010
El Lluís Arcarazo va sentir a la manifestació del 18 de juliol en contra de l’extensió de la jubilació, a la plaça Universitat de Barcelona. Els manifestants tenen una mitjana d’edat tan alta que un home comenta:

—Això sembla un concert de Supertramp.


2011
La Núria Mañé va sentir davant la porta tancada d’una escola de Vilanova i la Geltrú, una senyora d’uns 65 anys que diu a una altra:

—Avui triguen més a obrir perque hi ha algunes classes que han anat d’excursió al Servicaixa.


2012
L’Abdó Brichs va sentir al Cafè del Centre, a la plaça de l’Àngel de Sabadell, que parlen sobre pessebres:

—El Papa, el tema del caganer no el deu saber.


2013
La Caterina Balcells va sentir en una perruqueria del carrer Guillem Tell de Barcelona una clienta que deia:

—¿Com se li acut a l’Urdangarin robar en institucions públiques? Hauria d’haver robat al Corte Inglés, que no dóna tan mala imatge.


2014
El Paco Mir va sentir a la Rambla de Barcelona, a la sortida del teatre Poliorama, on feien Bits del Tricicle. Una dona i una noia jove i una d’elles explica a un dels actors del Tricicle:

—L’he portada perquè conegui la cultura d’aquest pais!
—Ah, molt bé, ¿d’on és?
—De Castelldefels.

DER PANTHER

Rainer Maria Rilke traduït per Joan Vinyoli, que avui en faria cent.
Via Josep Porcar (@llambreig)

LA PANTERA

                          París, Jardin des Plantes

Té el seu esguard tan fatigat de veure
passar els barrots, que ja res no reté.
És com si mil barrots tan sols hi hagués
i fora d'ells el món ja no existís.

El mòrbid caminar de forts passos flexibles
que gira en cercles molt i molt petits,
és tal com una dansa de força al volt d'un centre
on es dreça atordit un gran voler.

Només a voltes el teló de la pupil·la
s'alça sense remor. Hi entra una imatge i va
creuant la calma tensa dels seus membres
fins que en atènyer el cor deixa de ser.

            Rainer Maria Rilke (versió de Joan Vinyoli)

PLAÇA

M'expliquen que ha aconseguit que un Conseller truqui al Rector advocant per la seva idoneïtat per a una plaça. I, per si la cosa no funcionava, també ho ha fet algú en nom del President. L'autonomia de les institucions sona a antigalla: ella és una fervent defensora del dret a decidir. El dels altres en favor seu.