De cop toco un botó desconegut del mòbil i es dispara un carrusel d'imatges de les fotos que hi tinc gravades (jo que no en faig), i ve un d'aquells moments en què constates d'entrada que ja has fet més voltes de les que et deuen quedar per fer i en què, sobretot, perceps l'estranya consistència d'allò vist i (se suposa que) viscut: present i eteri, acumulat en un no-res, ignot però tot just a l'altra banda d'una simple combinació de botons, de circumstàncies.
Are we stronger than we believe?
(Amb el meu agraïment als Jaumes. Ells ja m'entenen)
Is the kindness we count upon
Is hidden in everyone
M'assabento que Proa acaba de publicar una antologia de la poesia de R.S. Thomas traduïda per Anna Crowe i Joan Margarit, i no sé evitar que per un instant el front se m'arrugui: de fa anys hi ha en un calaix de casa una quarantena de poemes del sacerdot gal·lès traduïts (alguns han tret el nas aquí al F l u x) per als quals no he sabut trobar editor. Però som tan poquets al pati de la poesia universal en català i hi ha tant camp per córrer que no pots fer altra cosa que alegrar-te'n, d'una notícia així, i brindar pels resultats i pel fet de tenir un gran poeta estranger una mica més trasplantat entre nosaltres. El brindis el faig amb un poema que m'agrada tant que durant uns mesos vaig fantasiejar amb fer-ne servir el títol per a uns papers meus, en homenatge.
Festes i més festes d'aniversari. Tothom tan content, tan somrient. I Joe Henry anar cantant "Time is a lion when you are a lamb".
"Una guia turística convencional ha de reunir, com a mínim, dues condicions: explicar amb detall l'objecte de la seva divulgació (sense oblidar cap element que sigui important) i mirar de donar unes indicacions pràctiques perquè el turista no solament no es perdi sinó que acabi trobant el que ni tan sols sap que busca. Després, més enllà, hi ha els llibres que, a part de ser una guia, també aporten coneixement i sensibilitat i, sobretot, una marca de fàbrica, un estil personal que els fa singulars. Les guies que són més que una guia i que són fins i tot més interessants per als locals que no pas per als visitants. (...)"
Josep M. Fonalleras, "BArCelona" (El Periódico, 24-VI-13), parlant d'això
El pes i la substància d'algunes de les coses que passen i el grau d'absurd i de tensió que envolta el dia a dia de la política espanyola tenen, em sembla, una sola cosa bona: van apareixent cada vegada més veus que s'afarten del que veuen i que les deixen anar per escrit sense gaires prejudicis. Us en clipo tres d'aquestes darrers dies de festa, més relacionades entre si del que a primer cop d'ull podria dir-se...
"Dicen que no se han recortado las becas y la realidad es que en los últimos dos años la partida destinada a becas se ha reducido en más de 200 millones de euros y que el próximo curso casi 100.000 estudiantes tendrán que dejar de serlo. Apelan a Europa y llaman a los jóvenes a ser “aventureros” y a emigrar a ese “extrarradio” de España (no lo olviden, Europa no es el extranjero) al tiempo que las becas erasmus se han reducido un 40% y el próximo curso lo harán en un 70% (de 60 a 17 millones). Si ya era difícil irse de erasmus sin ayuda familiar ¿Quién se podrá ir ahora de erasmus? Sólo los afortunados que puedan pagárselo."
Pablo Iglesias, "Lameculos y cobardes" (Publico.es, 23-VI-13)
"Una región de 11.000 kilómetros cuadrados, 1,4 millones de habitantes y dos aeropuertos internacionales tan próximos que desde la torre de control de uno se puede ver la del otro. También cuenta con dos bases aéreas del Ejercito del Aire y dos aeródromos para aviación general o deportiva, siendo uno de ellos una curiosa pero inviable urbanización aérea. Completan este tupido mapa aeronáutico nueve campos de vuelo para ultraligeros y varios helipuertos, todo un despliegue para la región de Murcia que, además, tiene el aeropuerto de Alicante a tan solo 80 kilómetros de su capital o la zona del Mar Menor, su principal centro turistico."
