PORTES AL MÓN

Hi ha qui s'ha passat hores i pàgines discutint si les portes serveixen per entrar o per sortir, o en quina direcció deixen passar les fronteres. Ara que vivim l'annus mirabilis de la projecció exterior de la cultura catalana potser sigui el millor moment per preguntar-nos fins a quin punt "projecció" ens rima amb "atenció", si volem les finestres només perquè ens mirin o també per poder mirar nosaltres cap enfora. Com aquells coneguts que només parlen i mai no escolten, que demanen i mai no donen, que sempre es queixen i mai no celebren, així que treus els peus de la catalana terra i compares els nostres autors, llibres, llibreries o editors amb els d’arreu del món costa d'argumentar que el planeta se'ns està perdent sense associar-hi la mínima credibilitat que dóna la reciprocitat. I no només per raons d'ètica, sinó també per pur equilibri, per pragmatisme: cap pèndol no funciona en una sola direcció, altrament acaba convertit en un megàfon, l’estri més odiós.

Tot i que fa anys que organismes com l'Institut Europeu de la Mediterrània, la Casa Àsia o, més recentment, la Casa Amèrica Catalunya malden per acostar-nos el món tan gran com és, els editors continuen dient que les traduccions al català de llengües no "evidents" sovint costen de vendre. Què sabem de literatures equiparables a la nostra no escrites en anglès com la grega, la finesa, la israeliana, l'amazic o la georgiana? Què llegim en les altres llengües, a banda del castellà, amb què compartim península? I això no obstant, l'interès per la cultura catalana va estenent-se com una taca d'oli. Per generositat, n'estic segur. Hi pensava en un acte del PEN amb Salem Zenia, mentre escoltava una italiana explicar amb els ulls brillants que ensenya català a aquest escriptor bereber refugiat a Barcelona. En la xarxa de xarxes del món (també de la cultura) cap centre ni cap perifèria no ho són del tot, al cent per cent: també hi ha discriminats que discriminen, ignorats que amb orgull ignoren, oblidats que s'obliden del petit detall de mirar al voltant. Que no siguem nosaltres.

Publicat a El Periódico (Èxit), 12-VII-07