dimarts, 13 de maig de 2008

MIRALL I BANDERA

M'arriba la bona nova que el crític i escriptor Manel Ollé acaba d'obrir bloc per anar-hi penjant fragments de la seva producció literària recent. El títol és el del seu darrer poemari, Mirall negre.

Remeno el calaix cibernètic i hi trobo el pròleg del primer llibre de versos que Ollé va publicar, De bandera liberiana (Columna, 1994). Com que el prologuista no hi té inconvenient, el reprodueixo tot seguit in extenso.


PERFIL DEL PORTACONTENIDORS


Marià Manent obre el "Pòrtic" al seu recull de traduccions de poesia xinesa Com un núvol lleuger remembrant amb detall el dia i el lloc en què, descansant sota uns vells arbres, va sentir les notes dolcíssimes del cant d'un ocell desconegut, i s'esplaia tot al llarg de les pàgines següents detallant el procés fins que va arribar a identificar l'ocell en qüestió. La seva prosa, esplèndida, és un bon exemple d'una actitud que algú batejaria erròniament com a poètica però que en canvi sí que cal anomenar contemplativa. La capacitat de contemplació (l'embadaliment primer i l'enderiament després per un fet aparentment tan poca cosa, tan fugaç, tan banal com pot ser el refilar d'un ocell) és per a mi a l'arrel de la sensibilitat poètica. Deixar que el món sigui, sentir-nos ser en el món, no allargar la mà, enamorar-nos d'una fulla oblidant-nos de l'arbre on ha brotat i dels problemes de la desforestació, com si diguéssim. Seure a viure, encara que això pugui semblar a alguns un contrasentit. Lluny d'estampes beneites amb tons rosa d'aquarel·la, aquest saber contemplar que caracteritza bona part de la poesia oriental i que Manent convertí en tret personal, aquest saber donar forma a la perplexitat, aquest intuir un sentit que no podem comprendre però que percebem allà, tot això és a l'arrel de les composicions del llibre de versos de Manel Ollé: per damunt de la remor d'un casino de poble ple de gent que juga i beu i parla fort, a ell li arriba només –nítid, filtrat, inoblidable– el so sec de les boles al billar i el dring dels plats picant entre si quan el cambrer els amuntega.
                                                                           *

A la popa hi deia "Monròvia, Libèria".

De petit, quan em duien al port, em sorprenia la gran quantitat de vaixells que venien d'un país que no sabia situar al mapa, amb aquella bandera tan semblant a la dels Estats Units i un nom de capital com les dels còmics de Tintín: un país que podria no existir. D'on venien tots aquells vaixells? Què duien a la bodega? Cap a on se n'havien anat quan tornàvem i ja no hi eren?

El port –paleta de tots els rovells, niu de tots els viatges– és un dels paisatges nuclears triats pels poemes de Manel Ollé. El port i, al fons, la ciutat, assumida com a experiència estètica i vital enllà del simple decorat. Però d'entre tants vaixells que dormen cada nit al port, aquest De bandera liberiana és probablement un humil portacontenidors, llarg i pla, al buc del qual s'arrengleren contenidors i més contenidors tots semblants però distints: joc de matisos del color, de l'origen i el destí, joc de paraules i xifres i lletres que els identifiquen...
                                                                           *

La forma dels poemes a De bandera liberiana ens fa pensar en Francesc Prat i, a través d'aquest, una altra vegada en la poesia oriental: via El soldat rosa (prologat per Marià Manent) fins Els camins d'Oku de Matsuo Basho, d'on són extretes aquella mena de "meditacions poemàtiques" (Manent dixit) que barregen com aquí present i passat, emoció i record, prosa descriptiva i poema de vers curt parlant del mateix i doncs parlant-se, evocant el mateix i doncs evocant-se.

Evidentment, no tindria cap sentit escriure proses només per "explicar" uns poemes obscurs, però potser no hem de defugir plantejar-ho d'una forma semblant: com la coexistència (i, doncs, inevitablement, el diàleg) de dues enunciacions diferents d'alguna cosa comuna, inefable, l'esclat potser del diamant que un vers duu amagat a la mà. Als moments més feliços, la combinació s'assembla a una cançó: lletra i música (prosa i poema) alhora sumen molt més de dos. S'haurien de poder "llegir" a la vegada, evitar entendre'ls com a il·lustracions, com a ampliacions, com a comentaris. Els faig una proposta, que a mi em funciona: comencin llegint els poemes, oblidant-se de referencialitats i arguments; vagin després a la prosa i, finalment, tornin al poema. A poc a poc, el conjunt del text pren cos com a tot unitari però encara bimembre.
                                                                           *

Com els vaixells del port de la infantesa, a De bandera liberiana els poemes arriben i salpen no se sap d'on o cap a on. Els habiten rajoles, plats i tasses, terrasses vora el port, motors llunyans, molles de pa llençades als peixos, antenes, envans caiguts, éssers innominats que s'amaguen en un recambró del soterrani, palets, grues, ganivets esmolats i, de fons, per entre l'enfilall de tot plegat, com un paisatge que existeix en la nostra absència i això no obstant ens dóna forma, la veu d'una au que ens retorna a aquell aire contemplatiu del començament:

Incís d'ocell
en la llarga conversa
del vent i els arbres
.

Són versos que esperen de nosaltres la complicitat: ens demanen que escoltem el soroll per distingir-hi els sons, que ens avinguem al silenci, que sortim amb els jugadors de cartes d'un altre dels poemes a fora al carrer a esperar la nit. O que baixem al port a contemplar el perfil impossible del portacontenidors amarrat contra la fosca. Si sabem seure, segur que a dins d'alguna de les capses de ferro hi ha una cosa per a cadascun de nosaltres. Segur.

                                                           ©Jaume Subirana, pròleg a De bandera liberiana [1994]

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió