CARTES DE (MOLT) LLUNY

El PEN Català celebra avui el Dia Internacional del Traductor a la Casa Àsia amb un seguit d'actes centrats enguany en la traducció del japonès i el xinès al català. Hi participen, entre d'altres, Manel Ollé (autor de Made in China i responsable de Mirall negre); Carles Prado, professor a la UOC, i Jordi Mas, traductor i professor a la UAB, que presentarà el recital "Traços en el silenci", amb lectura de poemes en xinès i japonès a càrrec de Chün-chün Chin i Minoru Shiraishi, respectivament.

En un dia com avui, espero que em disculpareu que insisteixi amb tres recomanacions plenes de bones versions de poesia que els més fidels ja us heu trobat enllaçades uns quants cops. Són:
els vídeos de Blocs de lletres, a càrrec de Josep Porcar;
abcd, mantingut pel traductor i poeta Xavier Farré; i
Yo, etc., que manté (i de tant en tant esborra, per a desesperació de navegants) Martín López-Vega.

ARRIBA ESCUADRAS

Abans d'ahir, amb els noticiaris vessant d'espanyolíssima satisfacció per la gentada a la Cibeles reclamant la concessió divendres dels Jocs Olímpics de 2016 a la vila de Madrid ("¡Hola, everyone!", cridava l'alcalde), encara vaig sentir parlar en una televisió pública de la importància del suport a la candidatura "del hombre que más ha hecho por el olimpismo en el mundo". I no es referien a Pierre de Coubertin.

Quan sento aquestes coses no sé no veure mentalment imatges com la que us adjunto, per gentilesa de Sàpiens. Amb tanta il·lusió i pragmatisme com calgui, no es pot parlar de la Transició espanyola sense tenir en compte el desembarcament tranquil del feixisme local en la nova casta dirigent de la democràcia (fixeu-vos qui era el Governador Civil de Barcelona, braç amunt al costat de Samaranch, president de la Diputació). La casta política però també l'empresarial, la judicial o l'esportiva. Aquest era i en bona part continua essent el paño, amb toros a la bandera per comptes de gallines, i és curiós que quaranta anys després a alguns els caigui la bava tan càndidament i emocionada.

SANTA MARIA DE LA SERRA

La gent d'un dels més amplis repertoris de poemes en català i castellà ple de recursos per treballar a les aules, Viu la poesia, han tingut l'amabilitat de fixar-se en una peça meva apareguda a En altres coses i escrita durant l'estada en un dels Seminaris de traducció de la ILC a l'esplèndid Centre d'Art i Natura, a Farrera.

Si aneu a l'apartat "Territori" de Viu la poesia, hi trobareu el poema, un seguit de propostes didàctiques que l'esgranen i el contextualitzen d'una forma que enriqueix enormement la simple edició a la pàgina quaranta-u del llibre de versos i, encara, tres fotografies (si hi cliqueu a sobre les podreu ampliar) que, si no es coneix l'ermita pallaresa, donen una molt bona idea de l'entorn i d'alguna de les imatges que apareixen als versos.








EL PATGE JONÀS FLAQUEJA CAMÍ
DE SANTA MARIA DE LA SERRA

Quin animal, quin rèptil de pissarra
té aquesta carn en forma de teulada?
De quin naufragi, de quin mar provenen
les nostres pobres restes en el ventre
acollidor al fons d’aquesta vall?
A quina platja estranya entre muntanyes
hem avarat, suspesos com borralls
de neu, per dur a quin estable buit
el branc de la moixera, tot vermell
per comptes de la mirra, l’or, l’encens?
Vinc a complir allò que vaig prometre
i res no sembla el que m’havíeu dit.

                                            JS

BALANÇ

No havent guanyat no hi has perdut. I no perdre és alguna altra mena de triomf: tornassolat, llisquent, amb espina.

BESAR LA MORT

Via Pasando de mí, el bloc (que us recomano) de la poetessa asturiana Vanessa Gutiérrez.

COM L'OS, COM EL MARBRE

A l’anotació d'El quadern gris corresponent a l’u de setembre de 1919, Josep Pla escriu: “Amb una ploma a la mà, tothom es torna una mica exagerat en aquest país”. En el trist reguitzell de defuncions que als darrers mesos va puntejant les nostres notícies literàries, destaca sens dubte per l’impressionant ressò mediàtic la mort de Baltasar Porcel. A banda de la pila d’articles durant dies al diari del qual era columnista (tot un detall, tenint en compte la llengua literària de l’escriptor i els usos del mitjà), jo els recomanaria les pàgines del darrer número de L’Avenç (amb peces d’Emili Manzano, Rosa Cabré, Julià de Jòdar i Manel Ollé) i la dilatada suite de divuit entrades al blog de Toni Sala: hi aprendran, hi riuran i s’hi emocionaran, que de tot plegat es tracta. A més, en cap d’aquests papers no es trobaran la incòmoda desmesura dels infladors d’obituaris, els que aquest cop van parlar de pacte fàustic o no van saber no escriure que Porcel era el millor escriptor del segle o un gran contista injustament obviat.

Baltasar Porcel era el retrat vivent de la voluntat i l’ambició en el món de les lletres i això, que combinat amb la mediocritat artística és senzillament ridícul, donava en el cas dels seus llibres l’esplèndid i insòlit resultat d’un autor de primera sempre en primera línia i en regeneració permanent. Diguin el que diguin els turiferaris d’una banda i els llepafils de l’altra, algú que ha escrit Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors o El cor del senglar té lloc reservat a la taula dels grans novel·listes catalans del segle XX, tot i que després molts articles diaris o alguna de les novel·les ràpidament enllestida o una declaració fora de to un dia puguin fer-nos arrufar el nas. No hi ha problema: la mort afina els grans i afona els engrandits. Amb el pas del temps, els escriptors es van alliberant de ganga sociològica o biogràfica i, amb una mica de sort (i de complicitat d’hereus i editors), se’n va ressaltant més i més l’obra, clara com el marbre, com un os, com el paper. En la parauleria fúnebre tampoc no es tracta del que es diu, sinó del que es dirà. Com ja van advertir Josep Carner i Horace McCoy, les mortalles no tenen butxaques.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 9-IX-09
Versión en castellano

75

Ja sé què vull ser quan sigui gran.

NO DOMINION

Mentre reviso les darreres proves de la tercera antologia poètica per a Ara Llibres, que es dirà Que no mori la llum. 50 poemes per a funerals en homenatge a un vers de Dylan Thomas, trobo a la xarxa l'últim regal del sempre esplèndid Josep Porcar: el videomuntatge a partir de "And death shall have no dominion", que inclou a més el text del poema, la traducció al català d'Isidre Martínez Marzo i fins i tot l'enllaç a un enregistrament en la veu de l'autor.

Per acabar de tenir la festa completa, us transcric també la versió de Marià Manent, que és la que hem inclòs a l'antologia d'Ara (on el poema figurarà al costat d'una altra joia del gran poeta gal·lès: "Do not go gentle into that good night").











I ja la mort no tindrà cap domini.
Els homes morts i nus es confondran
amb el del vent i el de la Lluna vella;
quan nets siguin llurs cossos i s’hagin esvaït,
tindran estrelles vora el peu i el colze;
encara que enfollissin tindran seny,
sortiran de bell nou si dins la mar s’enfonsen;
si els amants es perdessin, no ha de perdre’s l’amor,
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
Sota les giragonses de la mar,
els qui jeuen de temps no moriran torçant-se;
cargolats en un poltre, quan els tendons cedeixen,
a una roda lligats, no es trencaran;
la fe, en llurs mans, pel mig serà rompuda
i dins d’ells sentiran els mals de l’unicorni;
esberlats els extrems, no cruixiran mai més;
i ja la mort no tindrà cap domini.

I ja la mort no tindrà cap domini.
El crit de les gavines ja mai no sentiran,
ni es trencaran onades, amb brogit, a les costes;
on va brotar una flor, cap flor ja no podrà
alçar mai més el cap quan bat la pluja;
malgrat que estiguin folls i siguin morts com claus,
donaran cops les testes d’aquella gent entre les margarides;
i al sol s’esberlaran fins que s’enfonsi el sol
i ja la mort no tindrà cap domini.

                      Dylan Thomas (traducció de Marià Manent)

HI TORNO, TARD

Què faríem a la vida, alguns, sense els encàrrecs? Un any enrere Xavier Macià i Enric Falguera em van demanar una poètica per acompanyar l'enregistrament d'uns versos per a la Universitat de Lleida, i poc després va coincidir que la revista Els Marges em va convidar a participar a la secció "Sobre poesia i sobre la meva poesia" que de fa un temps mantenen al començament de cada número (al darrer hi van escriure Dolors Miquel i Jordi Pàmias). Total, que gràcies a la data concreta per anar a Lleida m'hi vaig posar i vaig preparar unes ratlles l'inici de les quals vaig penjar aquí al Flux amb la promesa de completar-les en algun moment. Poc em pensava llavors que el moment s'aniria dilatant durant mesos, fins ara. Perquè si a alguns ja ens costa cada vegada més escriure, imagineu-vos escriure sobre l'escriure... En tot cas, heus ací la segona part del text sol·licitat, que deixo a la vostra consideració com qui s'oblida sabent-ho la cartera o les claus o els versos en algun lloc de confiança, per mirar de prendre-hi una certa distància i perquè els vostres comentaris també poden ajudar-me a acabar de llimar-lo abans que n'aparegui –d'aquí uns quants mesos més– la versió definitiva (acompanyada d'un parell de poemes ad hoc) a Els Marges.












UN INTENT DE POÈTICA (2)

[Ve d'aquí.]

Tornem a Zagajewski. A l’assaig evocat al principi defensa, per comptes dels inútils panegírics de la poesia, invectives com el “Contra els poetes” de Witold Gombrowicz, on s’ataca sense pietat la poesia tova i supèrflua bastida amb tòpics. A l’ombra de tots dos mestres, coincideixo a reivindicar versos sense almívar però, alhora, que no renunciïn a la més humana essència, que no obviïn els fonaments del magre casalot del que som, que no bandegin els jocs dels noms, els llocs o els records, ni totes les evidències (si se’m permet l’anglicisme) que en viure i escriure anem deixant darrere nostre. D’aquí la poesia, com una joia tallada amb l’energia sàvia de les paraules. Perquè, a mesura que passa el temps dedicat a escriure i a llegir se’t va fent més clar que, tan important i tan pertinent o més que l’esforç (que l’impuls) per mirar d’escriure alguna cosa, és l’esforç (el contraimpuls) per no escriure, o per no escriure de més: la lluita contra la temptació continuada de la paraula vana, del vers superflu, del simple soroll afegit al soroll insistent de tants avorrits decasíl·labs de premi municipal, a tanta sinceríssima efusió sentimental, a tanta prova a un mateix que després es vol fer pública en llibre. Escriure l’essencial, i aprendre a destriar-ho.

Però què caram és aquesta poesia de què parlem i parlem, això que llegim i diem? Per a mi, tot alhora, entusiasme, discreció, tradició (i doncs revisita), alteració, sorpresa, intensitat, celebració... Que l’emoció trobi la seva idea i la idea les seves paraules: aquest és el manament (i el repte, la gran dificultat) del poema acomplert. Jo ho intento, si més no. Tossut en la il·lusió i il·lusionat per la potència. Com Seamus Heaney, que parlant de Joseph Brodsky arran de la seva mort apunta que el també Nobel havia exemplificat allò que ell més valora de la poesia: la capacitat del llenguatge per anar més enllà i més de pressa de l’habitual, atorgant així una via d’escapada a les limitacions i les preocupacions del jo. Em sembla una resposta prou suggerent a la pregunta rere la pregunta sobre la poesia: sovint ens demanen (o ens demanem) per què escrivim poesia, i això té una primera resposta prou clara, que és que hi trobem (o que la poesia ens dóna) alguna cosa que no trobem enlloc més. Però llavors la següent demanda és òbvia: i quina és aquesta “cosa”? Apuntar que té a veure amb una capacitat, i amb una capacitat del llenguatge, és ja un bon punt de partida. Un punt de partida (un punt de vista) que molts compartim. No es tractarà, òbviament, de tot el que la poesia podria fer, sinó del que efectivament arriba a ser, no es tracta d’un simple joc d’elucubracions teòriques sinó d’un catàleg –en el més noble sentit de la paraula– d’intents, de camins, de recursos engendrats amb paraules. Perquè sense engendrament no hi ha poesia.

                                                                                                      JS

SOTA UNA COL

Hi ha dies que per comptes d'escriure aquí només enllaçaries els articles que llegeixes i et decoren el matí o que directament t'hauria agradat haver sabut escriure. Avui, per exemple, em passa amb els de Manuel Rivas, Jordi Puntí, Josep M. Fonalleras o Jaume Reixach. I amb el teclat a les mans em torno, sense cap vergonya, vulgar pispa digital. O Robin Link, que ho faig pels altres.

