dijous, 16 d’agost de 2007

LA CIUTAT DE VIDRE

Al sud del nord i mirant al Pacífic, Vancouver és una joia d’equilibri







Hasson & Wong



Un dels problemes amb les ciutats de què tothom et parla tan i tan bé és que anar-hi acaba fent una mica de respecte. I si després resulta que no n’hi ha per tant? M’havia passat amb París i amb Venècia, i em va passar quan feia les maletes per instal·lar-me a Vancouver: la gent que conec que hi ha estat posava els ulls en blanc evocant-la, i això em feia patir. Ara sóc un altre dels que posa els ulls en blanc: a pocs llocs del planeta hi ha un entorn tan privilegiat per a una ciutat i, alhora, una ciutat tan ajustada al seu entorn.

Amb un parell de milions d’habitants en l’àrea urbana, Vancouver és la gran ciutat de la costa pacífica del Canadà, però no del país. Situada entre l’oceà Pacífic (i el seu corrent atemperador) i la gran cadena de les Rocalloses, el paisatge al voltant de la ciutat és la unió infinita de la costa i l’alta muntanya, del mar i les altes (altíssimes, per a nosaltres) coníferes. Però parlo d’uns voltants visibles des de gairebé qualsevol punt de la ciutat: tot és a no res d’alguna platja, i a l’hivern, sortint de classe, la canalla agafa l’autobús i el telefèric fins dalt de Grouse Mountain per tirar-se i tirar-se amb surf de neu per les pistes il·luminades com nosaltres pujaríem al Tibidabo o anem a l’estiu a la Barceloneta...

Vidre i barris
Douglas Coupland (sí, el de la generació X) ha escrit un llibre sobre la ciutat on va créixer titulat City of Glass, ciutat de vidre, i així és com molts es refereixen avui a Vancouver, però l’apel·latiu és tan bonic com relatiu. Aquesta és només una ciutat de vidre (pel gran nombre de gratacels que no paren d’alçar-s’hi) al downtown, i l’especulació immobiliària imparable d’ençà de finals dels noranta (quan la fi de la independència de Hong Kong va dur una quantitat ingent de capital de l’excolònia britànica) és més un maldecap que no un motiu d’orgull per als vancouverites. Enllà del centre (amb botigues, oficines, hotels, petits apartaments, la biblioteca i el moll dels creuers) la ciutat s’estén ordenada amb barris residencials de cases unifamiliars i carrers rectilinis (un dels quals és de tant en tant comercial) com el West Side (amb el més informal Kitsilano). Hi ha també Gastown, la petita part vella (vella del segle XIX, entenguem-nos) i Chinatown (tot i que els xinesos ara viuen a Richmond), Yaletown... Aquesta és una ciutat dilatada en l’horitzó amb un excel·lent transport públic (no us perdeu l’Skytrain, el metro elevat sense conductor, i mireu de seure al seient de davant de tot) i amb un tranquil aire de convivència que ha integrat sense problemes fins a un 40 per cent d’habitants nascuts fora del Canadà, dels quals la meitat d’origen asiàtic. Perquè el Canadà és un país d’immigrants, amb una essència nacional prou recent i en elaboració permanent: els canadencs alhora són i no són com els seus veïns del sud, i es pregunten i fan broma sense parar sobre què els fa diferents (en això, un s’hi sent com a casa). D’altra banda, la gent de la Colúmbia Britància en general i els de Vancouver en particular es veuen com quelcom divers de la resta del país, i val a dir que la història i la geografia els ajuden.

Viure bé
Coupland explica un fet curiós: mentre que a Seattle (ciutat dels Estats Units fins a cert punt germana, just a l’altra banda de la frontera) es venen de cara a la resta dels EUA com la porta d’Alaska i el gran Nord i el lloc de la neu i el fred, a Vancouver, més al nord, se senten el sud del Canadà i parlen del bon temps i no desaprofiten cap oportunitat per llançar-se a l’exterior. Vull dir que tot és ben relatiu, també el temps. Relatiu i idiosincràtic. En el meu cas, no vaig parar de rebre excuses per una pluja (a l’hivern no para de ploure mansament) que jo trobava prou simpàtica, renecs per la mica de neu habitual que em perjuraven que era tan rara, i promeses de quedar-me parat amb l’arribada de la primavera que van ser finalment confirmades per un dels esclats més radiants de flors i plantes que he vist mai, amb el rerefons de les muntanyes nevades. A més, així que el temps ho va permetre, va desplegar-se una altra de les cares de la Colúmbia: aquí sou al paradís de les activitats d’exterior, “al regne dels ing” (i de seguida m’entendreu): cycling, fishing, hiking, kayaking, rafting, rock climbing, running, sailing, skateboarding, skiing, scuba diving, snowboarding, swimming, trekking, windsurfing (també del clubbing, el drinking i el shopping, però això ja correspon a un altre capítol).

Vancouver no és una ciutat de monuments. Posem que cal no perdre’s el vell rellotge de vapor, el Museu d’Antropologia (amb la millor col·lecció mundial de tòtems i escultura de fusta indis), la colossal biblioteca de Moshe Safdie i el BC Place Stadium (on juguen a hoquei gel els Canucks) amb la seva coberta neumàtica. Però, enllà d’això, l’atractiu essencial de la ciutat és al panorama, als milions d’arbres de Stanley Park, als hidroavions alçant-se i ameritzant contra les muntanyes de sofre del port, al petit mercat de Granville Island, a carrers tranquil·lament animats el cap de setmana com Commercial Drive i, sobretot, en una societat organitzada i tolerant en un entorn on es viu bé i es deixa viure. El vidre de l’equilibri: aquest sí que és el que dóna forma a Vancouver.

QUATRE RACONS

- Una sortida a prop: havent travessat Stanley Park i després de passar l’impressionant pont de Lions Gate, si tireu a l’esquerra podreu fer la bonica i ondulant Marine Drive fins a Horseshoe Bay. Si tireu a la dreta, arribeu-vos fins al portet de Deep Cove, amb una parada a Cates Park, on hi havia la cabana des d’on Malcolm Lowry (que hi va viure catorze anys) va escriure Sota el volcà.

- És un dels millors de la ciutat, però segur que recordareu especialment el brunch de l'
Elbow Room, a Davie Street, per la divertida carta i perquè en aquesta cafeteria es fiquen sempre tant com poden (amb molta gràcia, això sí) amb els clients.

- Si sou pescadors, a
The Pacific Angler hi teniu el vostre paradís en forma de botiga amb tots els complements imaginables (i algun altre que mai no hauríeu imaginat), a més de cursos, sortides guiades i consell professional.

- I finalment, un racó digital que proposa cada dia locals, activitats o notícies de la ciutat poc convencionals, descrits amb criteri i acompanyats de magnífiques fotografies: el blog
Beyond Robson, mantingut per un grup de ciutadans inquiets i elegants.


Publicat al suplement d'estiu d'El Periódico, 13-VIII-07

Versión en castellano.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió