AVUI SOM ILLENC(S)

CULPES

Un clàssic que s'ha anat engrandint de Nat King Cole a Jamie Cullum (passant per Chet Baker, Bernadette Peters, Keith Jarrett o Brad Mehldau), en una de les versions que més m'agrada.

Que passeu un bon cap de setmana.

IMATGES DEL SON

Somiar paraules. Paraules escrites, paraules que es van escrivint al cap, a dins del cap, i s'hi queden gravades i tu ho veus i ho vius alhora com espectador i sent el paper, el pergamí, la superfície escrita. Paraules amb densitat però sense pes que entens i aculls i passes a dir i oblides tot seguit, com la consciència que somies no fa que el somni s'aturi. Somiar paraules, paraules i més paraules.

Potser sí, que al final seràs escriptor.













SI POGUÉS ACORDAR...

Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia

–Que el cor encén i el meu neguit desvia–
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l'avui, i l'ombra rara
Que m'estrafà pels murs, fos seny i guia

Del meu errar per tamarius i lloses;
–Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!–
Tornessin ver l'Abscon, i en cales closes,

Les imatges del son que l'ull evoca,
Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança
En ImmortalsAbsents, fos llum i dansa!

 J.V. Foix

AU

Què més ens vendrem, quan les botigues de l'or ja ens l'hagin xarrupat tot?

BALEÀRIA

Amb mitja tuiterada ofesa pels regidors júniors alçabraços del PP, el ministre català opusdeístic o la patinada retòrica de Javier Cercas, no entenc que a algú com ell o als ministres de l'Espanya constitucional o a tota la colla d'experts hispànics en educació no els instem a pronunciar-se sobre el decret de Tractament Integral de les Llengües (TIL), la vaga general a l'ensenyament balear i el menyspreu sensacional de Bauzá i el seu govern (per dir-ne d'alguna manera) envers mestres, pares, nenes i nenes i fins i tot envers el Tribunal Superior de Justicia de las Islas Baleares. En aquests moments, és a les Illes on es juga de veritat el futur del català i de la nostra comunitat cultural i històrica, i això és molt més important que una sentència, un referèndum o un insult de més o de menys. És no sabent res, no volent saber res o no dient res sobre la manera de manar a les Illes i d'ofegar-hi la democràcia i la llengua pròpia per part de José Ramón Bauzá que els Cercas, Fainé, Fernández Díaz, García de la Concha, Juaristi, Lindo, Millo, Muñoz Molina, Navarro, Novell, Rivera, Rivière, Rubalcaba, Sánchez Camacho, Savater, Vargas Llosa, Wert i tants altres traeixen allò que abans se'n deia decència.

Si d'alguna manera no pangermànica sentiu també Mallorca com una cosa vostra i no heu vist en Toni Gomila a Acorar, podeu aprofitar l'actuació al Temporada Alta gironí. Segur que us impressionarà escoltar allò de "Primer callàrem, i oblidàrem ses cançons; després vàrem cloure els ulls i oblidàrem el paisatge, i ara no sé si encara hi som a temps o si mos hem d'avesar a viure dins un desert sense cap ombra. I tampoc no sé si trobarem cap racó fèrtil, dins aquest ermàs... I, si el trobam, haurem de cremar batzers i romaguers i totes les definicions conegudes de LO NOS TRO".

SABER-HO DIR

Anar-ne aprenent. I bon cap de setmana.

MOTTO

Martí de Riquer: "Fer venir ganes al lector de llegir obres antigues". Una bella manera de dir-ho.

EL MARISCAL FOLCH

Amb la mateixa discreció i elegància amb què durant tres dècades ha estat el director literari d’Editorial Empúries primer i llavors, quan el segell es va integrar al Grup 62, un dels responsables editorials del grup, Xavier Folch s’ha jubilat i se n’ha anat cap a casa a llegir i (esperem-ho) a escriure. Si el 1983 no hagués fundat Empúries amb Miquel Horta, Enric Folch i Pere Portabella, el panorama de l’edició i de la cultura catalana se n’hauria ressentit, molt especialment pel que fa a l’assaig, la narrativa traduïda (durant un temps, en coedició amb Anagrama) i la poesia. La seva visió estratègica ens ha fet guanyar més d’una batalla.

Ara que cal tornar a les veritats de pissarrí, apuntem que Xavier Folch ha estat un editor-lector: algú que trasllada el seu interès i la seva curiositat per les coses del món dites amb paraules a l’art de fer llibres. Pacient i generós amb aquells pels quals apostava (de vegades enllà de l’interès o el balanç de la pròpia editorial), educat i afectuós, amb una timidesa ferma no gens invasiva, parlar d’ell com editor és parlar d’algú que no ha parat de donar joc i de creure, per compromís o confiança (o per totes dues coses alhora), que sumar cultura i bellesa a través de les paraules era (i és) una bona manera d’intentar fer del món un espai més habitable. A més, i potser per damunt de tot, Xavier Folch és la seva aposta pels autors: dir Folch és dir Joan Vinyoli, Joan Solà, Albert Roig, Modest Prats, Perejaume, Josep Palàcios, Biel Mesquida, Narcís Comadira, Enric Casasses o Miquel Bauçà, per subratllar-ne només alguns d’entre els que escriuen en la llengua de Llull.

En un text al "Catàleg general" d’Empúries, ell ja va deixar escrit que en fundar l’editorial havien volgut "contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a la normalització de la llengua i, en definitiva, del país. I sabíem que fundar una editorial en llengua catalana representava –representa– un acte de confiança en el futur del país i en la seva gent". Contribuir i confiar: dos bons verbs. Dels que no passen de moda.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 18-IX-13
Versión en castellano









MÉS
"Set lletres" (F l u x, 26-VII-13)

AL PASO ALEGRE DE LA PAZ

És veritat: no hi ha res pitjor que el nacionalisme i les seves banderes ficats en una escola.


Polémica en fin de curso Via el compte de tuiter de @QuimMonzo

SALVAR EL POETA CINTO

La bona notícia és que la Fundació Jacint Verdaguer ha anunciat a la Setmana del Llibre en Català la posada en marxa de Verdaguer Edicions, per tal de dur als lectors (inclosos, per una vegada, els digitals!) l'obra de l'autor de Canigó partint dels textos establerts i anotats per especialistes.

La no tan bona és que això passa dos anys després que l'editorial EUMO, de la Universitat de Vic, promotora inicial de les edicions crítiques de l'obra de Verdaguer, entrés dins del Grup 62, l'actual portaavions de l'edició en català, ara definitivament amarrat a Planeta. Se suposava que el Grup 62 havia de donar fons i forma a diverses operacions editorials substancioses amb el catàleg d'EUMO, i alguns ens vam fer il·lusions en relació amb Verdaguer. Però no: no cal ser cap linx per entendre que el llançament de Verdaguer Edicions des de fora de la gran empresa que ho hauria pogut fer és una resposta al desinterès del Grup 62/Planeta per l'obra completa de Verdaguer, com es mantenen aturats o abandonats tots els altres projectes d'obres completes de clàssics catalans. I amb l'excepció, l'edició en curs de Salvador Espriu, ja veurem què passarà quan Catalunya Ràdio deixi de recordar-nos cada matí la persistència de la fidelitat de tots plegats a no sabem gaire què. Dissabte, l'edició catalana d'El País explicava amb prou detall l'aparició del nou segell verdaguerià en el context del gir anticulturalista (o aculturalista, si volem) del gran grup editorial en la llengua de l'autor de la lletra del Virolai, aquella que fa:

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.

EGORREA

Un diria que la gent distingida amb un càrrec públic se suposa que es posa al servei de la institució que representa. Però és evident que ho puc tenir mal entès, perquè llavors hi ha tots aquests que el "posar-se al servei" el contemplen amb la fletxa en sentit oposat i al final ja no saps què dirigeixen ni què hi fan, només que sempre són pertot opinant, inaugurant, presidint, presentant i pontificant. Experts a ser-hi, amb nom i cognoms i càrrec i tot el que en penja, és clar.

LIPOTÍMIES

És important, aprendre a llegir el que tenim davant dels ulls. Mirar d'evitar els errors de lipotímia, que diu en Rabinovich.

Bon cap de setmana.

ESBANDIDA

Una peça brillant sobre la impostura política contemporània. I no és mania personal: és necessitat d'esbandir, de fer net en la cosa pública. Allà i aquí (aquí i allà).

"Ana Botella no se olvida de sí misma cada vez que habla en público. Y este jueves ha vuelto a ocurrir con una intervención que, según comentaba su jefa de prensa antes de que diera comienzo el desayuno informativo, iba a sorprender por su 'originalidad'. Espero que a la costumbre de los políticos de este país de no asumir sus fracasos no se le comience a llamar 'originalidad', que ya vamos sobrados de eufemismos (ay, lo políticamente correcto) y de idiotez. Inauténtica es lo que parece una persona cuando sus palabras van por un sitio y su gestualidad por otro, e idiota cuando sus palabras están tan perdidas como sus gestos. Ana Botella, consciente de su ineptitud ante el público, se columpia entre la falta de autenticidad y la tontura cada vez que tiene un auditorio delante (...)"

 Elvira Navarro, "Desayuno con el cadáver de Ana Botella" (eldiario.es, 12-IX-13)

GREUGES I LLEGATS

Heaney, encara. Avui, remenant papers, em trobo a les mans una frase seva parlant de Joseph Brodsky (a la necrològica sobre el Nobel russoamericà) i reverbera en un joc de miralls, com quan et talles amb un full de paper i no sembla res i després no pares de recordar-te'n. Traduïda, ve a dir: "Haver de parlar d'ell en pretèrit em sembla com un greuge a la gramàtica mateixa". Ja és això.

(Per cert, a La Central del carrer Mallorca he vist en una tauleta una tria de llibres del Nobel irlandès. Pot ser una bona excusa per acostar-s'hi. A banda de la poesia, si no heu llegit els seus articles i entrevistes segur que us sorprendran molt positivament.)










MÉS
Aquí teniu l'obituari de Heaney al New York Times (30-VIII-13).
L'article de Heaney sobre Brodsky amb motiu de la concessió a aquest darrer del premi Nobel, el 1987.
Narcís Comadira conta el seu paper en la traducció de Heaney al català ("Dietari d'estiu 5", Ara, 7-IX-13)

LOS PUÑOS Y

En un acte que hauria enorgullit l'ideòleg falangista de la "diálectica de los puños y las pistolas", un grup de brètols ha irromput en la celebració de la Diada a Madrid, al Centre Cultural Blanquerna, i l'ha interrompuda violentament. El vídeo dels fets (enregistrat per l'ACN) ja diu per ell mateix tot el que cal. Ara són les autoritats, que hi haurien d'actuar.

I Europa té una bona mostra (una més) del que passa en els països on la simbologia i l'exaltació del feixisme surten de franc.

EL QUE VULGUEM

"(...) Si vives en Cataluña y tienes dos dedos de frente, no puedes hacer otra cosa que respetar y seguir muy atento cómo evoluciona esa fuerza gigantesca de la sociedad civil. Y puedes no manifestarte sobre el tema, faltaría más. Yo lo llamo 'silencio respetuoso'. Una actitud que tiene como objetivo no perjudicar la legitimidad de los que se manifiestan pero, además, una observación atenta y exigente de los acontecimientos para que no sean pervertidos. Los políticos catalanes están acosados y empujados por la fuerza de la sociedad. Todo ha cambiado. Algunos dicen tonterías, otros pretenden que Madrid no se enfade, los hay que intentan inyectar calma, pero todos, todos miran constantemente de reojo a 'la gente'.

