divendres, 20 de març de 2009

ELS NOSTRES RUSSOS

Ja hem apuntat alguna vegada que una literatura no és només allò que es llegeix escrit en la pròpia llengua sinó també el que es llegeix en aquesta llengua traduït venint d’altres. En aquest sentit, el català té la sort paradoxal de ser (relativament) petit i d’haver-hi relligat de fa temps una clara vocació d’anostrament de la producció més significativa de les altres grans literatures. Les més llunyanes, com ara la russa, incloses. Els nostres llibres russos (en el sentit tot just apuntat) tenen un referent indiscutible a principis dels anys trenta del segle passat amb les traduccions per a la Biblioteca a Tot Vent d’Edicions Proa d’Anna Karenina i Crim i càstig per part d’Andreu Nin, però al seu costat llavors, per exemple, hi havia també el gironí Francesc Payarols versionant Turguèniev, Tolstoi o Txèkhov. Després, fins arribar a la jove poetessa Xènia Dyakonova (que ens ha dut ja Mandelxtam, Txèkhov i Kuixner), destaquen la simbiosi Monika Zgustova/Maria-Mercè Marçal per versionar Akhmàtova i Tsvetàieva, el nom d’Helena Vidal (traductora de Gorki i Puixkin) i sobretot la tasca infatigable del professor Ricard San Vicente.

Però parlar de literatura russa és parlar d’un oceà. I d’aquest oceà ens n’arriba ara, gràcies a l’aposta d’una petita editorial agosarada (LaBreu Edicions), una onada de fons titulada La zona. Apunts d’un vigilant de camp signada per Serguei Dovlàtov. No és aquest l’espai per a una ressenya, ni voldria que les meves paraules sonessin a cap mena d’eslògan (poques coses serien més injustes amb l’autor). Llegeixin, però, Dovlàtov. Si els interessa, com a mi, la literatura concentracionària, trobaran en aquest llibre un punt de vista interessant: el del vigilant enfront del pres. Si no els fa por la fosca, seran enduts en una baixada en espiral a un infern (més personal que social) difícil d’oblidar. Si els repugna com a mi seguir les noves del cas Politkovskaia entendran (i celebraran) que l’autor de La zona fos convidat a abandonar l’URSS i que l’edició del llibre tingués una història estil Arxipèlag Gulag.

Felicitem-nos perquè Dovlàtov sigui des d’ara ja un altre dels nostres russos. I perquè amb ell la tendra ànima catalana hagi d’aprendre una varietat més de la tremolor.

-------------------------------
Publicat a iCult/El Periódico, 18-III-09
Versión en castellano


3 comentaris:

  1. Benvolgut Jaume,

    Excel·lent el comentari. Sempre que es parla de traductors de literatura russa, hi trobo a faltar el nom de Josep M. Güell (alguns dels millors Dostoievskis els devem a les seves traduccions) i també el de Guillem Nadal quant a la poesia (només cal acostar-se a l'antologia que es va publicar a Moll fa no gaire). Són dos noms que, al meu parer, han fet també una gran tasca per anostrar els autors russos.
    Amb afecte i admiració,
    Xavier Farré

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per aquesta informació: és un magnífic regal d'inici de primavera saber que Doblàtov ja està traduït al català.

    ResponElimina
  3. Sóc un lector, no pas un especialista, Xavier, o sigui que els dos noms que tu menciones queden afegits a la llista. I gràcies pel teu comentari!

    ResponElimina

Gràcies per la vostra opinió