ELS NACIONALS

Uns més que ho empatollen. Serem una nació de veritat el dia que traguem tots els Nacional adjectius dels noms d'institucions públiques i tinglados diversos, per comptes d'anar-n'hi afegint.

SABER, I DESAPRENDRE

Et mires les notícies, penses en el que hem passat aquestes setmanes i en el que encara ens espera durant els propers mesos, i tanques la finestra i fas: "Val més tornar a Carner". Tornar-hi a desaprendre.













EL NOBLE DO
                                    A Ada S. Glickman

Puix m'heu lliurat, senyora, per amistat fidel,
un llibre de poemes del vell país del Cel,

me n'aniré, tot fent-ne girar les fulles grogues,
vora un estany, bessó del cel, cenyit de bogues:

allà seran els versos, al caire d'un safir,
fulloles i brotons moguts per un sospir.

Ara que ja mon cap és esquitxat de cendra,
encara vull saber i encara desaprendre.

Dir molt en un mig dir, seria mon afany.
I perquè passi un signe de mi damunt l'estany,

em bastarà un palet molt lleu, color de rosa
(on, tota amagadissa, l'eternitat es posa),

perquè em dibuixi un ròdol –a penes nat, perdut–
en l'aigua del silenci i de la solitud.

  Josep Carner

44,62%, 47,78% Y TAL

Para general información, y en la lengua en que puedan entenderlo quienes a veces parece que no entienden otras lenguas: el Partido Popular ha gobernado España con mayoría absoluta en el Congreso de los Diputados tras obtener en 2011 el 44,62 por ciento de los votos. Que gran fracaso.

PARLAR A L'INREVÉS

Per als que de petits vam jugar a dir les coses a l'inrevés, després de més grans vam decidir dedicar-nos a llegir i a combinar paraules i, avui, encara creiem en la força i la dignitat dels mots ben aplegats contra la lògica dels poders que menteixen i manipulen sabent-ho però confiant que a la gent li serà igual, o que no ho sabran mai, o que no hi podran fer res, i potser també per preparar-nos per al que ha de venir, avui és un bon dia per llegir aquesta peça de Miquel Àngel Llauger, vicepresident a les Illes del PEN Català, i per reivindicar la figura condemnada d'Erri de Luca:


LA PARAULA CONTRÀRIA, PROCESSADA

Fins fa uns mesos, no havia llegit res d’Erri de Luca. Tampoc no és tan estrany: ja us havia dit en un altre article que no som un gran lector de narrativa. Ara, ja puc dir que n’he llegit dos llibres, triats per l’atzar de la disponibilitat: En el nom de la mare i Els peixos no tanquen els ulls, dues novel·les breus intensament líriques. Us en recomanaria la lectura sense cap reserva. Vaig voler llegir De Luca arran de la història del seu processament, acusat d’incitació a la violència, per unes declaracions a un diari digital. I si he volgut començar així aquest escrit és per tornar a mostrar aquest efecte curiós que tenen els atacs a la llibertat d’expressió: són, per a un autor o un llibre, una campanya de promoció que cap editorial no aconseguiria amb milers i milers d’euros. Don les gràcies, doncs, als magistrats italians que m’han conduït a aquesta descoberta literària.

La història del procés a De Luca té a veure amb les obres del tren d’alta velocitat que volen fer entre Torí i Lió. El projecte va topar des del començament amb una forta oposició per part de la població afectada. El rebuig al nou tren és especialment bel·ligerant a la Vall de Susa, al Piemont italià, i a la propera Vall d’Aosta, un dels nombrosos territoris de cruïlla europea, a migjorn de la massa imponent del Mont Blanc. La Vall d’Aosta gaudeix d’un estatut d’autonomia especial dins Itàlia, té una identitat cultural mig francesa i mig italiana, i és l’únic territori que concedeix una certa protecció a l’arpità o francoprovençal, una llengua d’uns 150.000 de parlants estesos en una àrea que també inclou Lió i Grenoble, a França, i Ginebra i Neuchâtel, a Suïssa. I perdonau la digressió lingüística, però són coses que a molts ens agraden. [+]

 Miquel Àngel Llauger, "La paraula contrària, processada" Ara, 18-IX-15 (aquí podeu llegir la resta de l'article)

DIUMENGES

Cada dia és diumenge. Que l'Harmagedon ens agafi a tots confessats.

I, com sempre, bon cap de setmana.

28 ENLLÀ

A veure com gestionarem d'una banda l'ultratge i de l'altra la pressa, o la decepció.

