XUSTICIA

Les lletres gallegues commemoren avui el dia del naixement de Rosalía de Castro (a Santiago de Compostel·la, el 24 de febrer de 1837, vuit anys abans que Guimerà i Verdaguer). A Mag Poesia hi trobareu un parell de versions catalanes de les que en féu Josep M. Llompart, entre les quals aquesta, d'una indiscutible actualitat, cantada fa molts anys per Amancio Prada.


LA JUSTÍCIA PER LA MÀ

Els qui tenen fama d'honrats a la vila
m'han pres tota quanta blancor jo tenia,
de fems em sollaren les gales més fines
i la meva roba esquinçaren a miques.

No em deixaren pedra on ho pogués viure;
sense llar ni cobri, vagava pels cingles,
vaig dormir en els boscos amb la salvatgina;
els meus fills, els àngels que jo tant volia,
van morir: moriren de fam que tenien!

Restí deshonrada, marciren ma vida,
un llit em pararen d'esbarzers i aritges,
i aquelles raboses de sang maleïda
en un llit de roses en calma dormien.

―"Oh, jutges, salvau-me!", vaig cridar... Follia!
De mi feren burla, mentí la justícia.
―"Bon Déu, ajudau-me!", vaig clamar esvanida.
De tan amunt que era, bon Déu no em sentia.

Com lloba, aleshores, sofrent o ferida,
d'un salt agafava la falç i sortia
a poc a poquet... Ni l'herba sentien!
La lluna es va pondre, la fera dormia
amb els seus companys en cambra polida.

Els vaig mirar freda, i amb la mà estremida
d'un cop, d'un sol cop!, els deixí sens vida,
i allà vaig restar, al peu de les víctimes,
tranquil·la, esperant que trencàs el dia.

I llavors... Llavors es féu la justícia,
jo, amb ells; la llei, amb la mà que els feria.

 Rosalía de Castro
 Trad. de Josep M. Llompart