diumenge, 29 de juliol del 2007

EPITAFI

Uns amics il·lustrats ens demanen possibles epitafis. M'agrada el de Jane Austen, potser en part perquè mai no me'l podria aplicar: "She opened her mouth with wisdom and in her tongue is the law of kindness" (va obrir la boca amb saviesa i la seva llengua conté la llei de la bondat). També hi ha, és clar, el de John Keats: "Aquí descansa algú de qui van escriure el nom en l'aigua", o aquells mots corprenedors al final del de Yeats:

Cast a cold eye
On life, on death.
Horseman, pass by!

Després hi ha la secció postmoderna, més divertida, com ara el de Frank Sinatra: "The best is yet to come" (el millor encara ha d'arribar), que combina l'esperit Las Vegas amb un tros d'una cançó i un innegable contingut catequètic. Però per damunt de tots, com sol passar, hi ha el de Billy Wilder: "I'm a writer but then nobody's perfect" (sóc escriptor, però és que ningú és perfecte)...

Quina manera millor que els exercicis epitàfics per començar unes setmanes de vacances de bloc? Ep, no dic que el tanco, perquè sé que així que pugui hi tornaré, però els camins dels cibercafès del món són inescrutables, o sigui que de moment descanso en pau per uns dies. Que la desconnexió ens sigui lleu, i el fred benigne.

divendres, 27 de juliol del 2007

LLIBRES I VIATGES



"Un libro, como un viaje, comienza con inquietud y se termina con melancolía."
                      José Vasconcelos

dijous, 26 de juliol del 2007

TEVES I MEVES







Em miro les mans de l'escriptor mentre el primer presentador parla del seu llibre amb afecte i enginy. Una mica tirat enrere a la butaca, fa girar a poc a poc la caputxa de la ploma amb el dit gros i l'índex. De tant en tant abaixa els ulls i s'acosta la ploma a la boca, com si anés a xumar-la, però només la bufa o la besa lleument a uns mil·límetres, i llavors la deixa caure a càmera lenta com si no pesés fins que pica suau damunt de la cuixa que té creuada sobre l'altra cama. Després treu d'alguna banda un petit quadern negre, el mig obre amb un dit fent de punt i es queda així uns minuts. Sense perdre de vista els oradors toco com de passada, a la butxaca, aquest quadern negre i petit exactament igual al que veig i penso que després hi he d'apuntar tot això. Més que el que diuen el primer i ara el segon orador, què feien les seves mans. I què fan les meves. Això.

dilluns, 23 de juliol del 2007

ESTALVI

Hi ha poques autopistes més còmodes que el menyspreu.

diumenge, 22 de juliol del 2007

PRESTATGERIES NOVES









De tots els moments en què a la vida voregem el ridícul, pocs n'hi deu haver tan sublims, tan punyeters, tan evidents en el cas dels escriptors com les dedicatòries. Les dels llibres propis (que dormen, ai, amb sort a casa d'amics i examics, de saludats o coincidits) i les que ens han anat esgarrapant noms que avui ens omplen d'orgull, encara d'emoció o directament de vergonya, segons els casos i les coses. Com vola la fermesa dels afectes! Que lluny i que risibles, certs adjectius. I quina pudor que fan sempre els superlatius. Au, de tornada al prestatge.

divendres, 20 de juliol del 2007

BÍBLIA I OVELLES














RAMAT

S'ha calculat que cada còpia de la Bíblia de
Gutenberg (...) va requerir la pell de 300 ovelles.
—d'un article sobre la impremta



Puc veure-les premudes dins la pleta
darrere de l'edifici de pedra
on han posat la impremta,

es mouen i es mouen inquietes
buscant una mica d'espai
i s'assemblen tant entre elles

que és gairebé impossible
comptar quantes n'hi ha,
i no podem saber

quina durà la nova
que el Senyor és un pastor
—un dels pocs fets que tenen clar.

