AL DAVANT DE L'ESCOLA, DE BON MATÍ

Esperant al carrer que marxin d'excursió, em fixo en un ram de llimones rere el filat i, per sota, en la gran cinta de tons grisos i crus de la paret despintada, escrostonada, a trossos malmesa. M'ho miro i penso que no ser-hi serà no esperar-se i no veure-ho. Llimona, paret, escola, carrer... Cap màgia o encant especial, i en això tot l'encant. Quotidià, comú. Un racó. Suspensió de les fulles i els fruits, vius rere la matèria inert però historiada i contra el moviment frenètic. Vius i encalmats. Marxant, m'ho miro de més lluny: els tocs de groc i verd del llimoner, la reixa translúcida i la paret opaca, la vorera, un cotxe vermell mal aparcat, el pal del semàfor sorgint-li per darrere, branques nues d'arbres i la forma gran d'un autobús que avança i esborra fugaç, el grup de pares i mares que s'esperen, un banc, més cotxes passant rabents més a la vora, molt a prop, just per davant meu, com si jo fos ja a dins de l'acumulació de plans, un últim pla que no puc veure i sí veuen en canvi les llimones o la Maria, que saluda enriolada, invisible, empipada perquè no responc, des de dins de l'autocar del futur a punt de marxa amb els vidres fumats.