CONTRA ELS NOVEL·LISTES

Que em perdoni Cole Porter, però dono explicacions. I ja podeu riure, encara és pitjor: dono explicacions per una cosa que no ha passat.

Us explico l'escena: un amic meu, escriptor català el nom del qual coincideix amb el de l'actual director de la Institució de les Lletres Catalanes, presenta a la premsa un llibre de notes diguem que difícil de qualificar i, davant de la pregunta sobre a quin gènere adscriure'l, s’embranca en una reivindicació de la prosa entesa en un sentit més ampli que el de la novel·la tradicional. Ell és dels que compra i llegeix i enveja prosa molt diversa i dels que pensen que, enllà de la poesia, bona part del més destacable en català al segle XX (per no parlar de les Cròniques o de Ramon Llull) s'ha d'anar a buscar als contes (de Calders, Rodoreda o Monzó, per exemple), a l'articulisme (de Pla, Carner o Espinàs), al dietarisme (de Manent, Gimferrer o Puig), a l'assaig (de Fuster, Vicens Vives o Batllori), a les correspondències (de Riba, Sales o Coromines) o a les memòries (de Sagarra, Gaziel o Fontserè). Dins d’aquest corrent s'hi sent més còmode com a lector i autor que no en el de la novel·la convencional, una opció que més aviat li fa mandra, amb totes les excepcions que calgui (excepcions que acaben essent casos que s’allunyen del convencionalisme, d’Auster, Coetzee o Sebald a Anglada, Fonalleras o Serra, tots presents al llibre en qüestió). Això és el que el meu amic va dir. Cau el teló. Títol de la notícia? "Jaume Subirana reivindica la prosa de reflexió i renega de la novel·la". D'aquí a "El director de la Institució menysprea la novel·la" i a "Un buròcrata del Departament de Cultura ataca els novel·listes catalans" (el pas següent, insults inclosos, us l'estalvio) només hi ha uns quants dies, la dinàmica del joc del telèfon i la bona voluntat dels Amics del Tripartit...

Bé, em sap greu decebre els que es punxen per poder dir que sagnen, però ni l'escriptor que signa aquest bloc ni el director de la Institució de les Lletres Catalanes que li usurpa el nom mai no han renegat de la novel·la catalana ni dels novel·listes en la nostra llengua. El primer mira de no renegar d'allò a què no es dedica, i el segon seria un inconseqüent si ho hagués fet. Però no. Van pecar, potser, de creure's dos i no entendre que semblen un. O de defensar una opció literària no majoritària. O d'opinar sense prevencions. En tot cas, qui estigui lliure de tots aquests pecats, que tiri la primera trilogia subvencionada.