SELECCIÓ POÈTICA

Aquests dies van fent pila les bones notícies relacionades amb diversos poetes catalans amb els quals podríem fer un molt bon equip, l'altre nostre equip a la divisió d'honor. Primer va ser Màrius Sampere, qui després del tour de force de La ciutat submergida, gruixut volum de poesia inèdita, ara presenta primera novel·la a Meteora (El gratacel) i acaba a més d'obtenir el Premi Jaume Fuster atorgat pels escriptors catalans.

Després vam saber que Ernest Farrés se n'ha anat a presentar l'edició anglesa del seu Edward Hopper (aquí en teniu una ressenya) a Nova York, convidat al PEN World Voices Festival. I ara rebo l'enllaç a la notícia que M. Àngels Anglada (ja teniu la seva Poesia completa, a Vitel·la?) serà la primera autora catalana inclosa en una col·lecció que tots hem comprat i admirat, Le Livre de Poche.

D'altra banda, us suposo assabentats dels diversos actes en curs a la Primavera poètica de La Garriga. Divendres 7, per exemple, hi passaran el Metrònom Ferrater, l'endemà hi ha una taula rodona sobre l'obra de Núria Albó, el dia 14 Marcel Riera llegirà les seves versions recents de Philip Larkin i dissabte 15, a les Termes La Garriga, Montserrat Rodés i Carles Camps (excel·lent premi Carles Riba, amb La mort i la paraula) compartiran escenari i recital. I Biel Mesquida prepara la dotzena edició del Festival de Poesia de la Mediterrània acumulant definicions del gènere per si a alguna encara li calen raons per perdre la por als versos.

També escalfa motors el Barcelona Poesia (enguany, del 13 al 19 de maig), dins del qual hi ha prevista per dissabte dia 15, a la Llibreria Catalònia de la Ronda de Sant Pere, la tradicional Marató poètica, enguany en homenatge a JV Foix. La participació és lliure però cal inscriure-s'hi prèviament: ho podeu fer a la llibreria, a l’enllaç de Facebook de la Marató o bé trucant al 93 481 3310.

DE MÈRIT

Merèixer-ho a vegades no basta.

PRIMAVERES

Que aquest esclat d'olors i aquest sol benigne que perfila la llum i el matí ve dels calfreds i el despullament de les branques a l'hivern i duu a la maledicció de la suor i dels contorns esborrats per la calitja d'aquí a pocs mesos, i llavors tornar a començar. Ahir va fer anys de la mort de Gabriel Ferrater, i com sempre en aquestes dates a alguns la memòria ens verdeja.












FLORAL

La primavera del cinquanta-dos, les noies
portaven bruses blanques i rebeques
verdes, i pel carrer sentíem el fresseig
precipitat de flors i fulles on s'amaguen
els negres cuirs de l'ametller. Vaig fer
trenta anys, que també em semplen prematurs.
Però cap vent no en fa justícia. Romanen,
inconvincents i eixuts, sota cada any
que va venint per recobrir l'edat
distreta, el blanc atònit i el verd aspre,
i aquell ventet menut pels llargs carrers
de noies i flors i fulles, el record
que se me'n va, de tan confús, cap al futur,
se'm fa desig, i la memòria em verdeja.

 Gabriel Ferrater

LÍNIES DE FUGA

Preparo una sortida de feina cap al septentrió del continent, allà on la neu i la cendra i la llum sostinguda dels dies ara tan llargs s'emboliquen, i ahir que finalment havia trobat una estona per seure i obrir a l'atzar un dels llibres de la meva collita santjordiana, La neu i altres complements circumstancials de Xuan Bello, ve que a la pàgina cinquanta-quatre hi llegeixo això:



NORD

Un lector m'escriu perquè me'n recordi: home, també deu existir el nord; sí, responc, també en les tardes de somni, quan una llum gairebé mediterrània envaeix els carrers d'Uviéu, trobem a faltar els camins del nord, el cabdell de corriols embullats que fila la melangia i que ens duen, tous i durs, costeruts o plans, a muntanyes frondoses, a cingles rocallosos, a castells que havia somiat William Shakespeare i que havien vist, per calar-hi foc i tornar-los a aixecar, el víking i l'anglès.

Crema en la nostra ànima, amb una certa malenconia crepuscular, l'ombra fresca dels roures. Venim per les dreceres de Tinéu (o de Gal·les o d'Aquitània) i no sabem si és la claror o l'aire el que mou, amb una llarga carícia, la superfície encara verda de les espigues. Allà al fons es veu una petita arbreda, uns quants roures que escampen per terra una ombra fresca tan sols acompanyada del silenciós murmuri d'una font. Acosteu-vos-hi, proveu de trobar la deu, el doll d'aigua que us obre la frescor i el repòs.

Si mireu més enllà, si mireu cap a qualsevol banda, veureu valls i vallades frondoses. A l'oest es congria la nuvolada, i, a l'est, uns parracs de boira vesteixen les muntanyes donant-los un punt de coqueteria.

En aquestes tardes d'oficina, mentre ens lliurem a la tasca municipal i espessa, descobrim que qualsevol indret del planeta indica l'arrencada d'una línia de fuga. Línies traçades a l'infinit, que mai no convergeixen si no és per l'afany de marxar. I, com quan érem infants, marquem a l'atles rutes impossibles que només ens duen a nosaltres mateixos.

Xuan Bello, La neu i altres complements circumstancials (Adesiara, 2010. Trad. de Jordi Raventós)

AL TANATORI

Et mors i t'acaben regalant una falta d'ortografia al recordatori. Convenient lliçó per a perfeccionistes.

NI ROMA NI RES

Paciència, doncs. I un bon dissabte.

LUBRICAR CANALS

Existen tipos de productos editoriales que hoy en día no disponen de canales propios para llegar a sus potenciales lectores. Así ocurre con los libros universitarios, con muchas de las publicaciones institucionales o gubernamentales, con los centenares de revistas científicas o culturales que se editan y que no encuentran ni lugar ni oportunidad para darse a conocer. Las librerías están saturadas, colmadas de novedades, incapaces de asumir nuevos productos, más bien al contrario, deseosas de deshacerse de aquellas publicaciones que sólo proporcionan beneficios marginales y ocupan demasiado espacio; los kioskos han entrado en una fase expansiva para intentar combatir la amenaza cierta de desaparición, donde ya no cabe ni un alfiler, menos aún una revista cuyas ventas se contarían con los dedos de una mano. En esas circunstancias, internet como espacio de venta e intercambio, sólo puede beneficiar a quienes desean encontrar lectores, y por eso es bueno que existan leyes que defiendad globalmente, a escala europea, los derechos de los consumidores.

Joaquín Rodríguez, Edición 2.0. Los futuros del libro (Melusina, 2007)

HOMENATGE

MÉS
"The man who stole the Olympics' innocence" (Matthew Syed, The Times)
"Samaranch les mains blanches" (Henri Haget, L'Express)
"No olvides los chocolates" (Xavier Vidal-Folch, El País)
"La premsa amaga sota l'estora la brossa de Samaranch" (Tribuna.cat)
"Samaranch és la prova" (Vicent Partal, VilaWeb)
"Samaranch" (Posthegemony)

EL GRAN INVENT

I parlant d'internet, edició i literatura, arriba per fi el gran invent del segle vint-i-u. Un nou dispositiu de lectura que està cridat a revolucionar el nostre oci i els camins i les regles del mercat editorial...



Compte, però, perquè si us emocioneu gaire comprant-ne podeu acabar amb problemes com aquest. Feliços dispositius a tothom. Que passeu una magnífica diada de sant Jordi.

INTERNET, EDICIÓ I LITERATURA

A la feina preparem un postgrau sobre "Llibre, literatura i lectura en la societat de la informació" que es posarà en marxa passat l'estiu. De moment, per anar escalfant motors, hem dissenyat un cicle de Converses que comença aquest dijous dia 22 amb una taula rodona a Madrid sobre "Internet, edición y literatura", dins dels actes de la Semana de la Cultura Catalana del Centre Blanquerna. Hi haurà dos experts de referència en l'àmbit de l'edició digital i la societat 2.0: Joaquín Rodríguez, responsable del bloc Los futuros del libro, i Genís Roca, ara a RocaSalvatella Net Strategies però sense qui en el seu dia no hauríem arribat a avarar Lletra al mar de la xarxa.

Si dijous sou a la pàtria de Mariano José de Larra, a prop del carrer d'Alcalá, la sessió promet.

DIES, LLIBRES, PERSONES

N'hi ha de profunds com el pou i brillants com una espasa. D'altres tiren més a profunds com l'espasa i brillants com un pou.

TONTERIA IMPRESA

Si el neci és el que no sap el que podria o hauria de saber, un bon exemple de neciesa (o estultícia o, com en diríem a casa, tonteria) mediàtica el teniu ara mateix a La Vanguardia digital, que titula "El Barça afronta una odisea de 9 horas hasta Milán" la diguem-ne informació (amb mapa inclòs, ep) sobre els diguem-ne inconvenients que el tancament d'aeroports representa per a la diguem-ne expedició blaugrana que dimarts ha de jugar la semifinal de Champions a Milà. De fet, l'assumpte no té res a veure amb l'Odissea ni és cap odissea, nou hores no semblen gaire problema vistes amb ulls dels milers de persones atrapades per dies a tot el continent i, sobretot, un diria que les molèsties del nostre admiradíssim equip de viatgers habituals en primera no tenen cap altra importància que no sigui la de sempre: que serveixen per omplir uns centímetres quadrats als rebullidors del no-res en què van convertint-se, xano-xano, els nostres diaris i noticiaris, els digitals inclosos. Si anar a Milà amb autobús de luxe és una odissea, potser caldrà acceptar que qualsevol que ajunta quatre lletres ja escriu. I fer llegir a grec les tires de "La familia Ulises".

MERCADERA

No ens equivoquem: la veritable notícia cultural d'aquest mes abril és que, set anys després, Natalie Merchant acaba de dur disc nou a plaça, Leave Your Sleep. I que la peça és doble i ve tota plena d'adaptacions de poemes.





I alguna altra joia de propina: Carnival, Motherland, River, I may know the word...

COLGATS

Entro a la llibreria. Piles i piles de llibres, encara més que d'habitud, capses obertes a terra, llistes, noies i nois movent-se com en un magatzem, enganxant etiquetes, preparant taulells i improvisant lloc suplementari per col·locar el devessall de novetats, de llibres recuperats, de títols de fons, de coses que es venen o que algú suposa que es vendran. M'ho miro i em temo que per primera vegada a la vida em ve com un mareig, una mena de retracció que no sé si és basca o cansament o simple incapacitat d'avui per veure aquest excés en positiu. Llibres i llibres i més llibres triats, ordenats, amagats, ofegats, sepultats, aviat esvaïts. Per què, tot això, i un cop i un altre? Escriure, publicar-ne, comprar-ne, apuntar títols, llegir recomanacions que no ens faran el pes, discutir sobre noms d'amics i de menystinguts, voler encara, esperar, obrir, oblidar.

És el desmai, no la son, el que pesa als ulls del drac.

VISIBILITATS

Els traductors, com els cuiners i els àrbitres, millor transparents.

SER ARTISTA

La ideologia infon una correlació perfecta entre dur a terme l'activitat central i ser un artista. Qui duu a terme aquella activitat és un artista. A la inversa, si s'és artista el que es fa és art. Això genera confusió quan, ja sigui des del punt de vista del sentit comú o des de la posició de la tradició de l'art, la correlació no es produeix.

Howard S. Becker, Art Worlds (1982)

SANTA JUSTA

Trobo que és tot un detall que just en aquesta setmana que diu que sí que sí, ens assabentem que els jutges poden equivocar-se i tancar un diari sense raó i deixar injuriar i torturar en nom de l'Estat mirant cap a una altra banda, i que pot ser que la justícia (avui que fem cursets sobre slow food i educació lenta) trigui set anys a sentenciar però que al final corregeixi imputacions ara qualificades d'incomprensibles.

En el capítol 2010 del Libro gordo de Petete, avui n'hi ha que s'han assabentat que escriure i editar en basc no és fer terrorisme, com altres van descobrir setmanes enrere per gentilesa de Baltasar Garzon que Falange Española encara existeix i que la justícia espanyola va passar de la dictadura a la democràcia sense despentinar-se (sense passar la pinta pel cap ple de polls, de fet). Falta encara que ens diguin la lliçó sobre Catalunya, per gentilesa del recurs del PP. I potser llavors, amb sort, esperar set anys més perquè algú (qui?) acabi rectificant.

ABANS

Quan la majoria hi anem, els bons en tornen.

BON TEMPS

Ara que ha arribat el bon temps, deurà ser cosa de deixar que el professor Franz ens dugui a fer un volt.

50 CARÀCTERS

Caràcters, revista de llibres feta a València, arriba al número 50, i amb aquest motiu hi ha convocats dos actes de presentació i homenatge, un el proper dia 30 d'abril a la Fira del Llibre de València i un altre a Barcelona, avui a les set de la tarda al Centre d'Arts Santa Mònica de Barcelona, amb la intervenció de Francesc Calafat, Manel Ollé i Joan Margarit.

La revista, per mi sempre lligada a la il·lusió, la paciència i l'energia de Gustau Muñoz i Vicent Alonso (que va ser-ne el fundador), anuncia relleu en la direcció, que passa a mans d'Eduard Ramírez.

JAUME CABRÉ, PREMI D'HONOR

Acaba de fer-se públic el nom del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, i la notícia em sembla esplèndida. Si us ve de gust, us deixo una estona (llarga, aviso) amb ell...

LEVERONI

Com un ressò, potser, de la peça commemorativa de fa uns dies, m'arriba l'enllaç a un bloc sobre Rosa Leveroni acabat d'inaugurar en què s'evoca el seu epistolari amb Ferran Soldevila, es presenta un assaig d'Abraham Mohino dedicat a la seva prosa i es parla dels cent anys de la poeta, nascuda l'u d'abril de 1910 i de qui dies enrere parlaven Un que passava i Tina Vallès.


TESTAMENT

Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí;
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redós suau
un bri d'herba només de la divina pau.

Rosa Leveroni




MÉS
A Antaviana hi ha una llista actualitzada de blocs que han dedicat un apunt a Rosa Leveroni en el seu centenari.

QUATRE PECES D'ABRIL

Jordi Llavina ens fa arribar a uns quants corresponsals aquestes quatre peces d'abril (un poema de Setmana Santa, un fragment del Quadern de la Selva de Garcés, uns versos de A la deriva de Cardarelli en traducció de Miquel Desclot i un poema de Rente ao dizer, d'Eugénio de Andrade), que em sembla que s'ajusten de ple a l'aire d'aquest  F l u x.














IX

Són primes volves
fonedisses, molt lentes.
A mig camí de l'aire
paren de caure.
La freda nit tremola
en la cremor dels ciris.

Salvador Espriu



Ja és fora el divendres sant. Vestit blau i palmó. L'infant no canta, enguany. Una veu més plena ho fa per ell, el "dobla". Ell s'està dret a la cadira. Mentrestant les figures del drama giren i giren, tornen i fugen. Diríeu que són les mateixes, i quant de temps fa que me les miro? ¿He vist alçar-se, pedra a pedra, la torre de guaita que ara cau a bocins? Les figures giren, i passen, i tornen. Com en els vells rellotges opulents de Berna o de Venècia.

Tomàs Garcés



ABRIL

Quantes paraules lasses
em vénen a la ment
en aquest dia plugisser d'abril
que l'aire és com un núvol que es deixata
o una flor que s'esflora.
A dins un vel de pluja
tot estrena vestit.
La terra humida i cara
em desfibra i em puny.
Si els teus ulls són negrosos i enfangats
com un infern,
el meu dolor és fresc
com un torrent.

Vincenzo Cardarelli (traducció de Miquel Desclot)



EM ABRIL CANTAM

Em abril as crianças cantam
com a chuva.
Trepam os ramos matinais
das cerejeiras
e cantam à espera do sol.
Quando o sol demora
entram a cantar pelos olhos de deus.
À noite citilam

Eugénio de Andrade

DUES INSTITUCIONS

Segons Keith Richards, reconegut guitarrista i grimpador de cocoters que avança matèria d'una autobiografia encara per escriure per la qual ja ha cobrat sis milions d'euros, quan et fas gran de veritat (és a dir vell) hi ha dues institucions que realment importen: l'església, que és de Déu, i la biblioteca, que és tota teva.

DIMONIS BLAUS

Si us agrada el bàsquet potser ja n'esteu al corrent: nou anys després, els deixebles de Mike Krzyzewski tornen a ser a la Final Four de la NCAA, la lliga universitària dels Estats Units, veritable espectacle de la cistella en estat premàrqueting malaltís, aquest cop a Indianapolis. Abans d'ahir, Duke va guanyar sense problemes West Virginia a la semifinal i aquesta matinada es juguen el títol nacional a cara o creu contra Butler, la inesperada revelació de l'any. Els ha costat, però els blue devils tornen a picar a la porta del cel.

DISSABTE (TAMBÉ SANT)

Bon dissabte sant (apugeu el volum).


"Espíritu Santo" Delafé y Las Flores Azules

Delafé y Las Flores Azules | MySpace Music Videos

MÉS
Al JJ de Totxanes també li agrada el disc nou.

VOLEM ESTÀTUES O CANÇONS?

Tornen les commemoracions. Enguany, ens proposem recordar d’alguna manera el centenari del naixement de Rosa Leveroni i Màrius Torres, els 25 anys de la mort de Salvador Espriu, els 10 de la d’Enric Valor (també podria ser la de Tísner) i la doble data dels 150 anys del naixement i els 100 (l’any vinent) de la mort de Joan Maragall. Aquest darrer ja té en marxa un Any Joan Maragall 2010-2011 a càrrec de la Generalitat de Catalunya, Espriu va comptar amb una modesta campanya 2.0 als blocs, Màrius Torres sembla que s’haurà de conformar amb un to més local i pel que fa a Leveroni, Valor o Tísner, si no els hagués posat a la llista vostès potser ni sabrien que hi són.

Sembla que la literatura catalana va instal·lant-se en el commemoratisme. Francament, no sé si això és bo o dolent, però sí que em sembla que val la pena pensar una estona en el que representa, en els perquès i les conseqüències del fet. Sabem que les llistes de noms a commemorar són relatives (no arbitràries, sí discutibles), que reforcen la falsa equivalència «literatura igual a escriptors», que funcionen bé si són curtes i, doncs, descarten, i que no funcionen si per quota o incapacitat de posar-nos d’acord les allarguem ad infinitum, que sol voler dir ad nauseam... Però malgrat tot aquest és un dels pocs camins que es manté desbrossat per a la presència pública de les lletres enllà del cercle dels lletraferits en un país que encara concedeix una alta visibilitat a la literatura (digui el que digui algun jeremiaire de guàrdia), però que avança, com la resta del primer món, cap a l’imperi de la imatge i l’espectacle.

Els aniversaris són recordatoris –i reivindicacions– comunals. Però, ¿quin sentit té evocar vides de poetes traspassats si no fem ús (a l’escola, en antologies, en converses, als mitjans) de la seva obra? Aquesta és la feina de veritat, i és a l’abast de qualsevol ciutadà, de cada lector. Un cop morts, els escriptors poden tornar-se segells i estàtues o bé infiltrar-se als discursos públics i privats per desenrigidir-los, per enriquir-los. Som vostè i jo, que decidim si s’han de convertir en estàtues o en cançons Espriu, Maragall, Torres o el nom que vulguem afegir a la llista.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 31-III-10
Versión en castellano

DIJOUS, (SANTA) CENA

70 Million by Hold Your Horses ! from L'Ogre on Vimeo.