DETROIT

Que el capitalisme porta d'alguna manera (o de diverses maneres) a la devastació ho hem après intel·lectualment, fent l'esforç de distingir el nostre benestar puntual de la mà de dades i d'informació a l'abast sobre els efectes indesitjables per a tanta altra gent. A Detroit ho entens de cop i sense paraules perquè ho veus en forma de solars buits, fàbriques abandonades i edificis esventrats al bell mig del que va ser la capital mundial de la indústria automobilística, amb els Ford, Cadillac, Studebaker, Dodge i Chrysler rivalitzant als carrers, a les fires i als aparadors, i a l'òpera, al Riverfront i a la borsa. Veus el que queda del que havia estat, contemples el capital i una capital esdevinguts no res, buit i runa. T'adones que fonamentar i arrasar potser no sempre són antònims. I vas a buscar aquell verset desolat de l'Eclesiastès (Coh 2,11) on el Predicador escriu: "després de repassar totes les obres que havia dut a terme i tot el que havia aconseguit amb el meu esforç, em vaig adonar que tot és en va i afany inútil: sota el sol, no es treu res de cap treball".