dilluns, 19 de maig de 2008

LLUFES RUTILANTS COM ADJECTIUS

És curiós com pengem i ens pengen les llufes: amb quina eficaç facilitat, amb quina contumàcia, amb quina insistència. Ahir al migdia algú que se suposa que em coneix em demanava consell per trobar uns volums planians i ho enllestia amb un somriure i un "tot i que ja sé que a tu, Pla..." Em miro al mirall. No sé què diu a la meva cara o a la meva roba que jo no sigui planià. Tampoc no ho he escrit mai, però així i tot no és la primera vegada (ni deurà ser la darrera) que em passa. Fins i tot recordo una desafortunada polèmica periodística en què un ase viu i bon lector s'esforçava a tergiversar-me una citació de Pla a veure si així el gran narrador em queia al damunt... Potser deu ser cosa de la fórmula barata 'a +Carner/—Pla', o de la variant 'a +Pla/—noucentisme'? Quin mal que han fet a la literatura catalana les plantilles esquemàtiques de selectivitat que alguns es pensaven que oblidarien l'endemà de l'examen i per contra se'ls han quedat enganxades com xiclets llardosos a l'hipocamp!

I l'assumpte encara em fa més gràcia perquè abans d'ahir llegia i rellegia embadalit al BloQG un d'aquells encadenaments d'adjectius que fan que per explicar o mostrar el que es pot arribar a fer amb adjectius, a l'altra extrem d'inflar l'obvietat, n'hi hagi prou de convidar la gent a llegir Josep Pla:

Dins de la llum rutilant, esmolada, crua, de la tarda; sota el cel despoblat, metàl·lic, immens; en la buidor del carrer, l’enterrament, amb el seguici vestit de negre, té un aspecte irrisòriament grotesc.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió