"A Schubert tune with a Gershwin touch": una tonada de Schubert amb un toc de Gershwin. Si fos un còctel, seria la combinació perfecta per a avui. Hi ha dies (o setmanes, o mesos) que demanen justament això, una mica de llum a l'esperit, al 2019 o al 1938, amb una cançó de Duke Ellington per exemple (la lletra és d'Irving Gordon i Irving Mills) aquí feta meravella per Billie Holiday i Benny Carter.
"(...) Ahora, lo peor de todo no es lo que escribió Vargas Llosa en su carta al PEN. Fue lo que dijo unos días antes en la convención anual del Partido Popular que preside el baby Trump español, Pablo Casado. Primero, se rebaja a meterse con Quim Torra, el presidente accidental de la Generalitat. ¿No entiende Vargas Llosa que una figura mundial como él pierde dignidad, daña su ilustre reputación, al dignificar a semejante mediocre con su patricia mirada?
Parece que no, porque no sólo repitió la banalidad de siempre, que el pobre Torra era “racista”, “discriminatorio” y bla bla bla, sino que agregó que Torra “no oculta que considera a los españoles perros rabiosos”. En el mismo acto recordó a sus nuevos correligionarios, aliados de Vox, que su enfado proviene, como leemos en sus columnas en El País hasta el aburrimiento, de su gran obsesión y objeto de ira, el nacionalismo. Está bien. A muchos tampoco nos gusta. El problema es que a Vargas Llosa le disgusta demasiado. Quiere acabar con el nacionalismo, lo quiere erradicar. El odio le ciega. No parece haber entendido (como tampoco lo entendió otra de sus bestias negras, Karl Marx) que el nacionalismo es como el invierno: debemos aprender a convivir con él y, si no nos gusta, a limitar sus daños. Como la envidia o la vanidad, es una constante en la sociedad humana desde nuestros comienzos tribales.
Lo que resulta casi cómico es que si Vargas Llosa y los devotos de la derecha española se miraran honestamente en el espejo verían que ellos son nacionalistas también. En este caso, nacionalistas españoles que desprecian y detestan tanto a los nacionalistas catalanes como los nacionalistas catalanes los detestan y desprecian a ellos. Quizá más.
Para ser justos, Vargas Llosa tuvo un momento de lucidez durante su gloriosa intervención en el acto del PP. Dijo que para combatir el independentismo catalán, “enemigo de nuestra democracia y nuestra libertad”, lo mejor es “derrotarlo en la batalla electoral”. Cien por cien de acuerdo. Cambien el tono, cambien las formas, no actúen como perros rabiosos y denles un referéndum real a todos los catalanes (...)"
John Carlin, "El españolito cabreado" (La Vanguardia, 27-I-19)
El món sonaria millor amb més Johnny Mercer, més Mark Twain i més Josh Ritter (i més Audrey Hepburn, admetem-ho) al voltant. Parem-hi l'orella.
Bon cap de setmana moll a tothom.
JOSH RITTER - Moon River (Johnny Mercer/Henry Mancini) from The Thrill Is Back on Vimeo.
L'assumpte aquest dels deu anys enrere em podria dur a aquesta entrada de desembre de 2008 evocant al F l u x els deu anys de la mort de Joan Brossa, ara fa doncs vint anys, avui que en fa cent del naixement del poeta. Un enfilall de lletres i xifres i vies i camins, tot en roig i blanc i negre.
L'ablocGcedari (en homenatge a Brossa)
Els entra-i-surts de Brossa, site a Lletra
Al penúltim disc de Mary Chapin Carpenter, The Things That We Are Made Of, hi destaca un tema de temps lent que sembla pensat per fer lluir la lletra: “Hand on My Back”. La cantautora hi parla de record i agraïment, i de com a mesura que avancem en la vida lliçons i somnis es van entrellaçant: “Tots tornem a terra, tots caiem del cel/ Cremem, ens trenquem, ens fem malbé i plorem/ Però ens mantenim sencers per la vista i per un pacte/ Que comença amb el frec de la teva mà a la meva espatlla”. Escolto la cançó i la torno a escoltar lluny de casa i dels fets dels darrers temps, els bons i els luctuosos, i entre aquests darrers m’adono que en pocs mesos han mort dues persones que d’alguna manera van ser mans a la meva espatlla.
