POLONESOS TOTS

(…) Fa un parell de dies, fullejant els poemes de Zbigniew Herbert, en vaig topar un que, canviant el que calgui canviar, ajustant el que calgui ajustar, em va portar, d’alguna manera, a la nostra situació actual. No em resisteixo a fer-ne una traducció funcional, en prosa:

Informe des de la Ciutat assetjada. «Massa vell per portar les armes i lluitar com els altres, vaig ser designat, com un favor, per al mediocre paper de cronista. Registro, sense saber per a qui, els esdeveniments del setge. He de ser precís, però no sé quan va començar la invasió, fa dos-cents anys, pel desembre, o pel setembre, potser ahir, de matinada. Aquí tothom pateix la pèrdua de la noció del temps. Només ens ha quedat el lloc, el lligam a aquest lloc. Encara tenim les ruïnes dels temples, els espectres dels jardins i les cases; si perdem les nostres ruïnes, ja no ens quedarà res.

»Escric com millor puc, en un ritme de setmanes inacabades. Dilluns: les botigues són buides, les rates han esdevingut moneda corrent; dimarts: l’alcalde, assassinat per agents desconeguts; dimecres: converses sobre l’armistici, l’enemic ha empresonat els nostres enviats, no sabem on són, és a dir, no sabem el lloc del seu final; dijous: després d’una turbulenta assemblea, es rebutja la proposta de rendició incondicional dels comerciants; divendres: comença la pesta; dissabte: s’ha suïcidat N., un inflexible defensor; diumenge: no hi ha aigua, rebutgem un atac a la porta est, l’anomenada Porta de l’Aliança. Ho sé, tot això és monòton i no commourà ningú.

(…) Herbert era polonès i escriu sobre la Polònia de 1982. Però la poesia, si és realment poesia, és universal. I traspassa el temps.

 Narcís Comadira, "Informe des de la Ciutat Assetjada" (Ara, 27-XII-15)












MÉS
Sobre Zbigniew Herbert (1924-1998).
Presentació avui a la Librería Alberti, a Madrid, de l'antologia de Comadira El arte de la fuga (Cátedra, 2015).

AQUELLA MENA DE DIA

en què dius: "Quin bon temps, avui! Per què no anem a fer un passeig amb barca?"

#Refugees pic.twitter.com/ec7YtMhlcd

— juan carlos mohr (@juancarlosmohr) November 29, 2015

Via @juancarlosmohr i @JoanQueralt

A FORA FA FRED

Bon cap de setmana als que esteu a recer, doncs.





MÉS
L'escena al musical Neptune's Daughter (1949). El tema, escrit per Frank Loesser el 1949, va endur-se'n l'Oscar a la millor cançó, i és des d'aleshores un campió de les versions en duet.
Una altra parella, i una altra manera de cantar-ho: Ray Charles i Nina Simone.
Encara un altre duo, bastant més recent: Norah Jones i Willie Nelson.
En mode una mica més pla tenim Bing Crosby i Doris Day.
I finalment, la represa de Lady Gaga, que ja sabem que s'atreveix amb tot.

IMPRESSIONS SOBRE LA NEU

Les rodes dels primers
cotxes dibuixen
pentagrames
sobre la pàgina en blanc
dels carrers.
Per entremig,
les nostres passes,
una melodia silenciosa
de corxeres.

 Berta Piñán, La mancadura (Trea, 2010)
 Versió de JS

YO CONDUZCO,

ÉL ME GUÍA

SÍRIA EN 10 MINUTS

"Quan vulguis entendre el present, pregunta't: 'I el passat?'". #WHYSIRIA: un bon esforç explicatiu. Per si serveix a algú més per situar-se en el conflicte...

DE LA FUGA

Narcís Comadira, Vicente Molina Foix, José Mª Micó i Fernando Beltrán seran dilluns vinent al vespre a la Librería Rafael Alberti de Madrid per parlar i llegir d'El arte de la fuga.

LLUM TRIADA

El 2015 va ser declarat per les Nacions Unides Any internacional de la llum i de les tecnologies basades en la llum. Per tal de participar-hi, les biblioteques de la Universitat Politècnica de Catalunya han posat en marxa, coincidint a més amb la Setmana de la Ciència, el blog "La llum a les biblioteques de la UPC", que conté una antologia temàtica in progress de poesia en què d'una forma o una altra la llum hi és mencionada.

Podeu llegir aquí els poemes fins ara aplegats.

POTSERS

Sense saber-ho, Natalie Merchant va escriure'm (va escriure'ns a uns quants, em sembla) el lema de l'escut d'armes que ja ningú no gasta: "This may be the time / But I might waste it". Escolto rendit la represa del "I may know the word", vint anys després de Tigerlily, a "Paradise is there": piano i veu, llavors baqueta i veu i piano, tot és gris aquí, tot em sembla gris, i set minuts fins al baix final abans dels violins i l'again & again & again...

I may know the word
But not say it
I may know the truth
But not face
I may hear a sound
A whisper, sacred & profound
But turn my head
Indifferent

Foto: Marion Ettlinger

SITTING IN A TIN CAN

A setze anys o a un univers d'aquí, la bellesa existeix.

Bon cap de setmana.

DE LA SÈRIE: L'ESPANYOL S'ESCRIU COM ES PRONUNCIA

—¿Tieneh la tarheta?
—¿Cuál tarheta?
—La d'aquí.

TORTELLIANS

Que tothom pugui opinar d'allò de què no en té ni puta idea, no fos cas.

M30, M40, M50, M60...

No sé de què ens queixem, si no paren de treballar per fer créixer la satisfacció dels que de veritat importen, d'aquí fins a l'eternitat: "El roto de la M30: un pacto con Ferrovial y ACS hasta 2025".

EL CONCURS

"S’està desenvolupant a Espanya un concurs, una mena d’Operación Triunfo informal per veure qui la diu més grossa contra el 'procés' català; qui formula l’analogia més insultant, la desqualificació més recargolada, la metàfora més despectiva. Significativament, en aquest certamen hi despunten noms que figuraven ser d’esquerra, dirigents molt destacats del PSOE felipista. Per exemple, un Joaquín Leguina que, reconvertit en tertulià d’extrema dreta, deia fa un parell de setmanes sobre els independentistes catalans: 'La diferencia de ETA con esta situación es que aquellos mataban, y éstos todavía no'. Potser gelós del seu confrare, l’altre divendres qui va decidir postular-se a un premi d’aquest joc dels disbarats va ser Alfonso Guerra. En compareixença pública a Madrid, va explicar que 'la rebelión contra la ley o golpe de estado civil' engegat a Catalunya 'no es algo nuevo'; va comparar l’escenari actual amb el Sis d’Octubre i va concloure expressant el desig que 'ahora salga igual que en 1934', quan la República 'contestó muy bien' (...) Que Alfonso Guerra, militant socialista des de fa 53 anys i vicesecretari general del PSOE del 1979 al 1997, ignori o fingeixi desconèixer això és molt greu, perquè l’octubre de 1934 el principal impulsor de la 'protesta general contra el feixisme' a què va al·ludir Companys va ser... el PSOE. Aquest i la UGT (encapçalats per Francisco Largo Caballero i Indalecio Prieto) havien cridat a la vaga general revolucionària des de la mitjanit del 4 al 5 d’octubre —un dia i mig abans que la Generalitat mogués fitxa—, de manera que, el 6 al vespre, ja hi havia duríssims combats entre insurrectes i forces de l’ordre a Cantàbria, Biscaia, Guipúscoa i, sobretot, a Astúries. Qui sap si, sense aquests fets, Companys hauria restat en wait and see." [+]

 Joan B. Culla, "Ni memòria ni vergonya" (Ara, 14-XI-15)













MÉS
Cadascú per on l'enfila: segons Fernando Savater, al PSOE "Se han entregado al nacionalismo y a los pequeños reinos de taifa de las autonomías".

MISSISSIPPI

Dimarts va morir Allen Toussaint, músic de Nova Orleans. Descansi en pau. I bon cap de setmana als que encara hi som.




MÉS
El seu disc "The Bright Mississippi" (2009), esplèndid, sencer.
"The Greatest Love", del disc que va enregistrar amb Elvis Costello: "The River in Reverse" (2006).

CAMINS DE NENS I D'ADULTS

Nosotros, los adultos, podemos contarnos una historia, dar y recibir golpes hasta que resuenan los escudos, viajar deprisa y lejos, casarnos, desmoronarnos y morir; y todo mientras estamos sentados tranquilamente junto al fuego o tumbados boca abajo en la cama. Eso es precisamente lo que un niño no puede hacer, o no hace, al menos, mientras puede encontrar otra cosa. Anda todo el día atareado con sencillas figuras y accesorios teatrales. Cuando su historia llega a la lucha, debe levantarse, coger algo que haga las veces de espada y sostener una refriega con un mueble hasta perder el aliento. Cuando le toca cabalgar con el indulto del rey, tiene que montarse a horcajadas en una silla, a la que azuzará y azotará tanto y sobre la que perderá la compostura con tanta furia que el mensajero llegará, si no bañado en sangre por las espuelas, al menos intensamente colorado por las prisas. Si su aventura trata de un accidente en un acantilado, tiene que trepar a la cómoda y tirarse físicamente sobre la alfombra, para que su imaginación quede satisfecha. Los soldaditos de plomo, las muñecas, todos los juguetes, en resumidas cuentas, se incluyen en la misma categoría y responden al mismo fin. Nada puede hacer tambalear la fe un niño; acepta los sustitutos más burdos y puede tragarse las incongruencias más clamorosas. Si la silla que acaba de asediar como un castillo, o de despedazar valientemente en el suelo como un dragón, es elegida para acomodar a un visitante matutino, él ni se inmuta. Puede pelearse durante horas con un cubo de carbón inmóvil; en medio del jardín encantado, puede ver, sin sorpresa aparente, al jardinero sacando patatas tranquilamente para la comida de ese día. Puede abstraer todo aquello que no casa con su fabulación y mirar hacia otro lado, igual que nosotros contenemos la respiración en un callejón hediondo. Y así, aunque los caminos de los niños se cruzan con los de sus mayores en cien sitios todos los días, nunca van en la misma dirección ni tampoco participan del mismo elemento. Del mismo modo que los cables del telégrafo pueden cruzarse con la línea de la carretera, o un paisajista y un viajante visitar el mismo país y, no obstante, moverse en mundos distintos.

 Robert Louis Stevenson, "Juego de niños"
 Memoria para el olvido. Los ensayos de RLS (Siruela, 2005). Traducció d'Ismael Attrache

MANIQUÍNIA

¿En quin dia marrit vam decidir que la política era fer discursets aproximadament coherents mirant a càmera amb el lloc comú en una butxaca i els apunts de l'assessor a l'altra?

ESPAÑA AB OVO

"Sin el acto de soberanía del pueblo español que reconoció el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones (arts. 2 y 137 CE) no existiría un pueblo catalán como sujeto político y jurídico del derecho a la autonomía."

 Abogacía General del Estado, "Al pleno del Tribunal Constitucional", 11-XI-2015 (p. 35)

L'ADMIRACIÓ, ÉS SAGRADA

"Vaig amunt i avall cada dia en un estat d'admiració −riu−. Tot és emocionant."



Margaret Atwood – A State of Wonder: How Technology Shapes Story from Future Of StoryTelling on Vimeo.

(Via @Carles_Torner)

MÉS
Aquí teniu el vídeo subtitulat (cliqueu a la icona de text, a la banda de baix del vídeo).

ABDOMINAL

Una aula buida i amb els llums apagats. Millor després de classe. Millor a la tarda, cap al final de la jornada. Hi ha una estranya vibració, una suspensió de futur i melangia alhora en l'aire quiet i prenyat. Vaig ser, som i seran.




MÉS
"Paret de vidre" (F l u x, 7-IX-11)

GESTOS I RESTOS

Ja tinc títol per a un llibre que al capdavall no sabré escriure: La nació retòrica. Catalunya, és clar.

PER MÉS QUE CAIGUEM D'UN POU GRIS

De fa uns dies escolto dos discos que esperava amb ganes: Irredempt de Roger Mas i La clau de girar el taller d'Adrià Puntí. I val a dir que de moment (i en bona part contra el que em pensava) aquesta vegada Puntí li passa la mà per la cara a Mas, amb un argument definitiu en la tríada consecutiva "Esbrina", "La clau de girar el taller" i l'esplèndid "Prohibit" i la seva doble tornada tan oportuna aquests dies: primer "pots donar-li el tomb al desastre" i llavors, repetit i repetit, "benvinguts al desastre".

Que tinguem tots plegats una bona setmana de l'apocalipsi autonòmic.

MUSEU MOLT FAMÓS

Texans i texans i texans. Sabatilles d'esport i sabatilles d'esport i més sabatilles. Mòbils, tauletes, càmeres digitals. Japonesos i més japonesos, italians i més italians. Tot a pas lent i amb caderes decantades. I, al fons, els quadres.

A LA CLÍNICA ONCOLÒGICA

L’ajuden, mentre avança
cap a la porta oberta que duu a les consultes,
dues dones joves que supòs que són les seves germanes.
Totes dues s’inclinen com per sospesar un braç
i caminen amb el posat dur i recte
del coratge. A una distància que els deu semblar
molt gran, una infermera aguanta la porta,
tot somrient i donant ànims. Que pacient
que és, amb la seva roba com una vela blanca
amb marques de plecs. La malalta
mira des de sota la seva divertida gorra de llana
per veure com cada peu s’arrossega cap envant,
un darrere l’altre sota el seu pes.
No es veu enlloc ni inquietud
ni impaciència ni ràbia. La gràcia
omple el motlle net d’aquest moment
i totes les pàgines de les revistes es queden quietes.

 Ted Kooser, Delights & shadows
 Versió de Miquel Àngel Llauger

NO SE'N FUIG

Gran peça de Jordi Amat avui a La Vanguardia sobre El arte de la fuga. Si en voleu saber més i us ve de gust escoltar un tast en directe dels originals i les seves versions en castellà, us esperem demà a La Central a les set de la tarda.

"D'alguna manera, llegit en el corrent de la seva tradició poètica, sembla com si Comadira hagués pretès agafar el testimoni allà on el va deixar Gabriel Ferrater. Amb l'aparició de Les dones i els dies el 1968, el seu estimat Ferrater tancava un breu però intensíssim vendaval amb què, reformulant la dicció poètica que venia de Carner, havia aconseguit sincronitzar la literatura catalana amb la crisi del subjecte —el jo neuròtic i escindit— d'uns temps accelerats. Comadira parteix d'aquí. 'Encara no sabia que d'un mateix no es fuig', diu a propòsit del seu estimat Leopardi en un dels versos del poema que dóna títol a aquesta antologia bilingüe".

 Jordi Amat, "Càtedra Comadira" (La Vanguardia, 3-XI-15)

Foto: Carles Mercader

MICOLÒGICA

Si no el busques, és molt difícil que tinguis un públic. Si el busques encara ho és més.