De tota manera, com que és dissabte no me'n sé estar de passar-vos també el vídeo que toca, una mena d'esplèndid himne postDiada des d'una àrea de servei, acabat d'importar del bloc del cantant.

FELICITATS

Ahir vam anar de festa per celebrar els primers vint-i-cinc anys d'Empúries. A poques bandes (editorials) m'he sentit tan ben acollit, tan escoltat com escriptor. I això que mai no hi he publicat diguem-ne directament. Com diu Julià Guillamon al vídeo de celebració de l'efemèride, es tracta d'una editorial antiga en el millor sentit de la paraula. O, com hi diu Joan-Daniel Bezsonoff, casolana i internacional. També ho va ser la festa, també en el millor sentit de la paraula. Hi havia una desordenada tria d'alguns dels millors escriptors catalans en actiu (Bezsonoff, Bosch, Casasses, Comadira, Cornudella, Fonalleras, Guillamon, Lienas, Lloveras, Márquez, Mesquida, Olesti, Oller, Pagès, Perpinyà, Puntí, Roig, Serra, Torner) amb l'únic punt d'unió del vincle de tots plegats, cadascú a la seva manera, amb Xavier Folch, que presidia des d'un racó amb l'incòmode somriure d'un tímid satisfet als llavis. Que per molts anys pugui continuar sent així.

MALS COSTUMS

Com que ho vaig desar, ara no ho trobo.

STEVE

Si poses junts Nashville, cantautor, "Copperhead Road", heroïna, blues, country, activisme polític, Grammy, Allison Moorer i Washington Square, la suma que en surt es diu Steve Earle, que darrerament fa coses tan estupendes com aquest "Sparkle and shine" (la cançó comença a 2') o com l'esplèndid duet "Days aren't long enough". I resulta que amb aquests enllaços us avanço el vídeo del proper cap de setmana, però és que Earle toca just dissabte dia 19 a Barcelona, a la sala Bikini, i no me'n sé estar de dir-vos-ho i de recomanar-vos-el.

EL PITJOR ESCENARI

Llegir per no escoltar-se. O escoltar-se per no llegir.

JO SON AQUELL

"Va ser un home del seu temps. Les actituds que tenia davant de les dones, els esclaus, els infidels, ens escandalitzarien. Però hi ha una mena de miracle: com una persona que es dedicava a escriure per raons purament socials de la seva època (per reclamar els seus drets en el camp de les lletres, per afirmar-se com a lletrat davant dels burgesos, dels eclesiàstics), com una persona treballant en un context tan diferent va poder escriure uns poemes que encara ens commouen i ens diuen coses. Això és un miracle, el miracle de la poesia." Parla l'hispanista Robert Archer, que sosté que els de per aquests verals no ens acabem de creure com era de bo aquell que va deixar escrit:

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge.
En tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

LES CLAUS DEL COTXE

Aquí ho teniu també en versió 'ajamaicanada' i més recent.

MIRALL GRAN

Com cada any, hi tornem amb invitacions, actes, manifestacions, articles, missatges, suplements, moviments tàctics, embussos, banderes i retòrica a preu fet. La simple represa de l'apunt d'ara fa dotze mesos em permet ja de lincar-hi la lletra de la cançó a l'ombra de Guanyavents i Espriu i també la peça en qüestió (la número 2) al darrer disc dels Túrnez & Sesé. Bona Diada.

Que tremoli l’enemic
que en el nostre nom condemna:
Catalunya és molt més gran,
si convé, que les cadenes.

ELS DIJOUS, MIRACLE

Homes i dones de poca fe, qui diu que els miracles són cosa d'altres segles? Escolteu què diu una carta que acabo de rebre amb el logo de la meva empresa de telecomunicacions: "En els casos d'interrupció temporal del servei telefònic, l'EMPRESA l'indemnitzarà mitjançant un descompte en la factura". Impressionant, oi? Però és que encara segueix, la novetat difícil de creure: diu que a l'usuari final que pagui part de la factura que correspongui no se li podrà suspendre el servei (allò que abans en deien servei públic), que podré exercir el dret de desconnexió de les trucades de tarifació addicional i que podré "extingir el contracte, comunicant-ho prèviament a l'EMPRESA, amb una antelació mínima de dos dies hàbils respecte de la data en què ha de tenir efecte". Ep, i encara una mica més avall: "Finalment, i pel que fa a la contractació d'alguna oferta per telèfon a la qual s'apliquin condicions diferents de les condicions generals publicades, l'EMPRESA li enviarà, en un termini de 15 dies des de la contractació, un document amb les condicions de l'oferta, el termini i la durada"... Ser indemnitzat quan has pagat per un servei no ofert, poder triar què no vols que t'ofereixin, tenir dret a extingir un contracte i a rebre les ofertes que t'expliquen per telèfon a cent per hora en un document escrit. No sona a miracle? Si només calia ser pacient i resar i resar a Santa Obvietat i al déu de les grans corporacions amb el rosari a la mà d'un parlament que fes els deures, alguna dècada després!

