COM L'OS, COM EL MARBRE

A l’anotació d'El quadern gris corresponent a l’u de setembre de 1919, Josep Pla escriu: “Amb una ploma a la mà, tothom es torna una mica exagerat en aquest país”. En el trist reguitzell de defuncions que als darrers mesos va puntejant les nostres notícies literàries, destaca sens dubte per l’impressionant ressò mediàtic la mort de Baltasar Porcel. A banda de la pila d’articles durant dies al diari del qual era columnista (tot un detall, tenint en compte la llengua literària de l’escriptor i els usos del mitjà), jo els recomanaria les pàgines del darrer número de L’Avenç (amb peces d’Emili Manzano, Rosa Cabré, Julià de Jòdar i Manel Ollé) i la dilatada suite de divuit entrades al blog de Toni Sala: hi aprendran, hi riuran i s’hi emocionaran, que de tot plegat es tracta. A més, en cap d’aquests papers no es trobaran la incòmoda desmesura dels infladors d’obituaris, els que aquest cop van parlar de pacte fàustic o no van saber no escriure que Porcel era el millor escriptor del segle o un gran contista injustament obviat.

Baltasar Porcel era el retrat vivent de la voluntat i l’ambició en el món de les lletres i això, que combinat amb la mediocritat artística és senzillament ridícul, donava en el cas dels seus llibres l’esplèndid i insòlit resultat d’un autor de primera sempre en primera línia i en regeneració permanent. Diguin el que diguin els turiferaris d’una banda i els llepafils de l’altra, algú que ha escrit Cavalls cap a la fosca, Les primaveres i les tardors o El cor del senglar té lloc reservat a la taula dels grans novel·listes catalans del segle XX, tot i que després molts articles diaris o alguna de les novel·les ràpidament enllestida o una declaració fora de to un dia puguin fer-nos arrufar el nas. No hi ha problema: la mort afina els grans i afona els engrandits. Amb el pas del temps, els escriptors es van alliberant de ganga sociològica o biogràfica i, amb una mica de sort (i de complicitat d’hereus i editors), se’n va ressaltant més i més l’obra, clara com el marbre, com un os, com el paper. En la parauleria fúnebre tampoc no es tracta del que es diu, sinó del que es dirà. Com ja van advertir Josep Carner i Horace McCoy, les mortalles no tenen butxaques.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 9-IX-09
Versión en castellano