SENSE PARAULA

Em moc per casa a poc a poc i en silenci, encara trasbalsat i admirat per la lectura de La hora violeta de Sergio del Molino, aquest "diccionario de una sola entrada", a la recerca (elegant, crua, digníssima recerca) d'una paraula que ni el castellà ni el català no tenen: la que hauríem de fer servir per referir-nos als pares d'un fill mort. Hi ha vidus i orfes, però no tenim un mot específic per referir-nos a aquests, com diu l'autor, pares per sempre, "padres de un fantasma que no crece, al que nunca vamos a recoger al colegio, que no conocerá jamás a una chica, que no irá a la universidad y no se marchará de casa". Tinc el llibre a sobre d'una taula i hi passo distret la mà. La mà que avui la Bet no deu haver entès per què li premia la seva una mica més fort de l'habitual, a la porta de l'escola.














MÉS
"La importancia de lo urgente" (hasta elena, 28-V-13)