  Billy Collins, "Flock" (traducció de JS)

dijous, 19 de juliol del 2007

ATENCIÓ

Ja sé per què són tan alts, els taulells de les companyies i dels espais d'atenció al client als aeroports: perquè els informadors, assegudets, s'hi puguin amagar al darrere.

dimecres, 18 de juliol del 2007

I SI DEIXEM WOODY ALLEN TRANQUIL?










Fa dies que volia deixar escrita la meva perplexitat davant del safari llepafils contra Woody Allen i el rodatge de la seva pel·lícula barcelonina, i avui trobo que en Pep Montes ja ho ha comentat amb encert al seu bloc, o sigui que us hi remeto. Sorprèn la nostra innovadora capacitat per al ridícul col·lectiu. I és curiós (per dir-ho fi) constatar amb quina ineluctable inèrcia algunes velles icones intel·lectuals fan el camí de signes distintius a senyals de vulgaritat: ara i aquí, a la vila mundial amb més allenians per quilòmetre quadrat, resulta que el que toca és fer un articlet contra les molèsties per la filmació d'una pel·lícula, divagar fent sumes i restes trampejades o directament demagògiques sobre els ajuts públics al cinema i/o esbufegar per la terrible xaroneria a què la fama i el turisme sotmeten la nostra sofisticada capital.

Vist tot plegat, fins i tot alguns que uns mesos enrere trobàvem pèls a la sopa en assabentar-nos de la notícia comencem a pensar ara si no s'hauria de deixar l'home tranquil, permetre-li treballar i badar com deia el mite que poden badar per aquí famosos que a d'altres bandes no surten de l'hotel, i guardar-nos els trabucs, les serres mecàniques i els burins per a quan s'estreni la pel·lícula. O per a la propera vegada que a Londres, a Nova York, a Roma o a París (ciutats on diria que també s'han filmat algunes pel·lícules) un estranger estupend es miri amb ulls grossos i un sospir els indígenes estupends que ara arrufen el nas quan li diguin que vénen de Barcelona.

dilluns, 16 de juliol del 2007

PORTES AL MÓN

Hi ha qui s'ha passat hores i pàgines discutint si les portes serveixen per entrar o per sortir, o en quina direcció deixen passar les fronteres. Ara que vivim l'annus mirabilis de la projecció exterior de la cultura catalana potser sigui el millor moment per preguntar-nos fins a quin punt "projecció" ens rima amb "atenció", si volem les finestres només perquè ens mirin o també per poder mirar nosaltres cap enfora. Com aquells coneguts que només parlen i mai no escolten, que demanen i mai no donen, que sempre es queixen i mai no celebren, així que treus els peus de la catalana terra i compares els nostres autors, llibres, llibreries o editors amb els d’arreu del món costa d'argumentar que el planeta se'ns està perdent sense associar-hi la mínima credibilitat que dóna la reciprocitat. I no només per raons d'ètica, sinó també per pur equilibri, per pragmatisme: cap pèndol no funciona en una sola direcció, altrament acaba convertit en un megàfon, l’estri més odiós.

Tot i que fa anys que organismes com l'Institut Europeu de la Mediterrània, la Casa Àsia o, més recentment, la Casa Amèrica Catalunya malden per acostar-nos el món tan gran com és, els editors continuen dient que les traduccions al català de llengües no "evidents" sovint costen de vendre. Què sabem de literatures equiparables a la nostra no escrites en anglès com la grega, la finesa, la israeliana, l'amazic o la georgiana? Què llegim en les altres llengües, a banda del castellà, amb què compartim península? I això no obstant, l'interès per la cultura catalana va estenent-se com una taca d'oli. Per generositat, n'estic segur. Hi pensava en un acte del PEN amb Salem Zenia, mentre escoltava una italiana explicar amb els ulls brillants que ensenya català a aquest escriptor bereber refugiat a Barcelona. En la xarxa de xarxes del món (també de la cultura) cap centre ni cap perifèria no ho són del tot, al cent per cent: també hi ha discriminats que discriminen, ignorats que amb orgull ignoren, oblidats que s'obliden del petit detall de mirar al voltant. Que no siguem nosaltres.

Publicat a El Periódico (Èxit), 12-VII-07

dissabte, 14 de juliol del 2007

VOLTES

Si el món s'ha fet petit
el meu país és ínfim,
i just és la minúcia
el que ens agrada, el gir
d'aquell camí, la frase,
els ulls dels fills que són
els nostres amb un altre
malnom, com la ciutat
damunt de deu ciutats
amb nom semblant i accents
mudables. No ens movem
i el món aterra a casa
i volta i ja no som
allà d'on vam sortir.
                                   JS

divendres, 13 de juliol del 2007

FOC DEL NORD

I què hi ha, al Canadà, a banda d'óssos, salmons i policies a cavall amb trajo vermell i gorra de plat?, em pregunten amb un somriure més o menys condescendent segons el grau de desgast del passaport i la descaradura de les dentetes. Doncs mira, els Arcade Fire (coneguts de can Totxos i d'en Jauss). Que resulta que avui són a Barcelona...

dijous, 12 de juliol del 2007

A MI TAMBÉ

Llegeixo a cal Biel Mesquida aquest apunt sobre l'últim llibre de Toni Sala. Jo el vaig llegir lluny d'aquí i, a la tornada, amb ganes de veure quina reacció i quin diàleg havia generat, quanta gent li demanava a l'autor que iniciés una sèrie de neohomenots, m'adono que a ell també li passa que els llibres passats pocs mesos és com si s'haguessin fos. Com que coincideixo de ple amb el Biel, incorporo les seves paraules al Flux...

TRES AMICS DE TONI SALA. Som un fa de Toni Sala des que vaig llegir Pere Marin (Edicions 62), una novel·la inquietant d’adolescents amb una escriptura seductora, nova i uns ambients extraordinaris. Des de llavors he seguit la trajectòria d’aquest autor jove i puc recomanar la Petita crònica d’un escriptor de secundària, Goril·la blanc (Edicions 62) i Rodalies (Edicions 62). Aquesta darrera novel·la, que val l’alegria per un català fred i dúctil, novellíssim, va guanyar el premi Sant Joan i el premi Nacional de Literatura. Ara acab de fruir el llibre Comelade, Casasses, Perejaume (Edicions 62), que vol ser un homenatge a tres artistes catalans que segons diu: «els seus seguidors fruïm directament, immediatament, perquè encara no han estat gaire popularitzats pels mitjans ni massa baquetejats pels estudiosos.» Des d’un bon principi m’encanta el seu llenguatge que penetra el músic, el poeta i el pintor-poeta. Ens temem que ha passat molt de temps amb ells: ha acompanyar a Comelade a un concert a Figueres; a Perejaume a una excursió pel Monegros i a Casassas en un trip empordanés. En aquest viure plegats, Sala no s’atura de contar-nos, amb un llenguatge descriptiu i amable, la intimitat d’aquests artistes amb els quals parla, menja, viatja, camina, riu i plora. L’esforç de cadascun pel seu mester, les mancances econòmiques, la situació de la cultura catalana, etc. formen l’entrunyellat d’un llibre que es llegeix com una narració. Gustós.

[Aquí, un comentari inesperat sobre el llibre; aquí, la crítica de Joaquim Noguero a l'Avui, i aquí un apunt d'en David sobre el recital conjunt de Casasses i Comelade al Grec.]

dimarts, 10 de juliol del 2007

MÉS DEL QUADERN DE PESCA











DE FELICITAT

Per a quan m'ho preguntin, ja sé una altra cosa a què s'assembla la felicitat: a una truita de mig braç que gairebé no saps com treure pescada una tarda clara i càlida de juliol a sota de la palanca de Tragó amb bona companyia.


DE LLEIS

La llei no és que no hi hagi lleis, sinó que les lleis (les moltes lleis ínfimes, de vegades quasi ridícules) hi són per ser revocades per la realitat. Tu vas fent teories i després deixes que el dia te les desfaci sense preocupar-t'hi gaire, la veritat... Avui, per exemple, pensava tot convençut que per l'època de l'any l'hora bona a la tarda seria més aviat d'hora, fins que, amb el sarró buit, pels volts de les nou (i concentrat en deu o quinze minuts) ha començat el festival.


DE CORATGE

Passada una estona ens retirem per tornar al camí i anar avall fins a la gran piscina natural a l'alçada de la zona dels bancs. Uns metres darrere meu, avançant pel pedregar, el pare posa malament el peu, se li plega la bota dins d'un clot i cau. El sento renegar i quan em giro el veig a terra, mirant-me, esperant que m'acosti a ajudar-lo a alçar-se. El coratge, la valentia, escriu Mark Kingwell, no té tant a veure amb superar la por a la mort com amb ser capaç de dominar la por del dolor, del sofriment futurs.

dissabte, 7 de juliol del 2007

VIA PRÒPIA

Vaig pensar: "No em cal seguir un mapa, per equivocar-me, puc equivocar-me jo solet".

 Ornette Coleman

divendres, 6 de juliol del 2007

LA FIRA: RAONS I TRIA










Frankfurt: franquesa furtada
Si diem les coses pel seu nom i aclarim els objectius, la Fira serà un èxit menys problemàtic.

En un sol dia, els pares de l’escola de les meves filles em pregunten pel “merder” de Frankfurt, la ministra espanyola de Cultura alliçona l’Institut Ramon Llull (IRL) sobre com ha de treballar i l’escriptora Maruja Torres fa broma en un diari seriós sobre un partit indigenista que aconsellés no convidar Vargas Llosa al Liber per crioll. Això vol dir que la millor notícia cultural dels darrers anys per al nostre país és malauradament percebuda per molts ciutadans com un problema, que l’Estat ens troba subsidiaris i que els catalans tornem a ser vistos com mesquins discriminadors, cosa que deu tranquil·litzar qui-sap-lo els que han deixat de considerar progre mullar-se per una gran llengua petita que sobreviu contracorrent. Jo estic segur que l’èxit de la cultura catalana com a convidada d’honor a la propera Fira del Llibre de Frankfurt desfarà bona part d’aquests embolics, però potser també hi podríem fer alguna cosa nosaltres.

COM? PARLANT AMB FRANQUESA i dient les coses pel seu nom, per exemple. Començant amb un reconeixement explícit a la Frankfurter Buchmesse, una entitat privada estrangera que mostra més interès per la cultura de Llull, March i Pla que la majoria dels polítics (i banquers, periodistes o acadèmics) del país que diu que la representa a la Unió Europea o a la Unesco. Continuant per recordar amb paciència (s’ha dit cent vegades, i encara n’hi ha que fan com si no ho sabessin) que la Fira és qui convida, i que hi han convidat la cultura catalana, ni Catalunya ni la nostra literatura. Recordant també dos fets clau: que es tracta d’una fira professional del llibre en el sentit més ampli del terme i que els veritables protagonistes hi són els que hi van cada any, els editors. Explicant que la feina de promoció de la cultura catalana i la seva literatura es fa amb bons tècnics i amb estratègies diverses: que ve de fa anys, ha passat per Consellers de tots els colors i continuarà enllà del proper mes d’octubre i de l’actual equip a l’IRL. I, tant com tot això, aclarint que la nostra presència a Frankfurt s’haurà de valorar pel conjunt de tot el programa, no per cap llista ni per cap percentatge ni per cap declaració, perquè ni la Fira ni la cultura no tenen res a veure amb uns Jocs Olímpics i, doncs, allà no hi ha seleccions, no s’hi desfila rere cap bandera i no hi ha medalles ni classificacions finals: es tracta de ser-hi, d’aprofitar l’excepcional oportunitat per presentar-nos com antics, originals i alhora universals i d’intentar millorar les condicions per a la receptivitat envers els llibres catalans, cosa que ara ja està passant. Si tot això es té clar, la parauleria interessada i les opinions sobre opinions dels darrers mesos moren soles.

COM MÉS? DONCS ACLARINT què hi volem anar a fer. Perquè el programa i les claus d’avaluació variaran en funció de l’objectiu. Frankfurt pot servir per a la projecció exterior o bé per a la promoció aquí. I la presència a la Fira o la promoció interior poden buscar l’atenció del públic general, dels mitjans o dels especialistes (editors, agents, scouts). Es tracta de tenir clar què s’hi vol aconseguir, bastir el programa en funció d’això i explicar bé què fas i què no fas i per què. Fins ara sembla que hi vulguem jugar a totes, amb la dificultat i el risc inherents: volem impressionar el públic alemany vinculant el llibre català amb altres elements de la nostra cultura (art, cuina) més coneguts i reconeguts, també volem tenir una forta presència a la Fira atorgant el protagonisme a les lletres catalanes i a més no parem de discutir entre nosaltres. Per què ningú no diu, però, que el purisme identitari i els pronunciaments parlamentaris són aliats contraproduents que donen dels catalans la pitjor imatge possible a Alemanya? Per què no s’insisteix en el fet que des del govern de Catalunya es convida la cultura i els autors d’enllà del Principat per mostrar a Alemanya que les cultures van més enllà de fronteres, que les difuminen i les enriqueixen, que agermanen ciutadans de territoris separats per diferents administracions?

TRES GRANS ESDEVENIMENTS contemporanis marquen tres dinàmiques en la memòria col·lectiva recent dels catalans: en un extrem els Jocs de 1992, que van començar i van acabar bé; a l’altre el trist Fòrum de les Cultures, que va començar de forma indefinida i així va acabar als ulls dels ciutadans. En l’endemig, el procés de revisió de l’Estatut va tenir una bona sortida i un fosc final (a l’espera encara de saber què se n’ha fet). Esperem que la presència a Frankfurt inauguri una quarta via anant de les dificultats inicials a l’èxit final. Catalunya i la projecció de la seva cultura han entrat enguany en un estadi nou amb l’exposició “Barcelona & Modernity” al Metropolitan de Nova York i aquesta invitació d’honor a la Fira de Frankfurt: cap dels dos fets no és casual, neixen de la riquesa i la potència de la nostra realitat sumada a una política feta amb ambició, convicció i constància. Aquest és el camí. Així és com podrem acabar tranquil·litzant els ciutadans, la ministra i els col·legues que escriuen en castellà, i celebrar amb tots plegats els bons resultats d’una indústria i una literatura que també són d’ells.

Publicat a El Periódico (Opinió), 1-VII-07


Tria d'altres raons recomanables

Guest of Honour Catalan Culture
Espai del convidat d'honor al web de la Fira
L'efecte Frankfurt
Especial de L'efecte Jauss sobre la Fira de Frankfurt 2007
Monsoniana (13-VI-07)
Discurs d'Imma Monsó a la presentació oficial del programa
Una alegria i una responsabilitat
Biel Mesquida: "Vaig a la Fira de Frankfurt"
Juergen Boos: "Volem els escriptors que no coneixem"
Declaracions del director de la Fira
El Cònsol general puntualitza
Carta de Wolf Daerr, Cònsol general de la República Federal d'Alemanya

"
Gustau Muñoz a Frankfurt"
Mail obert de Vicent Partal

"
La mostassa del Frankfurt"
Post de Martí Rosselló al seu bloc

"
La queixa"
Ernest Folch hi toca des de la seva columna a El Periódico

dijous, 5 de juliol del 2007

DEURES D'ESTIU

El mal ja és aquí, i el bé està per fer.

 Éric-Emmanuel Schmitt

dimecres, 4 de juliol del 2007

VIVIM EN FLUXOS, NO EN TERRITORIS









Un bon amic, sociòleg, em passa una magnífica citació d'Alain Touraine parlant de la globalització, accelerada per les tecnologies de la informació. Suposo que entendreu que em faci somriure. Segons Touraine, som en "un món en moviment, en fluxos permanents, a on ja no vivim en territoris o ciutats sinó en fluxos: fluxos econòmics, fluxos culturals, barreja de tot, absència de control". Ei, és ell qui ho diu...

diumenge, 1 de juliol del 2007

AMB CORTÁZAR





Manual de instrucciones

La tarea de ablandar el ladrillo todos los días, la tarea de abrirse paso en la masa pegajosa que se proclama mundo, cada mañana topar con el paralelepípedo de nombre repugnante, con la satisfacción perruna de que todo esté en su sitio, la misma mujer al lado, los mismos zapatos, el mismo sabor de la misma pasta dentrífica, la misma tristeza de las casas de enfrente, del sucio tablero de ventanas de tiempo con su letrero Hotel de Belgique.

Meter la cabeza como un toro desganado contra la masa transparente en cuyo centro tomamos café con leche y abrimos el diario para saber lo que ocurrió en cualquiera de los rincones del ladrillo de cristal. Negarse a que el acto delicado de girar el picaporte, ese acto por el cual todo podría transformarse, se cumpla con la fría eficacia de un reflejo cotidiano. Hasta luego, querida. Que te vaya bien.

Apretar una cucharita entre los dedos y sentir su latido de metal, su advertencia sospechosa. Cómo duele negar una cucharita, negar una puerta, negar todo lo que el hábito lame hasta darle suavidad satisfactoria. Tanto más simple aceptar la fácil solicitud de la cuchara, emplearla para revolver el café.

Y no que esté mal si las cosas nos encuentran otra vez cada día y son las mismas. Que a nuestro lado haya la misma mujer, el mismo reloj, y que la novela abierta sobre la mesa eche a andar otra vez en la bicicleta de nuestros anteojos, ¿por que estaría mal? Pero como un toro triste hay que agachar la cabeza, del centro del ladrillo de cristal empujar hacia afuera, hacia lo otro tan cerca de nosotros, inasible como el picador tan cerca del toro.

Castigarse los ojos mirando eso que anda por el cielo y aceptar taimadamente su nombre de nube, su réplica catalogada en la memoria. No creas que el teléfono va a darte los números que buscas. ¿Por qué te los daría? Solamente vendrá lo que tienes preparado y resuelto, el triste reflejo de tu esperanza, ese mono que se rasca sobre una mesa y tiembla de frío. Rómpele la cabeza a ese mono, corre desde el centro hacia la pared y ábrete paso.

¡Oh cómo cantan en el piso de arriba! Hay un piso arriba en esta casa, con otras gentes. Hay un piso de arriba donde vive gente que no sospecha su piso de abajo, y estamos todos en el ladrillo de cristal. Y si de pronto una polilla se para al borde de un lápiz y late como un fuego ceniciento, mírala, yo la estoy mirando, estoy palpando su corazón pequeñísimo, y la oigo, esa polilla resuena en la pasta de cristal congelado, no todo está perdido.

Cuando abra la puerta y me asome a la escalera, sabré que abajo empieza la calle; no el molde ya aceptado, no las cosas ya sabidas, no el hotel de enfrente: la calle, la viva floresta donde cada instante puede arrojarse sobre mi como una magnolia, donde las caras van a nacer cuando las mire, cuando avance un poco más, cuando con los codos y las pestañas y las uñas me rompa minuciosamente contra la pasta del ladrillo de cristal, y juegue mi vida mientras avanzo paso a paso para ir a comprar el diario a la esquina.


Julio Cortázar, Historias de cronopios y de famas (1962)