POTS PETITS

Fa poc els parlava de la campanya d’una cadena de llibreries anglesa que havia repescat com a “llibre del mes” Un mes al camp, de J.L. Carr, editat anys enrere en català per Columna i en castellà a Pre-textos però difícil de trobar a les llibreries: justament per a això tenim a Barcelona la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, oberta al Passeig de Gràcia (i van seixanta-quatre edicions) fins al 4 d’octubre. Els deia que el llibre és breu i intens, extraordinari, que amb el pas dels anys segueix a la meva memòria de lector, com alguns dels que publica Minúscula (em ve al cap L’illa, de Giani Stuparich). Des que signava aquella columna, com per un conjur, la tauleta de nit i les vacances se’m van omplir d’altres llibres breus i intensos, extraordinaris.

Primer va ser El nadador en el mar secreto, de William Kotzwinkle, vell relat llarg d’un guionista i autor de gènere repescat per Navona i que em va recomanar Josep Maria Fonalleras amb la vehemència que només posem per les coses que s’ho valen de veritat. El tema és de to greu (un home, una dona embarassada, una cabana aïllada al bosc), però alhora hi bateguen una sinceritat i una sobrietat difícils d’oblidar. Després vaig fer cas d’un article de Màrius Serra i em vaig comprar La venedora de paraules (RBA), del gallec Séchu Sende, i si el llibre no és tot ell tan rodó com els de Carr o Kotzwinkle, sí que hi ha contes (com el primer, “Parlar”, o com “Instruccions per començar a parlar gallec”) que saps que ja t’acompanyaran per sempre. Finalment, un regal em va posar a les mans La paraula contrària de l’italià Erri de Luca (en català a Sembra Llibres), assaig revoltat i alhora esperançat, malauradament d’actualitat aquests dies als diaris però escrit per anar molt més enllà del judici i la possible condemna de l’autor.

Com ja va dir Calvino a les seves propostes per al nou mil·lenni, escriure en prosa no hauria de ser gaire diferent d’escriure poesia: "en tots dos casos es busca una expressió necessària, única, densa, concisa, memorable". Bona confitura en pots petits. És el que trobaran en aquests llibres.

-------------------------------
Publicat a El Periódico, 23-IX-15
Versión en castellano

TANT PER PERDRE

Plors i esgarip de dents davant de l'amenaça definitiva: l'Estat ha advertit per boca del seu Secretari de Plurinacionalitat que si diumenge guanyen els dolents i dilluns fan allò que no es pot fer, Espanya prohibirà l'ús del català al Congreso i a la UE, deixarà de promoure el català a València, les Illes i la Franja, deixarà de pagar les traduccions de llibres i la promoció internacional de la literatura catalana, retirarà Ausiàs March de la moneda de dos euros, clausurarà els cursos de català obligatoris als instituts públics de tot Espanya, desmantellarà les seccions de llibres en català a les biblioteques públiques de la península, eliminarà l'obligació d'emetre en català a les televisions privades espanyoles i retirarà els agregats culturals catalans de totes les ambaixades del Reino de España.

Abans de votar, pensa en tot el que hi podem arribar a perdre!

COSES QUE PASSEN

Dedicat amb tot el carinyo als senyors de l'AEB i la CECA de part de Mario Benedetti, el poema que ha escollit l'editora Izaskun Arretxe per obrir la lectura a la Calders.

DISCRECIÓ I VALENTIA

Mira, just a l'inrevés que tant bocamoll fatxenda a una banda i a l'altra del no plebiscit: "Hem de ser discrets amb el que diem, i valents amb el que fem" (Narcís Comadira, entrevistat a VilaWeb sobre les eleccions de diumenge).

TROMPETES

Els Beirut acaben de treure disc nou, "No, no, no" (sort que no són plebiscitàries).

Jo encara tinc al cap la trompeta d'obertura en aquest tema del disc anterior, tan Manel que gairebé sembla que hi entenguis la lletra.

I bon cap de setmana a tothom just abans del Judici Final.

LLIBRES NORMALS

Saviesa de les filles: "Quan em pregunten què fa el meu pare jo sempre dic que és professor i escriptor. I què escriu? Poesia i llibres normals".

LLIBERTAT A LA CALDERS

Calafell, Caño, Colom, Gregori, Moll, Pedrals i Valls (amb algun altre nom en diferit)... Dilluns vinent a la Llibreria Calders, una selecció de primera per defensar amb versos la revolta, les revoltes.

VALÈNCIA: CALENTA I FREDA

Coses curioses que passen: després de fer-li el buit (per dir-ho de forma educada) durant dècades, el Partit Popular de Xàtiva ha votat a favor de nomenar el cantautor Raimon fill predilecte de la vila on va néixer, allà on sa mare l'esperava al carrer Blanc. Celebrem-ho com una escletxa de llum al cor d'una terra on cultura pròpia i racionalitat (i agraïment) tenen bastant mal maridatge.