DIR-LA (GROSSA)

Les informacions que diuen que alguna cosa no ha passat sempre em resulten interessants. Hi ha coses que sabem que sabem. També hi ha coses desconegudes conegudes, és a dir que sabem que hi ha algunes coses que no sabem. Però també hi ha coses desconegudes que desconeixem, les que no sabem que no sabem.

Aquesta és per a mi la frase de la dècada, i no només pel fet que sigui un fan incondicional de Donald Rumsfeld (després d'abastir d'homes i béns el conflicte de l'Iraq com empresari, endevineu qui hi ha ara darrere d'una de les multinacionals que produeix la vacuna de la grip A?). Dissenteixo doncs del resultat final de l'enquesta d'Aviva a la recerca de la llista top ten de declaracions més absurdes, encara que val a dir que gairebé totes les seleccionades s'haurien pogut endur el guardó. Però això de les coses desconegudes conegudes, què voleu, ho trobo d'un zen que mata. En el sentit literal del terme, també.

PORCEL I PORCEL I PORCEL

Demà hi faig referència a la columna d'El Periódico, però no deurà ser cap problema que ho avanci ara aquí: no us perdeu la llarga sèrie d'entrades ("Consideracions marginals", en diu ell) que Toni Sala ha dedicat aquest estiu a evocar la figura de Baltasar Porcel.

Va començar pocs dies després de la mort del novel·lista mallorquí, a principis de juliol, amb uns apunts sobre tertulians i pallassos, i a la darrera peça, que és la que fa divuit, hi transcriu part d'una conversa amb Joaquim Molas sobre paraula, memòria i poder. Com sol passar amb els papers del Toni, no acabes de saber què és el que tens a les mans però sí que t'adones que es llegeix sense pausa i amb l'agraïment creixent del lector no enredat. Una esplèndida suite memorialística.

SETEMBRAL

Ocells que passen.
Imagino mudances
estès a terra.

                     JS

VA BIEN. VA BIEN

He après un terme nou que trobo que té gràcia. L'usen els consultors per referir-se al terç tonto del milió i mig de vivendes noves i usades que hi ha a Espanya per vendre en mans de promotors i especuladors, el terç que no són vivendes ben localitzades (primer terç) ni vivendes de vacances a mar i costa (segon terç). De la resta (poca cosa, mig milió d'unitats) en diuen la bassa de Shrek: "promociones en provincias de la meseta o costeras como Murcia cuando están a 60 kilómetros de la playa" (+), per entendre'ns.

El panorama immobiliari a l'Espanya postfotodelesAçores és certament impressionant. Tal com va somniar (i pronosticar) el president del bigoti, ja anem per davant dels Estats Units en alguna cosa: "Si el economista Ricardo Vergés alertó hace años de que España construía más que Alemania, Francia e Italia juntas, John Mauldin, al frente de la firma de inversión MWA, resalta que España cuenta con el mismo stock que EE UU, siendo seis veces menor. Atesora el 30% de las nuevas viviendas construidas desde 2000 en toda la Unión Europea cuando el PIB representa el 10%". Ho veieu? Anàvem bé. Anàvem bé. Molt bé.

DE VACANCES

Sobre el tema, Juan Cruz cita al seu bloc l'autoritat d'un gran guionista: "Un día le pregunté a Rafael Azcona si no se iba de vacaciones, en torno al verano, y me dijo: "¿De vacaciones? ¡Si yo ya me fui de Logroño!".

Bentornats sigueu tots plegades.

QUE T'ABONYEGO

Algú sap que li ha fet el pobre carrer Balmes a l'Ajuntament, que no hi ha manera que el deixin baixar tranquil?