dimecres, 9 de juliol de 2008

MIG DEL SOL, MIG DE LA PLUJA

La sortida d’una gran ciutat camí de l’aeroport tan de bon matí té regust de melangia, i alguna cosa de teatral. O, més que de teatral, d’escenogràfic: travesses un immens decorat gairebé buit lleument il·luminat, com si ballessis una tonada lenta a la punta de l’escombra de la dona de fer feines que neteja l’escenari, unes hores abans que l’obra comenci, que hi apareguin la llum, el tràfec, els actors, ja sense tu.


                                                *

Una cosa que nosaltres no acabem de saber fer: aquest seure en una taula sols al davant d’un gran vas de cervesa i simplement deixar que passi l’estona amb la mirada estòlida, com buidada. I si ets al pati, a sota del ràfec, ni immutar-te quan comença a ploure, encara que siguem al juliol, encara que se’t mullin les puntes de les botes. Ja pararà. I tu i la teva pinta sereu aquí per veure-ho.


                                                *

L'aigua tamborinant damunt les lloses d'un cementiri. No vida i mort: gest i pausa.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió