SAINT GEORGE AND THE DRAGON

(Deixo la paradeta en suspens per uns dies. Sóc a veure el sant patró a la terra de Joan Coromines.)

POESIA

Diguem-ne un camp on vénen a pasturar
sota els núvols del vespre
els animals que l’Arca es va descuidar.

O una cisterna on la pluja que va caure
abans de la història degota d’un llavi de ciment.

Te’l miris com te’ls miris,
no és el lloc per instal·lar-hi
el cavallet de tres potes del realisme

o per fer que un lector hi pugi
saltant el munt de tanques d’una trama.

Deixa que l’escriptor robust
amb la seva màquina sorollosa
descrigui la ciutat on Francine havia nascut,

com llegia el diari Albert al tren,
com voleiava la cortina al dormitori.

Deixa a la dramaturga amb el jersei descosit
i un gos cargolat a la catifa
que mogui els personatges

d’entre bastidors a l’escenari
per afrontar la foscor plena d’ulls de la sala.

La poesia no és el lloc per a això.
Ja tenim prou feina amb
queixar-nos pel preu del tabac,

passar el cullerot degotadís
i cantar cançons a un ocell engabiat.

Tenim molta feina no fent res,
i tot el que ens cal per a això és una tarda,
una barca de rems sota un cel blau

i potser un home pescant des d’un pont de pedra,
o, millor encara, ningú en aquell pont.

         Billy Collins, Set elefants drets sota la pluja (Godall, 2019)
         Versió de JS



POETRY

Call it a field where the animals
who were forgotten by the Ark
come to graze under the evening clouds.

Or a cistern where the rain that fell
before history trickles over a concrete lip.

However you see it,
this is no place to set up
the three-legged easel of realism

or make a reader climb
over the many fences of a plot.

Let the portly novelist
with his noisy typewriter
describe the city where Francine was born,

how Albert read the paper on the train,
how curtains were blowing in the bedroom.

Let the playwright with her torn cardigan
and a dog curled on the rug
move the characters

from the wings to the stage
to face the many-eyed darkness of the house.

Poetry is no place for that.
We have enough to do
complaining about the price of tobacco,

passing the dripping ladle,
and singing songs to a bird in a cage.

We are busy doing nothing –
and all we need for that is an afternoon,
a rowboat under a blue sky,

and maybe a man fishing from a stone bridge,
or, better still, nobody on that bridge at all.

EMPASSAR-NOS-LES

"La forma en què un escriptor aprèn l'acidesa i l'alcalinitat del llenguatge és cruspint-se les paraules i escoltant-les renouejar a la panxa. Això és físic i intel·lectual alhora. Fins que no assoleix el to just l'escriptora ha d'escoltar el llenguatge, però també ha de sentir-lo."

--Jeanette Winterson (citada per V. Chang)

ABRIL, I MAIG

Gas a fons i ningú al volant.

AMSTERDAMS

Quan una gent que admires (els teniu aquí mateix, dissabte passat) versionen algú altre que encara admires més. Bo, molt bo. All inside our Amsterdam she hides...

Bon cap de setmana i bona Pasqua a tothom.

ROSSINYOLS

Diu Carles Riba a López-Picó, carta del 1922: "tenim, tant la vostra generació com la meva, la responsabilitat a sobre d'haver fet creure a una multitud de minyons (...) que un poble no pot viure sense rossinyols, o pitjor encara, que amb rossinyols sols ja es pot viure." [via @XeniaBussé]

DIMARTS A LES ONZE

Diu que enguany per Sant Jordi faré de Billy Collins. Serà el més a prop que hi seré en ma vida. I al costat de la Matilde Martínez i la Mònica Miró. Què més vols, traductoret?

Bé, sí, una cosa: que vingueu a comprar els Set elefants drets sota la pluja. D'onze a dotze a la parada de Godall Edicions a la Rambla, a l'alçada de la plaça Reial No sé a on col·locarem els elefants, però ja se'ns acudirà alguna cosa.

LA LLUM DEL DIA

Per a un cap de setmana llarg, tan llarg potser com una setmana, deurà anar bé tot un concert per comptes d'una cançoneta. Ells són els Mandoline Orange, vénen de NC i no és la primera vegada que treuen el nas per aquí. I de pas aprendrem què és la música bluegrass.

Apa, bon parèntesi, tan llarg com sigui possible.

12 D'ABRIL

I tant que tenen risc, unes eleccions. Si més no per als tramvies. Ens ho explica el rei dels detalls barcelonins, l'Enric H. March.

SALVE

Ara, de la provocació en diuen valentia.

AL MAPA

Va ser George Steiner qui va definir els carrers i les places de les principals ciutats europees com una caixa de ressonància de les grans fites històriques de la comunitat. En general, en aquest ressò hi solen destacar reis, batalles i glòries pàtries diverses, però també hi treuen el nas de tant en tant els escriptors i la literatura.

L’Ajuntament de Barcelona, a través de l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura dirigida per Marina Espasa, vinculada a la xarxa homònima de la Unesco, acaba de publicar un bell “Mapa literari de Barcelona” que ubica damunt del traçat de places i carrers domicilis d’escriptors (d’Àngel Guimerà a Montserrat Roig i Gabriel García Márquez), llibres “barcelonins” reconeguts, biblioteques, llibreries i altres elements literaris com estàtues, fundacions i bars i cafès. Busquin-lo (és gratuït) i dediquin una estona a tafanejar-hi: segur que aprendran coses que no sabien, i descobriran que a prop d’allà on viuen o treballen hi batega o hi ha bategat la vida literària. Perquè, al nostre voltant, allò que va ser encara hi és; el que algú en algun moment va imaginar és tan cert com el que es va arribar a construir; l’espai on algú va viure ha quedat d’alguna manera guixat pel que aquella persona (aquí, aquell escriptor) va dir o imaginar o escriure o fer.

Per a mi, per exemple, l’estret i breu carrer Craywinckel (ves, un altre militar), a Sant Gervasi, amb la seva pizzeria, la botiga d’electrodomèstics, la benzinera, és i serà per sempre tant com això una filmació extraordinària d’un antic tramvia en què no vaig arribar a pujar mai i, sobretot, el pis on vivia Marià Manent. Perquè tots caminem i mirem, però el que veiem no és objectiu: la nostra mirada és essencialment subjectiva, o condicionada, i com a tal pot ser enriquida: en temps de pantalletes omnipresents i omnipotents, el gest (amb un punt d’antiquat) d’imprimir un mapa de paper ens recorda que la memòria i la bellesa i la riquesa es guixen, s’estripen, s’obliden, sí, però també se sumen i ens orienten. Per casa nostra.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 10-IV-19
Versión en castellano

RESUM

Resum de la Cosa (via @ruthglv_escola).

SENSE VOLER, VOLAR

Avui sense voler he trobat aquesta imatge i de cop se m'han fet presents el dia, la llum, la cambra i la ciutat on era quan vaig escoltar per primera vegada aquell disc, de fet aquells dos cedés dels del principi. I tot el que ha passat després de descobrir-la a Ella, o perquè vaig descobrir-la; com he après a escoltar i a mirar i a esperar i a descartar precisament perquè vaig conèixer la seva manera de cantar. També com he après a apreciar la feina conjunta, la suma quan multiplica. Ara torno a ser allà, aquella tarda (o potser no me n'he anat mai), estirat a terra, i sona el piano amb què comença "Can't we be friends?" i llavors entra la seva veu, sempre clara i sempre afinada, i més tard s'hi afegeix com qui passa per allà Louis Armstong, amb Oscar Peterson joguinejant per darrere i després la trompeta, aquesta trompeta d'ara i de 1956 i de llavors, que és tot u en el vol aturat de l'escolta i el plaer i el tempo just.

I en algun moment també arriba el "swing it, boys!" d'Armstrong. Que els Gershwin van venir tot seguit, de la mà d'ells dos (Though by tomorrow you're gone / The song has ended but as the songwriter wrote / The melody lingers on):

The way you hold your knife
The way we danced till three
The way you changed my life
No, no they can't take that away from me
No, they can't take that away from me.