SET-CENTS PINGÜINS I VINT-I-DOS CONSELLS

Per a mi, aquests curiosos set-cents pingüins britànics són sens dubte un dels llibres de l'any. Abans d'ahir els dedicava precisament el seu article en Jordi Puntí a El Periódico.













Parlant sobre llibres, disseny i tipografies, més a prop nostre però també en anglès n'ha sortit un altre d'igualment extraordinari... i que també costa una mica de trobar. Però això ja se sap que forma part de l'esport d'anar a buscar els bons llibres, oi?

[La Plagueta de Biel Mesquida fa aquí la seva llista dels 10 millors llibres de 2007. I aquí teniu els 3 destacats per Juan Varela.]

D'UN ANY I PER A L'ALTRE

A les pàgines de Cultura de l'Avui d'avui, Eva Piquer fa a una trentena de persones del mundillo una pregunta aparentment senzilla però ben fructífera, vist el resultat: "Quin és el millor llibre que has llegit el 2007 i per què?". Les respostes i els títols els teniu aquí: guanya de llarg Vida y destino de Vasili Grossman, però el llistat de suggerències és ampli i divers, i alguns dels perquès són impagables.

Just en la direcció oposada, ara fa un parell de dies vaig rebre la convocatòria per afegir-me a un joc que implica un conte, o un conte que implica un joc: "El conte del 2008" és una proposta de creació col·lectiva d'un relat a la xarxa. L'assumpte ja està en marxa, i no es clourà fins a les 24 hores del 29 de febrer de 2008 (sí, l'any és de traspàs).

AL DAVANT DE L'ESCOLA, DE BON MATÍ

Esperant al carrer que marxin d'excursió, em fixo en un ram de llimones rere el filat i, per sota, en la gran cinta de tons grisos i crus de la paret despintada, escrostonada, a trossos malmesa. M'ho miro i penso que no ser-hi serà no esperar-se i no veure-ho. Llimona, paret, escola, carrer... Cap màgia o encant especial, i en això tot l'encant. Quotidià, comú. Un racó. Suspensió de les fulles i els fruits, vius rere la matèria inert però historiada i contra el moviment frenètic. Vius i encalmats. Marxant, m'ho miro de més lluny: els tocs de groc i verd del llimoner, la reixa translúcida i la paret opaca, la vorera, un cotxe vermell mal aparcat, el pal del semàfor sorgint-li per darrere, branques nues d'arbres i la forma gran d'un autobús que avança i esborra fugaç, el grup de pares i mares que s'esperen, un banc, més cotxes passant rabents més a la vora, molt a prop, just per davant meu, com si jo fos ja a dins de l'acumulació de plans, un últim pla que no puc veure i sí veuen en canvi les llimones o la Maria, que saluda enriolada, invisible, empipada perquè no responc, des de dins de l'autocar del futur a punt de marxa amb els vidres fumats.

ANYS I ANYS I MÉS ANYS

L’any 1938, convidat pel PEN a Anglaterra per parlar-hi en nom dels escriptors fidels a la República, Carles Riba escriu des de Cambridge a Joan Vinyoli que ell i Clementina Arderiu hi fan "d’una mena d’ambaixadors intel·lectuals de Catalunya": el món cultural havia hagut de prendre partit per defensar el país i la democràcia, i els escriptors eren peons destacats d’aquella defensa.

És en aquest context que neix la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), fundada al 1937 i represa el 1987, llavors ja per llei del recuperat Parlament de Catalunya. Aquests dies la ILC celebra els 20 anys de la seva refundació i els 70 de la seva primera posada en marxa, però el calendari és tot ple d’altres commemoracions d’entitats literàries que remeten un cop i un altre al que hem estat: el PEN Català ha celebrat els 85 anys de la seva fundació (amb la presència, val a dir-ho, de Nadine Gordimer), l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana els seus 30 anys de vida, el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil els 25, i la Biblioteca de Catalunya (en ple centenari propi) ha programat unes lectures per commemorar els 50 anys de l’edició de Poesia de Josep Carner. A més, és a punt d’inaugurar-se (a l’Ateneu Barcelonès) una exposició sobre les 51 edicions de la Lletra d’Or, interessant premi lliurat per lectors qualificats amb la legitimitat de la independència i la pròpia trajectòria al llarg de mig segle en què el país ha canviat radicalment. Tot plegat il·lumina sobretot dos escenaris històrics: el dels anys trenta i el de la recuperació democràtica, als setanta/vuitanta.

Commemoracions i trajectòries estan molt bé pel que diuen sobre la institucionalització de les entitats i sobre la voluntat de continuïtat de la nostra cultura literària, però tant com això també subratllen amb fluorescent, no ens enganyem, el pes de la història i la distància respecte allà d’on venim. Caldria saber fer que els aniversaris no pesin, que no se’ns tornin llast o condemna, cotilla o gir en espiral. Perquè treballem amb la llengua dels que hi eren, però ja no som a l’any 1938. Ni al 1978.

        Publicat a El Periódico (Èxit), 20-XII-07

GOOD TO ME

Coses que es pot fer amb el piano (fins i tot quan ja no hi ets)...











Ha mort Oscar Peterson. Des d'aquí, un brindis nadalenc per l'adéu d'un gran de la música moderna, un dels noms que recito quan encara de tant en tant em pregunten, amb indulgència, "Al Canadà? I què hi ha, al Canadà?".

APARENÇAR

ARS POETICA
                               A Wisława Szymborska

Un quadre és una aparença. Un tros d'un quadre
és menys enganyós. La tensió s'escola
entre les aparences. Aparençar
els quadres. Aparençar-se en si mateix
l'evidència. Conduir la paraula
a la ceguesa. Que la paraula
no s'escoli enmig
de les aparences (els quadres). Que la tensió
esdevingui indefinible d'una altra manera.

           Witold Wirpsza (1918-1985), traduït per Xavier Farré

AMB LLOP

NADAL

Es lleven de matí les gallinetes
i el gall publica la blancor del món.
A dintre de l'estable, on feien farinetes,
la mula diu aixís de cara al bou:
—Quan ve aquest temps, no surts a la pastura;
conec que vas tornant-te casolà!
—És que tinc somnis d'or, somnio la ventura
que fins el jaç de l'estable serà gra!—
Desperten les ovelles esverades
a la llum tèbia i grisa del corral;
pel gran forat obert de les teulades
es veuen claredats passar per dalt!
Al gran soroll de barrumbó i esquella,
el llop i la guilla, que feien sentinella
dessota la finestra del pastor,
se'n fugen sense prendre-li el formatge
que tenia a defora, a la frescor.
I el llop deia: —Fujo i no tinc por!

                 Josep Pijoan (1879-1963)

ENIGMÀRIUS DE FESTES

Una de les gràcies de tenir en Màrius per amic és poder rebre els seus missatges, que sempre estan una passa més enllà de la utilització quotidiana i adotzenada del llenguatge. Avui ens ha enviat tres "enigmàrius" per triomfar a les sobretaules nadalenques... sense solució, de manera que toca trencar-se una mica la closca abans de poder activar-los en públic. Us els transcric, per si us ve de gust entretenir-vos-hi:

El primer no és nou, però és el més nadalenc que dec haver formulat fins ara:
"Idèntic a Jesucrist, de 6 lletres".
La solució figura entre les dels 141 enigmàrius recollits al llibre Enviar i rebre. Concretament és la de l'enigmàrius número 71.

El segon sí que és nou, i no trobaràs la solució impresa enlloc fins que no la formuli per antena, a El matí de Catalunya Ràdio, el dilluns 31/12:
"El conjunt d'aquest any nou, de 4 lletres".
Què? Te'n surts, o hauràs d'esperar al dilluns 31 a les 8:15 del matí?

Finalment, la solució del tercer no sortirà enlloc, ni jo te la diré, morè.
"La part del pa que més odia en Ferran, de 6 lletres".

Apa, a pensar amb paraules...

ESMORZAR

Sobre la fulla
d'un ganivet
deixa llàgrimes de llavors
el tomàquet tallat.
Encenalls de mantega
tenen encara,
damunt del pa,
el dibuix de serreta
d'un altre ganivet.

Dolç o salat, amor meu, l'esmorzar?

         Jordi Llavina. De Diari d'un setembrista (avui el presenten)

COMENTARIS A BANDA

Sembla mentida amb quina alegria bona part dels mitjans tradicionalment considerats més seriosos han obert l'aixeta, en les seves edicions digitals, a l'aigua negra de l'anònim, l'opinió indocumentada i els compulsius exaltats, i amb quina perseverança alguns ingenus s'escarrassen a argumentar contra les ombres maleducades o, directament, imbècils. Internet també té les seves clavegueres, i n'hi ha que encara hi toquen la gaita a la riba confonent-les amb un riu.