Javier Ortega, "Un aeropuerto sin aviones pero con terminal VIP..." (eldiario.es, 22-VI-13)
"Vivo en un país donde el ministro impone unas tasas absurdas para que la justicia sea privilegio de ricos. Un país carcomido por la mentalidad colectiva de la corrupción, el engaño, el insulto gratuito, el chanchullo, el yo-y-mis-amigos, el “y tú más” y el “por mis cojones”. Un país en el que se pretende proteger al bebé en la tripa, pero, una vez fuera, se puede desahuciar a su madre, o no se le protege si es discapacitado. Voy en un barco al que ha arrastrado al fondo una tripulación en la que, desde el capitán hasta el grumete pasando por los marineros, han ido robando provisiones de la bodega y vendiendo las cartas de navegación. Vivo en un país fracasado, tocado y hundido, en el que ETA es la excusa perfecta para etiquetar al primero que disienta... Vivo confusa y asustada y cuanto más conozco este país, más quiero a mis perros."
Lucía Etxebarria, "Lucía Etxebarria también es ETA" (La Vanguardia, 20-VI-13)
Ara fa seixanta anys, al juny de 1953, vint joves estudiants universitàries nord-americanes van ser dutes a Nova York per passar-hi uns dies amb les despeses pagades i escriure-hi un seguit d'articles que van anar a parar en un número especial de la revista Mademoiselle. Una d'elles es deia Sylvia Plath, i la seva feina (a banda de la vida social a què estaven obligades) va ser fer una entrevista a l'escriptora irlandesa Elizabeth Bowen.
Ho explica Michelle Legro ressenyant Pain, Parties, Work: Sylvia Plath in New York, Summer 1953 d'Elizabet Winder en una bona peça a Brain Pickings ("a free weekly interestingness digest" que segueixo per tuiter, a @brainpickings: el lloc s'ho val).
Si passeu per aquí de tant en tant potser ja sabreu que li tinc una flaca, a la senyora Edwards (una flaca canadenca, però no només). Per això espero que no us importi compartir una cançó més del seu darrer disc, Voyageur. En homenatge també a uns dels darrers venedors de discos (i cds) de Barcelona, la gent de Gong, que finalment tanquen i ens deixen una mica més sols als que encara ens agrada remenar certes coses tocant-les amb els dits.
Bon cap de setmana allargassat i bona revetlla, malgrat tot.
El dia de la revetlla de Sant Joan de 1906 el crític d’art i escriptor alemany Julius Meier-Graefe (un dels pocs que havia de tenir el privilegi de ser inclòs pels nazis a la llista d'art "degenerat"), de viatge per Espanya, va pujar dalt del Tibidabo, on d'ençà de la inauguració del Parc d'atraccions i del restaurant adjunt ja arribava la carretera. I en deixà testimoni escrit a Spanische Reise (1910):
Barcelona és una barreja d’ornaments sublims i esgarrifosament grotescos. La vista que s’obté des del Tibidabo de muntanyes i valls, de la immensa massa de Montserrat i, cap a l’altra banda, de la ciutat, són absolutament inoblidables. Hi vam pujar en cotxe al vespre per contemplar les festes de Sant Joan. Entre la boira grisa les muntanyes només es distingien pels infinitesimals punts de foc que sortien arreu. Als nostres peus s’estenia la ciutat, una immensa estació de tren amb un milió de llums. Entremig, el pampallugueig de les flames roges. Tota la ciutat era dalt de la munyanya i centenars de nouvinguts arribaven a cada minut. Podeu imaginar que aquella nit Barcelona només estava habitada pels llums. Cap a mitjanit vam baixar a les festes populars del Parc Güell. La paraula parc sona innocent i dolça, et fa pensar en avingudes tranquil·les amb dones elegants i nadons vestits de blanc, i possiblement també en arbres verds. Quan vas al Parc Güell has de deixar de banda aquesta mena d’idees.
(extret de L. Permanyer, 1000 testimonis sobre Barcelona, La Campana/Ajuntament de Barcelona, 2007)
El país i la cultura i les complicitats que el sostenien s'enfonsen. Lentament, potser inapreciablement, però s'enfonsen. Mentrestant, potser caldria anar fent llista dels recursos, les institucions i la gent a l'abast per poder remuntar-ho tot plegat (reconstruir-ho, segons com) d'aquí a un, dos, cinc, deu anys. I ves qui m'ho havia de dir, ara em sono mig pujolesc: al capdamunt de la llista del "què tenim" hi apunto "la feina ben feta".