Però la frase del dia, d'antologia de l'acudit, del mal gust i de la idiotesa, la va pronunciar el representant municipal de Ciudadanos, que es va quedar sol votant en contra del reconeixement a Raimon perquè "seria millor destinar els diners de l’organització dels actes previstos a altres prioritats de caire social i obres de manteniment". Brillant, noi. També perquè el reconeixement té un cost zero. Partido Popular 1, Ciudadanos 0. Qui ens havia de dir que algun dia veuríem néixer a València una cosa pitjor que el PP!










MÉS
Ara fa cinc anys el PP encara s'oposava al reconeixement a Raimon.
Raimon actuarà a Xàtiva el 13 i 14 de novembre.

RELAXEM-NOS I TOQUEM

Van arribant per fi les primeres declaracions internacionals d'interès sobre lo nostre. Bill Evans parla del Procés en una entrevista a Helsinki: "Tenim una mena de desig compartit. Em sembla que el que estem buscant és llibertat amb responsabilitat. En altres paraules: no cal fer res en un moment específic, però m'agrada pensar que som responsables del global del que passi" (0:26). Pas mal, oi? I el meu fragment preferit és aquest altre:

"És una mena de procés que no és un procés intel·lectual: uses l'intel·lecte per separar els materials, per aprendre a entrendre'ls i a treballar-hi. De fet, trigues anys i anys a aconseguir la facilitat per poder-te'n oblidar, per simplement relaxar-te i tocar" (2:33). I encara, posats a subratllar: "Simplement no m'agrada sentir coses supèrflues. I espero que no hi hagi gaires elements superflus en allò que faig" (3:19).

Per als interessats, la pàgina oficial dels hereus del pianista acaba d'obrir canal a Youtube.

COSES QUE FA LA GENT

Quines coses de fer, oi? En tot cas, bona ressaca i bon cap de setmana.

(i gràcies al Jaume, que me n'ha passat l'enllaç)

CONVIVENCIA CÍVICA

Via @EnricCas i @sherreracat

NACIÓN ALZHEIMER

Donde dije digo, dije digo (pero digo que dije diego, o lo niego).





Aquí podeu veure el vídeo on González diu que no va dir el que va dir.

I aquí, l'aclariment publicat avui per La Vanguardia i l'enregistrament de la pregunta i de la resposta a l'entrevista ("Absolutamente. Absolutamente. Es que no tengo la menor duda").

EN CAMPANYA

D'uns me'n malfio. Dels altres n'abomino. Així, anar fent.

GÈNERES LITERARIS

Jo volia descriure aquell moment en què haviem dit que no i al final és que sí i sembla que tot voli i s'aturi per un instant o alhora per sempre, però em van dir que hauria de tenir dues-centes pàgines a doble espai i al final m'he estimat més deixar-ne tan sols el rastre en forma d'apunt aquí al quadern.

LLIÇONS

Hi ha un grapat de coses que val la pena aprendre: cançons, taules buides, tabac, nits en blanc, sabates noves, la tristesa ('cuz you're on the right track for learnin' the blues). Si sonen així, que l'aprenentatge sigui llarg i es repeteixi i es repeteixi.

Bon cap de setmana a tohom.

I SEGUESC EL CAMÍ

Aquests versos ja els vaig posar aquí anys enrere, quan ella morí, però no m'importa gens tornar-hi. Perquè avui, fa mil anys o fa quatre dies, ha nascut Vicent Andrés Estellés.

Aquí els podeu escoltar a més, mentre llegiu, dits i musicats per Ovidi Montllor i Toti Soler. Feliç ram convuls de síl·labes de vidre.










SONATA D'ISABEL

He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, damunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any quaranta-vuit.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amants per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
amb claredat i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim,
des d'Alacant a Castelló, amb els ulls
plens d'una llum, una gota de llum.
Dic el teu nom Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca,
amb molt d'amor presos per la cintura,
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí.

 Vicent Andrés Estellés (fragm.)


MÉS
El mateix fragment del Mural del País Valencià, recitat ara per Pau Alabajos.
Entrevista de Montserrat Roig a Estellés al programa "Personatges", de TVE (1978).
Josep M. Espinàs entrevista Estellés al programa "Identitats" (TV3, 1987).

JUPA I MALLA

Hi ha dies que un s'hauria de vestir a to, per llegir les notícies.

John Cleese en una pausa de rodatge amb els Monty Python, el 1974. Via @HistoryInPics

ESTIVAL

Potser la qualitat suprema de l'estiu és aquest veure escapar-se les hores i no fer-hi res. Ni tan sols patir-hi gaire.

ELLS HO ARREGLARAN

Mireu-vos la foto: són els nous incorporats, avui dia 1, al Senado espanyol. Ho escric en castellà perquè ni la tímida proposta de Pasqual Maragall de reubicar-lo i "autonomitzar-lo" no va ser presa mai seriosament. Amb la qual cosa, ara cal esperar que sigui aquest pàrquing de velles glòries més que amortitzades qui tuteli la necessària reconversió de l'arquitectura constitucional espanyola. Vamos bien para ir a Sants.