Al sempre il·lustratiu bloc d'en Subal Quinina trobo aquesta magnífica advertència (treta de les Prosas apátridas) de Julio Ramón Ribeyro: "Tener presente que una buena obra no tiene explicación, una mala obra no tiene excusa y una obra mediocre carece de todo interés. En consecuencia los comentarios sobran". No parlava, és clar, de la xarxa, però és com si s'ho hagués vist a venir...

[Dies enrere, en Tirant al cap també va prendre mesures, i avui en parla. Altres, com en Toni, pensen que "un blog sense comentaris no és un blog" (això que llegiu, doncs, no és un blog). I tot i que jo parlava de versions digitals de teles i diaris, m'agrada la imatge de les pinces d'estendre.]

EL PARTY

Aquí teniu el vídeo musical de la setmana (d'aquesta setmana molt en concret). Si teniu la paciència d'esperar-hi com a mínim fins al segon 52 entendreu de seguida de quina festa us parlo. Una festa (esperem que ho sigui) que tindrà lloc allà mateix on els U2 cantaven "Party Girl" l'estiu de 2005. Valgui la cosa com a talismà, que prou que ens en faran falta.



[Més U2, avui mateix a cal Trapezista...]

I JA ESTÀ

Tot és més ràpid, sí. Però hauríem de plantejar-nos fins a quin punt la rapidesa és un valor absolut. O un valor i tot, deixant de banda les comunicacions.

E SORRÍANOS

"La poesia s'ha de llegir en la llengua original, i si no es coneix la llengua original també".

La frase és de Salvador Espriu, però qui l'adduïa ahir amb la seva vèrbola emocionada, fascinant, era Basilio Losada. Ell, que ha traduït més de cent cinquanta llibres de vuit llengües diferents, va deixar-ho estar davant de La pell de brau. Les cartes entre Losada i Espriu (a més d'altres articles i materials diversos dins el "Dossier Salvador Esrpiu i Galícia" i d'una interessant conversa inicial amb Joaquim Marco) són al número dos d'Indesinenter, l'"Anuari Espriu" dirigit pels professors Gabriella Gavagnin i Víctor Martínez-Gil i pulcrament editat per Punctum i el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu.

Durant la presentació m'escoltava el gallec de Basilio Losada, mirava les formes pures, blau fosc sobre blanc, als vasos de Sargadelos, repassava la implicació amb una cultura literària pacient, treballada i entusiasta de molts dels presents a la sala i em temo que somreia per dins. Jo vaig intentar explicar-hi (no sé si me'n vaig sortir gaire) que, en un món comú hipertrofiat i accelerat però essencialment banal (a banda de venal), només des de la perifèria, des de nínxols o espais petits i especialitzats, es pot aportar un contingut i una reflexió essencials i (paradoxa) enyorats, reclamats. Una publicació d'aquesta mena va en aquesta direcció, i en el cas de l'espriuanisme se suma a l'edició crítica de les obres completes en curs, a reedicions habituals i traduccions no inhabituals, a la vinculació al territori i a l'imaginari via Arenys/Sinera, a la mateixa existència del CDESE... Al final, havent pres nota de l'admonició amb què he obert l'apunt, no vaig gosar llegir la versió gallega de "Les roses recordades" de Salvador Espriu traduïda per Losada per a una targeta de Nadal de 1968. Però després, tornant cap a casa, vaig pensar que sempre em quedava aquest bloc, i que segurament els Espriu, Losada, Sargadelos i tants d'altres que tiben la vela de la relació literària entre el gallec i el català, d'una banda a l'altra de la península, m'ho sabrien perdonar...

AS ROSAS LEMBRADAS

¿Lembras como traguíannos
aquelas mans as rosas
de Sant Jordi, a vella
craridade de abril?
Chovía manseniño.
Nosoutros, enfastiados,
trala fiestra ollábamos,
doentes quizais, a vida
da rúa. E naquel intre
ela chegaba, sempre
recendente, mainiña,
cas frores, e pechaba
fora, moi lonxe, a coita
do dragón, e decía
moi docemente os nosos
nomiños, e sorríanos.

