VERSOS DE MARIA

Sobre la darrera poesia de Maria-Mercè Marçal

Són molts els exemples de poetes amb una trajectòria més o menys dilatada que no podem cenyir o circumscriure a un sol estil o maniera. L’entrada en escena de Maria-Mercè Marçal el 1977 amb Cau de llunes (després d’haver obtingut el premi Carles Riba) la convertirà en un dels noms destacats del grup del Mall i, més àmpliament, de la generació dels setanta, i aquest llibre i el posterior, Bruixa de dol (1979), serveixen per adscriure-la a una poesia que trena d’una banda el gust pel signe i els seus jocs, a l’ombra de Brossa i J.V. Foix, i de l’altra la deu popular represa amb ulls del segle XX, com un García Lorca amb veu de dona passada pel maig del 68. Aquesta fusió de cançó culta i militantisme (que està molt bé i n’hauria fet ja un/a poeta remarcable) li proporcionarà una acceptació estesa i en augment (“tot i que de vegades una mica repetitiva”, com apunta Josep M. Sala-Valldaura) de la seva poesia, però és només l’estació inicial d’un camí que amb el pas dels anys i els llibres (i de les amistats, les lectures, les traduccions) anirà intensificant-se i depurant-se, tornant-se menys directe, més dens i més greu, tal com va passar, per exemple, en els casos de March, Carner o Vinyoli.

Aquest agreujament, aquesta intensificació de la lírica marçaliana es veuen molt clar amb el pes de la mort i la malaltia al material aplegat a Raó del cos (llibre pòstum no organitzat per l’autora, cal subratllar-ho, aparegut al març de 2000), però ja eren del tot presents a Desglaç, títol clau de Maria-Mercè Marçal i un dels més destacats de la lírica catalana de finals del segle XX, la recepció del qual fou inicialment obscurida per la seva “aparició”, el 1989, com a darrera part inèdita dins d’un volum de poesia completa (Llengua abolida. Poesia 1973-1988) no gaire divulgat ni comentat. Parlant de Desglaç, s’ha dit i repetit que la mort del pare n’és l’eix temàtic, quan de fet en les tres parts del llibre hi apareixen per ordre i concatenats paternitat, maternitat i amor depassant de llarg les possibles anècdotes biogràfiques amb l’alçament de la triple figura de la poeta com a filla, mare i amant. Vist així, se subratlla el veritable baix continu, l’espinada al voltant de la qual els poemes donen voltes i s’articulen: la idea de fecunditat, de continuïtat i, en ella, la de (quina possible) pervivència. “Resurrectio”, a Raó del cos, n’és un clar apunt:

                m’agenollo davant
                                el cos
                                impur
                                obscè
                                mortal
                                primer
                                país
                                vivent
                                taüt
                                obert
                                d’on vinc
                                no hi ha,
                                mare, una altra naixença

però també ho són poemes de Desglaç com “Jo que he escanyat la filla...” o “D’on ve, de quina entranya...”, que acaba dient: “I a través dels forats sols sé ja viure / en la sang que s’esmuny enllà de mi”. Desglaç, ple d’ombra i mort i líquids quallats que de sobte flueixen, ple de fred, de sang i de silenci, és un llibre major en què l’espinada de què parlàvem depassa la biografia de l’autora aprofundint-hi: fecunditat i pervivència són les de Marçal i, com les d’ella, o en ella, les de la seva llengua, la seva comunitat i, com sempre, la condició femenina, com sagaçment apunta Pere Gimferrer a les paraules proemials de Raó del cos.

A Desglaç i Raó del cos, en aquesta part malauradament final de la poesia marçaliana, podem parlar d’una evident maduració de la seva lírica, amb una veu que s’ha anat tornant més intensa i un to en què guanyen més i més espai les notes greus, la imatgeria obscura i dramàtica, els ressons bíblics, les citacions i respostes paratextuals. Tot plegat, atenció, en paral·lel a un despullament de recursos (esdevingut radical al darrer llibre) que, ara sí, lliga amb algunes de les peces de l’inici. De les recontracitades divises primerenques als cops en l’aigua i en l’aire de la sèrie “Obrir dòcilment la mà” hi va l’aprenentatge de la reverberació de la pròpia humanitat en el bronze de cadascun dels lectors, com un àngelus contemporani. Segurament no és només un detall, que l’altre títol que la poetessa deixà apuntat per a la seva obra darrera fos Llibre de Maria.

Publicat (sense títol, subtítol ni cites) al suplement "Cultura" de l'Avui, 5-VII-08