PAPER A TERRA

Plou. Els vianants ens anem aplegant entre el quiosc i les motos aparcades a la vorera, a l'espera que canviï el semàfor. Una persona que al davant meu parla animadament amb una altra fica la mà a la butxaca i quan en treu alguna cosa li cau a terra un paper no gaire gran, ben plegat. Se n'adona, i el cos fa primer com si l'anés a buscar però després es mira el seu interlocutor i se'n reté. El paper, blanc sobre l'asfalt fosc i moll, queda allà a tocar. Veig com se'l mira mentre continua la conversa. Jo també ho faig, i quan llavors el miro a ell enretira els ulls. Dubto, m'ajupo, agafo el paper i l'hi torno. Al semàfor, l'homenet encara és vermell, han passat segons. Allarga la mà i somriu, "Moltes gràcies". Què hi devia haver apuntat? Per què l'ha anat a recollir i després se n'ha estat? Com devien ser els signes inscrits, la seva cal·ligrafia? I per què no els hem deixat allà, amb la tinta parlant cada vegada una mica més fluix contra el clapoteig de les gotes i els cops secs de botes i sabates, dissolent-se lentament amb la pluja? He collit un paper que no era meu de terra.