HI PENSO

Sota les altes voltes gòtiques de la Biblioteca de Catalunya, a taules desparades i amb el somriure de vuitanta-cinc anys d'història i un bon sopar als llavis de tots, Eugene Schouling, Secretari del PEN Internacional, va saber deixar anar amb elegància bàltica i una copa a la mà: "No ens ha de fer por tenir enemics, perquè altrament tampoc no tindríem mai amics". Hi pensava dies enrere en veure reelegit entre trucs qui va deixar morir Anna Politkóvskaya, hi pensava ahir veient l'honorable Rambla a la tele amb tota la sornegueria de qui sap fer-se les lleis a mida, hi penso cada vegada que sento usar en va el mot víctima. Hi penso, i no penso confessar-me'n.

TRES / THREE / TRES

Gràcies a la Mariona, el David, la Fiona i tutti quanti, l'autor d'aquest bloc ja té el seu web d'escriptor accessible en tres llengües a internet. En casos així (com quan reculls un pis, quan endreces l'àlbum de fotos, quan prepares un currículum), tot plegat junt fa una impressió singular, entre la il·lusió, la incredulitat i el vertigen. O l'estranyament. Com si, més que aquí, ja fos allà. Però hi és.

I em fa gràcia que, just aquests dies, Emilio Manzano expliqués a la premsa, arran dels seus Pinyols d'aubercoc (L'Avenç), que viu en tres llengües però morirà en dialecte. O altrament dit: com més petits, més infinits.

DIUMENGE PORNÒGRAF

Amb o sense la veu de Neko Case (aquí discuteixen l'assumpte), els New Pornographers (acabats de veure a Barcelona) són una perla canadenca que pot ajudar-nos a fer més passador el diumenge a punt d'empassar-te ja el pont. Amb una de lleis canviades i neoestilita buñuelià, una de mobles que vessen colors fuji o encara aquesta altra de sorpresa-sorpresa vigila quan obris la porta del garatge:

EL SENYOR DE CADA DIA

"Carner és un pòsit, un dipòsit..." Fonalleras dixit.

VISCA (l'article 3.3 de) LA CONSTITUCIÓ

Setmanes enrere vaig anar de visita al Congreso de los Diputados (si no us interessa especialment l'arquitectura isabelina, us ho ben podeu estalviar). A la sortida, ens van donar a cadascun un petit exemplar amb la Constitució espanyola vigent. De seguida, els dits se me'n van anar, catecumenals, al Preàmbul a buscar l'article 3.3, perquè tal com van algunes coses, un té la impressió que potser hi va un dia i ja no hi és, com aquella gent que per anar a comprar mira cinc vegades la cartera per assegurar-se que hi duu, sí, els diners...

Des de 1978, el 6 de desembre és per a mi El Dia de l'Article 3.3, un text que evoco sempre (val a dir que amb un èxit relatiu) als unitaristes desinformats, i que llegeixo i passo fotocopiat als meus estudiants estrangers quan parlo de l'Espanya de la Transició i els demano que facin l'esforç de seguir als diaris i les ràdios el que es diu sobre Espanya i les espanyes. De vegades la inconstitucionalitat salta allà on menys se l'espera.

Artículo 3

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.

2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

DESEMBRE DE 1957

Distingit amic,

Rebo el copiós volum de Poesia en els dos exemplars que m'ha fet enviar. I també em fa plaer que hagi tingut la gentilesa d'enviar-ne exemplars als meus fills.

L'edició és molt acurada i n'hi estic molt reconegut. M'excuso de certes intermitències de la meva cooperació: vell, apartat dels meus indrets, amb el meu arxiu incomplet d'ençà d'un cert incendi a Barcelona i amb interseccions d'altres deures, he procurat de servir-lo tan lleialment com he pogut. També estic agraït als tres M. que hi han treballat heroicament; els ho diré, però em faria plaer que vostè, si en té l'avinentesa, els ho avancés. [...] Nadal ja ha fet el seu fet, però fins a l'Epifania hom sent, cor endins, flabiols de pastor i himnes angèlics. Que vostè i els seus acabin de passar feliçment aquesta darrera mica del 1957 i tinguin un Cap d'Any exquisit i resplendent, amb tota mena de promeses a cau d'orella.

La carta duu data del 27 de desembre de 1957, i qui l'envia és Josep Carner, des de Brussel·les. Els "tres M." són Marià Manent, Albert Manent i Josep Miracle, el "distingit amic" és Josep Cruzet, editor de Selecta: sense ells, avui no podríem estar parlant d'aquest llibre-monument... Perquè aquests dies fa cinquanta anys de l'edició de Poesia, i la Biblioteca de Catalunya (dipositària del Fons Carner) ens convoca a llegir el poeta per recordar-ho. Són tres dimarts a partir d'avui (4, 11 i 18 de desembre), a les 8 del vespre a la Sala de Llevant de la Biblioteca). Aquest és el programa:

Josep Carner: Dir molt en un mig dir

Dimarts, 4 de desembre
Jaume Coll: El Fons Carner de la BdC i el llibre Poesia
Els fruits saborosos: ‘Els raïms immortals’, Narcís Comadira
Lloc: ‘El dia revolt’, Perejaume
Auques i ventalls: ‘L’heroi en el desert’, Sergi Pàmies
Llegendari: ‘Ulisses pensa en Itaca’, Marcel Ortín

Dimarts, 11 de desembre
Ofrena: ‘La desesperança’, Marina Gustà
Llunari: ‘Cant de tardor’, Jordi Cornudella
Arbres: ‘L’arbre de la nit’, Toni Sala
Cor quiet: ‘A mig son’, Albert Roig
Verb: ‘Prec de la darreria’, Joan Ferrer

Dimarts, 18 de desembre
Mar: ‘La xarxa encomanada’, Enric Casasses
Nabí: ‘IV. Ni el pèlag que s’abissa ni el vent ja no em fan nosa’, Pere Ballart
Lluna i llanterna: ‘La vida i el vi’, Manel Ollé
Absència: ‘Dedicació’, Jaume Subirana

A VilaWeb Lletres han filmat els ponents recitant Carner...
[Per cert, coneixeu Carneriana?]

GELMAN, ROIG, PUIG, GUARDANS & ASHBERY

Malgrat desastres i politicastres, els poetes, els bons poetes, encara acaben traient el nas en el dia a dia. Han donat per exemple el premi Cervantes a l'argentí Juan Gelman, a parts iguals literari i compromès, un d'aquells noms que reconcilien la gent allunyada amb els versos i, ara, a un mateix amb els premis grossos. I per aquí la col·lecció de poesia d'Edicions 62, a on d'aquí a unes setmanes apareixerà Rapala, presenta dos bons reculls ben distints: A l'encesa, d'Albert Roig (a VilaWeb Lletres n'han fet un reportatge, i a Transports Ciberians se'n poden veure vídeos i versions il·lustrades), i les Passions i afectes de Valentí Puig, amb qui Salvador Sostres ha publicat una original entrevista a l'Avui. A més, l'altre dia vaig tenir la sort de conèixer en Jordi Guardans (en canten cançons entre d'altres Maria del Mar Bonet i Ester Formosa), amb qui compartiré (amb ell i amb Sergi Jover, Dolors Miquel, Laia Noguera i altres) el nou projecte dels Túrnez & Sesé... Així, després ve que si s'acaba l'exposició sobre Jordi Sarsanedas al Palau Robert o si a Juan Varela, de Periodistas21, no l'acaba de convèncer l'èxit digital d'un John Ashbery t'ho pots mirar amb una mica de distància, gairebé amb un mig somriure.

APRENDEM A DIR 'KINDLE'?

És la història d'un canvi llargament anunciat, i de moment llargament ajornat. A veure si a la tercera (o a la quarta, ja he perdut el compte) va la vençuda. La veritat és que aquesta pinta prou bé... Senyores, senyors, amb vostès la proposta d'aparell de lectura sense fils (en diuen així, també lector electrònic) d'Amazon, poca broma: amb vostès, el Kindle.

CONTAR, MÉS QUE COMPTAR

Un publicista raonable (ell s'anomena "assessor en comunicació", però ja ens entenem) apunta en una entrevista que, avui dia, fer que els missatges arribin és cada vegada més complicat i que el que toca és sobretot (va pels polítics i les empreses, però també per cadascun de nosaltres) aprendre a contar les coses, perquè altrament ningú no pararà atenció en nosaltres, ningú no ens dedicarà el seu temps. I sosté que aquesta és, de fet, la moneda social dels nostres dies: el temps d'atenció que prestem o se'ns presta. Vull dir que gràcies per llegir-vos això.