Ho va ser el novel·lista i crític Robert Saladrigas (1940-2018), responsable durant molt de temps de la secció de llibres de La Vanguardia, on als anys vuitanta va acollir un crític vintejador i sense experiència amb tres caps (Josep-Anton Fernàndez, Oriol Izquierdo i qui això signa) i un nom inventat, Joan Orja. Saladrigas no ens coneixia de res i ens va fer una confiança absoluta: no recordo un sol cas de censura ni cap entrebanc greu en quatre anys de ressenyes regulars, no sempre complaents, i sí en canvi un grapat de converses tranquil·les, curioses i encoratjadores. Gent bona, bona gent. També ho va ser Màrius Sampere (1928-2018), ara noticiat i homenatjat però durant anys –fins que el va anar reivindicant la tossuderia de Vicenç Llorca, Àlex Susanna o Sam Abrams– poc més que un llampat perifèric. Sampere era, com Saladrigas, discret, amable i generós, i la seva mà tremolosa tremola encara al meu avantbraç quan l’evoco. De vegades penso si no em devia passar així part de la seva fal·lera d’escriure.
Quantes mans hi caben, una damunt de l’altra, a les nostres espatlles tan menudes? Recomença la cançó de Chapin Carpenter: “Em moc pel món com una fletxa que vola/ partint l’aire mentre cartografio el cel/ I avall molt avall l’eco no es perd/ Records que sonen com cadenes que trontollen”. Fletxa i aire, baules i cadenes, mans i espatlles. Memòria i agraïment.
-------------------------------
Publicat a El Periódico, 9-I-19
Versión en castellano
Un reporter anònim ens envia aquesta mostra, una més, de com el català s'imposa al món del comerç i retalla la llibertat i el cosmopolitisme, en aquest cas al centre de Barcelona. Imatges escruixidores d'uns pobres xocolaters partint-se la cara per retolar en la llengua de no se sap on.
Potser sigui d'interès per als discutidors sobre la crítica literària al nostre país aquest fragment d'una entrevista amb Pamela Paul, Gregory Cowles i Barry Gewen, responsables de les ressenyes del New York Times, sobre les regles i criteris de la publicació per evitar conflictes d'interessos (via @KatyDerbyshire):
“First, we do a preliminary online search and go through our own archives. If you’ve reviewed an author for us before, you can’t review that person again. With small publishing houses, you can’t review someone if you’re in the same house, even if you don’t have the same editor or the same publicist. You can’t review someone who shares the same agent as you. If you’ve been on a panel with the author and it was antagonistic, we wouldn’t want you to review that person. If you have written a book blurb for the author or been blurbed by that person, you can’t review him or her.
All that said, we then ask the reviewer to disclose any possible conflicts of interest, and that often results in a back-and-forth.
What’s complicated is social media, because everyone is “friends” online. So we sometimes get into intricate discussions, like, “You follow her on Twitter, but have you ever direct messaged?” We want to get a sense of whether you actually know the author.”
"How The Times Avoids Conflicts of Interest in Book Reviews" (8-X-2018)
Avís amb temps: dimecres 30 de gener, al costat de l'antic director de l'IRL i editor Xavier Folch i de l'assagista Simona Škrabec, dos bons coneixedors (i practicadors) del tema, celebrarem amb una conversa sobre escriptors, literatura i cultura catalana la publicació de Construir con palabras a Ediciones Cátedra.
La cita és a les set de la tarda a la llibreria La Central del carrer Mallorca, a Barcelona. No cal dir que hi esteu més que convidats.
Cançons que, no saps per què, associes amb un dia com avui. Amb tornar i tornar a començar, amb encara no deixar-ho. Bon any.
But now I'm sleeping fine
Sometimes the truth is like a second chance
I am the daughter of a great romance
And they are the children of the war
Well the sun rose with so many colors
It nearly broke my heart
And worked me over like a work of art
And I was a part of all that
So go ahead, push your luck
Say what it is you've got to say to me
We will push on into that mystery
And it'll push right back
And there are worse things than that
Cause for every price
And every penance that I could think of
It's better to have fallen in love
Than never to have fallen at all
Cause when you live in a world
Well it gets in to who you thought you'd be
And now I laugh at how the world changed me
I think life chose me after all
Entrades
Comentaris