L'error entranyable de la gent que, com que escrius o dius que vols escriure, es gasten els diners a regalar-te una bona ploma. Segons això, els dependents de les papereries haurien de ser grans escriptors, els dels colmados grans cuiners, qui duu trajo bona persona i aquestes llargues files davant de les caixes del Decathlon els futurs contendents dalt de tot del medaller als Jocs Olímpics. Però la ploma no fa l'ocell, com bé saben les gallines.
Oh diamant perfilat, mare!
No podria comptar el preu
de totes les teves cares, dels teus humors…
aquell present que vaig perdre.
Dolça nena, el meu llit de mort,
la meva dama de dits enjoiats,
tota la nit el teu retrat parpellejava
al costat de les bombetes de l’arbre.
La teva cara encalmada com la lluna
sobre un mar tranquil
presidia la reunió familiar,
els dotze néts
que solies portar al canell,
un nadó de tres mesos,
un xec substanciós que mai no vas escriure,
la pèl-roja tentinejant que ballava el twist,
les teves filles ja grans, totes esposes,
totes parlant a la cuinera de casa,
totes defugint el teu retrat,
totes imitant els gestos de la teva vida.
Més tard, després de la festa,
després que la casa se n’anés al llit,
vaig seure bevent brandy de Nadal,
mirant la teva fotografia,
enfocant i desenfocant l’arbre.
Les bombetes vibraven.
Eren un halo per damunt del teu front.
Llavors van ser un rusc,
blau, groc, verd, vermell;
cadascuna amb el seu suc, cadascuna calenta i viva
picant-te a la cara. Però tu no et movies.
Vaig continuar mirant, obligant-m’hi,
esperant, inesgotable, als trenta-cinc.
Volia que els teus ulls, com les ombres
de dos petits ocells, canviessin.
Però no envellien.
El somriure que m’acollia, tot agudesa,
tot encant, era invencible.
Hora rere hora em mirava la teva cara
però no podia extreure’n les arrels.
Llavors vaig mirar com el sol xocava
amb el teu jersei vermell, amb el teu coll pansit,
amb la pell lleument pintada del color rosa de la carn.
Tu que m’agafaves pel nas,
vaig veure’t com havies estat.
Llavors vaig pensar en el teu cos
com un pensa en l’assassinat…
Llavors vaig dir Maria…
Maria, Maria, perdona’m
i llavors vaig tocar un regal per al nen,
l’últim que vaig criar abans de la teva mort,
i llavors vaig tocar-me el pit
i llavors vaig tocar el terra
i llavors una altra vegada el meu pit com si,
d’alguna manera, fos un dels teus.
24 de desembre de 1963
Anne Sexton, "Christmas Eve"
Versió de JS
En aquest setmana en què Peret, sense cantar ni una nota, ha estat un dels protagonistes dels mitjans, posem-hi una mica de Barcelona i de rumba catalana vistes des de França.
Bon cap de setmana.
Tot el dia escoltant gent morta. Les seves veus, però, de fet són ara, són vives, com les dels llibres. Estranyes formes de vida sostinguda.
 |
| Cima da Conegliano, Crist dret sostingut per la Mare de Déu, Nicodem i sant Joan |
Que la gent es mor és una obvietat. Que de vegades mor algú proper pot ser una realitat ajornada, però també acaba essent evident. El que depassa la simple evidència és la capacitat per parlar de la mort amb paraules que no sonin buides, ni ensucrades, ni mentideres. Parlar-ne o escriure'n. Això és el que fa Josep M. Fonalleras a la seva darrera novel·la, Climent (Ara Llibres), amb un escriptor en potència que reprèn la feina encallada d'un altre escriptor abduït per la idea de l'agonia. Sona greu perquè ho és, però sap deixar-nos al cervell la intensitat de les coses certes. Que són a l'extrem oposat de les òbvies.
Just això venia a dir l'altre dia a un grapat de lectors atents Sergio del Molino, autor de la impressionant La hora violeta (Mondadori) sobre la malaltia d'un fill de pocs mesos. «L'he escrit contra el melodrama i contra l'asèpsia», deia. I reivindicava el seu dret a estar trist. Quin descans, vaig pensar, algú que no et ven una altra «cosa» «divertida» i «excitant». I quina tristesa tan de veritat, tan emocionant, tan ben escrita...
Jo avui els pensava parlar de la llum de juny, i recomanar-los l'exultant versió del Càntic dels càntics de Salomó que han fet per a Fragmenta un hebraista i un traductor poeta, Joan Ferrer i Narcís Comadira, però aquí em tenen lloant llibres sobre la mort. Per culpa de Baudelaire, que va escriure «Je suis la plaie et le couteau». Tots ens hem sentit ferida, en algun moment. I molts ens haurem vist també com un ganivet. Però va haver de ser un escriptor (un gran) qui digués que ell era alhora (i amb ell qui volgués llegir-lo) ferida i ganivet. L'escriptura no fa el món, no crea coses que no hi fossin abans, però quan és gran el refà d'una manera que ens permet viure-hi com si l'aire dugués més oxigen. La gent es mor i jo de fa dies no em trobo gaire bé, com deia aquell. Però per sort alguns ho saben contar, i en llegir-los em torno més persona (que ve del mot llatí de la màscara amb què els actors, parlant-hi a través, sonaven més fort): llegint sóc jo i un altre una mica millor. Gràcies, doncs, no a la mort sinó a la bona literatura. No al tema sinó a l'art.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 12-VI-13
Versión en castellano
No és que tingui idees sobre tot: és que li pregunten sobre qualsevol cosa. I ell/a respon.
"13tv nació en noviembre de 2010 con un objetivo claro: una apuesta por la televisión de calidad dirigida a todos los públicos.
La Conferencia Episcopal Española es el principal accionista de este canal generalista que tiene en la pluralidad y el respeto sus principales máximas. 13tv está abierta a todas las posturas, opiniones y creencias, pero con una clara apuesta por la defensa de los valores del humanismo cristiano.
En 13tv, la información y el análisis son dos pilares básicos."
Els que diuen que l'infern no existeix no han estat a El Corte Inglés un dissabte al migdia vagant per entre cops de colze, música dolenta, un ordre absurd, perfums sobre perfum i noies que t'empaiten amb un altre, anuncis plans, falsos somriures, cap sortida a la vista, soroll continu, maquillatges de per riure, voltes per no res. I tot plegat pagant i de bona gana.
Ahi quanto a dir qual era è cosa dura
esta selva selvaggia e aspra e forte
che nel pensier rinova la paura!
El cap de setmana pot ser un bon moment per repassar el mapa i les estacions de la nostra ciutat subterrània, de la mà d'Els Nens Eutròfics, amb la veu de Josep Pedrals (acabat de guardonar amb la Lletra d'Or) al capdavant.
Que ho descanseu de gust.
Em moc per casa a poc a poc i en silenci, encara trasbalsat i admirat per la lectura de La hora violeta de Sergio del Molino, aquest "diccionario de una sola entrada", a la recerca (elegant, crua, digníssima recerca) d'una paraula que ni el castellà ni el català no tenen: la que hauríem de fer servir per referir-nos als pares d'un fill mort. Hi ha vidus i orfes, però no tenim un mot específic per referir-nos a aquests, com diu l'autor, pares per sempre, "padres de un fantasma que no crece, al que nunca vamos a recoger al colegio, que no conocerá jamás a una chica, que no irá a la universidad y no se marchará de casa". Tinc el llibre a sobre d'una taula i hi passo distret la mà. La mà que avui la Bet no deu haver entès per què li premia la seva una mica més fort de l'habitual, a la porta de l'escola.
MÉS
"La importancia de lo urgente" (hasta elena, 28-V-13)
FIL PRIM
La meva fe
és un gran pes
penjat d'un fil prim,
talment com l'aranya
penja la seva cria en una xarxa fina,
talment com la vinya,
plena de branquillons, llenyosa,
sosté junts els grans de raïm
que semblen globus d’ulls,
com tot d'àngels
ballen al cap d'una agulla.
Déu no necessita
gaire fil per mantenir-la allà,
només una vena prima,
amb sang per dins que bomba enrere i avant,
i una mica d’amor.
Com se sol dir:
l’amor i la tos
no els pots amagar.
Ni que sigui una tos petita.
Ni que sigui un amor petit.
Així, si només tens un fil fi
a Déu no li importa.
Ell t’entrarà a les mans
tan fàcilment com deu centaus
feien sortir una cocacola.
Anne Sexton, "Small Wire"
Versió de JS
"Els petits secrets són els únics que cal esforçar-se a protegir: els grans es mantenen en secret gràcies a la incredulitat pública."
Marshall McLuhan (via Tom Harrington)
Per si dissabte no els vau anar a veure al Primavera.
Demà passat tindran disc nou (Desire Lines) als aparadors presencials i digitals del món.
Mentrestant, bon cap de setmana, sigueu o no a la línia successòria.
Entrades
Comentaris
