PER SANT JOAN

El dia de la revetlla de Sant Joan de 1906 el crític d’art i escriptor alemany Julius Meier-Graefe (un dels pocs que havia de tenir el privilegi de ser inclòs pels nazis a la llista d'art "degenerat"), de viatge per Espanya, va pujar dalt del Tibidabo, on d'ençà de la inauguració del Parc d'atraccions i del restaurant adjunt ja arribava la carretera. I en deixà testimoni escrit a Spanische Reise (1910):

Barcelona és una barreja d’ornaments sublims i esgarrifosament grotescos. La vista que s’obté des del Tibidabo de muntanyes i valls, de la immensa massa de Montserrat i, cap a l’altra banda, de la ciutat, són absolutament inoblidables. Hi vam pujar en cotxe al vespre per contemplar les festes de Sant Joan. Entre la boira grisa les muntanyes només es distingien pels infinitesimals punts de foc que sortien arreu. Als nostres peus s’estenia la ciutat, una immensa estació de tren amb un milió de llums. Entremig, el pampallugueig de les flames roges. Tota la ciutat era dalt de la munyanya i centenars de nouvinguts arribaven a cada minut. Podeu imaginar que aquella nit Barcelona només estava habitada pels llums. Cap a mitjanit vam baixar a les festes populars del Parc Güell. La paraula parc sona innocent i dolça, et fa pensar en avingudes tranquil·les amb dones elegants i nadons vestits de blanc, i possiblement també en arbres verds. Quan vas al Parc Güell has de deixar de banda aquesta mena d’idees.

(extret de L. Permanyer, 1000 testimonis sobre Barcelona, La Campana/Ajuntament de Barcelona, 2007)