La independencia ha entrado como un vendaval en sus agendas e idearios. Hay mucha gente que no participará en la cadena humana pero no por eso dejan de estar pendientes, muy pendientes e interesados en el proceso. Quieren lo mejor para Cataluña, para sus vidas y sus familias, desean que el debate identitario no perjudique el todavía más urgente debate social y sus soluciones. ¿Cómo demonios salimos de la crisis? ¿Y si lo hacemos fuera del Estado español, nos va a perjudicar todavía más? Son igualmente legítimas y respetuosas estas dudas. No creo que sea bueno que se establezca una superioridad moral entre los que se manifiestan abiertamente y los que no. Otra de las claves para el futuro será ampliar el debate sin complejos ni clasificaciones. Desacralizarlo, abrirlo a todos los ciudadanos y nutrirlo de información real (sin simulaciones interesadas) que nos proyecte a cinco, diez años vista. Si todo esto se hace bien, las proporciones del tsunami independentista de Cataluña son imprevisibles. Cataluña será lo que quiera ser, tarde lo que tarde y le pese a quien le pese. No será lo que 'le dejen' ser. Las voluntades, históricamente, siempre han vencido a las posibilidades."

 Andreu Buenafuente, "Catalunya" (10-IX-13, de la seva columna a Interviu)

D'ON SOM

"Je suis de mon enfance. Je suis de mon enfance comme d'un pays."

 Antoine de Saint-Exupéry

SOCAVONES

El Roto fa avui amb la seva vinyeta un homenatge a un dels acudits històrics de La Codorniz dels Azcona, Chumy Chúmez, Gila, Mihura i d'altres. Qui sap si no vol que hi llegim, també, una reivindicació implícita de l'audàcia i intel·ligència de llavors davant dels sotracs del present.

ULLS TANCATS

i una guitarra. Així es versiona.

Bon cap de setmana.

"NO LISTEN THE ASK"

Una alcaldessa i un president de Comunitat Autònoma no escollits pels ciutadans i un president del Comité Olímpico Español plagiari visiten la capital d'una antiga colònia i hi protagonitzen una roda de premsa multinacional al·lucinatòria.

Demà sabrem si Madrid hostatja o no els Jocs Olímpics de 2020, però veient aquest vídeo ja es pot avançar que si aquesta és finalment la candidatura escollida l'assumpte haurà tingut molt de mèrit.

CONSOL

Els que callen semblen més llestos, però els que xerrem al final acabem coneixent més gent.

MAN & BOY

En un dels blogs que segueixo amb interès, No está escrito en mármol, trobo aquest resum breu i intens d'algunes idees de Heaney, formulades per ell mateix: el flaix (o instàntania) de consciència, la relació amb el teu grup (si els has de representar, o d'alliçonar, o n'has de ser la veu), la proposta de donar sentit a la pròpia vida en el temps de cadascú...

Si en voleu més, podeu complementar-ho amb aquest bon documental subtitulat de 1992 (abans doncs del Nobel), que inclou també el poeta recitant i responent preguntes sobre poemes i contant coses dels seus orígens irlandesos.

REVELACIONS

D'un dels noms que m'ha fet bo l'estiu, Mark Strand, l'Almost invisible del qual (en versió castellana de Julio Trujillo a Visor, 2012) és altament recomanable:

"No és que la poesia reveli més sobre el món —no ho fa— però revela més sobre les nostres interaccions amb el món que les altres formes d'expressar-nos que tenim. I no revela més sobre nosaltres aïllats, sinó que més aviat revela aquella mena de barreja entre jo i l'altre, jo i el que m'envolta, on el món acaba i nosaltres comencem, on nosaltres acabem i el món comença".

AGOST

El verb clau de les vacances (i allò que potser les fa bones): posposar.