LA FERIA

Ara que s'acosta el Gran Ball de Xifres d'Abril (no el del Fòrum, que és circumstancial, sinó l'anual de la FECAC i el seu cor d'aplanadors de llençols), em permeto transcriure una columna de l'etnògraf Bienve Moya apareguda a La Vanguardia d'avui...

AMARGA CATALUNYA

Buena parte de la elite intelectual barcelonesa, a pesar de su sabiduría y erudición, es muy capaz de confundir –sin ningún tipo de rubor o sentido del ridículo– “bou per bèstia grossa”. Viene al caso la petición hecha por el concejal Jordi Portabella al alcalde de Barcelona de no mezclar la Feria de Abril de Catalunya con el Fòrum de les Cultures. Esta petición, que debería haber sido atendida por cualquier persona con un mínimo conocimiento de lo que realmente se cuece y de la “calidad cultural” de esta manifestación festiva, ha sido utilizada por alguno de esos intelectuales como argumento para incidir en las peregrinas fobias y filias sobre supuestas tomas de decisión y actitudes –a veces sólo intuidas desde sus altas torres de marfil– de algunos sectores catalanes hacia la inmigración española.

Para comenzar, hablemos de la celebración que originó la petición del señor Portabella desestimada por el alcalde. La Feria de Abril de Catalunya está organizada por algunos señores residentes en el área metropolitana para mostrar una supuesta cultura popular andaluza a los catalanes y para favorecer los lazos de hermandad e integración entre los dos pueblos. Podemos decir, de entrada, que la elección de la Feria para estos fines no es muy afortunada. Se lo dice el hijo de un andaluz: la Feria de Abril no es ninguna bandera representativa de la cultura popular andaluza. sino una simple, aunque notable, fiesta de los sevillanos. Si le diéramos carácter de representación amplia de la cultura popular andaluza, tendríamos que admitir la pretensión de unos cuantos señores de que la sardana representa la totalidad de la cultura popular catalana, algo que ya sabemos que no es cierto.Y si no que se lo pregunten, por ejemplo, a los habitantes de las Terres de l'Ebre.

En la Feria no se manifiesta la cultura popular de la mayoría de andaluces residentes en Catalunya, lo que la hace inadecuada para cualquier representatividad en el Fòrum. Si acaso representa algo es la chabacanería de algunos de sus dirigentes, el oportunismo de otros, o de los mismos, y las ganas de tranquilizar su mala conciencia de algunos políticos y de parte de la citada elite catalana. Les guste o no a los organizadores, al alcalde y a sus asesores, la celebración no tiene otro valor cultural y social que el que posee la política sobre la cultura popular más reaccionaria del tardofranquismo, que se manifestaba a través de Educación y Descanso y de la Sección Femenina. Aún así, aseguramos sin dudar que a la llamada Feria acuden personas con tanta buena fe como las que iban a las manifestaciones de las citadas organizaciones durante el franquismo; personas tocadas por la lógica nostalgia de un país que se vieron obligadas a dejar por razones ajenas a su voluntad. Estas personas se mezclan con una larga procesión de políticos en busca de votos populares, pijos y esnobs que van a “codearse” con las “masas trabajadoras” de la periferia. Así que, señor alcalde, le recomiendo que escuche al señor Portabella. El Fòrum ganará en calidad y en veracidad. Puedo asegurarle que la cultura andaluza tiene formas más atractivas y genuinas que ésta que los dirigentes de la Fecac –sin autoridad para representar a nadie más que a ellos mismos y a los socios de sus entidades– y sus asesores le quieren colar, quizás influidos por la más que posible mala conciencia sobre la inmigración española, y por la desinformación sobre la cultura popular andaluza y, posiblemente, también catalana.

                                                                                    Bienve Moya, gestor cultural

Sobre el màxim responsable de la FECAC, aquesta entrevista és prou interessant.

POBLET

Es tracta d’escoltar. I per a escoltar, fer silenci. Només llavors, afinant l’orella, anem percebent el so, la callada veu de les coses: de la fusta, de la pedra, de l’aire tibant contra les parets; fins i tot, potser, si ens hi esforcéssim prou, el fregadís de la llum damunt de l’alabastre, o uns ocells que deuen ser lluny pel cel, una aigua que devia caure a la font del claustre enllà del temps.

AIGÜES I ROSA...

Aigües i terra
porten els nostres morts
cap a la rosa.

             Francesc Prat

L'ALTRE SANT JORDI

Amb l'arribada de Sant Jordi i tot el que l'envolta, tinc la sensació que l'obligació d'uns quants és fer sentir enmig de la galerna els noms i les paraules dels altres llibres que ens agraden, títols que per ells mateixos (per raó del gènere, de l'autor, de l'editorial, de la temàtica) tendeixen a quedar-se als marge del corrent principal.

Jo ja tinc damunt de la taula dos llibres que són dues joies i que difícilment veureu demà passat damunt dels taulells: el primer és Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962, la correspondència entre Josep Pla i Josep M. Cruzet editada per M. Josepa Gallofré Virgili. En aquest cas, òbviament, el problema no és pas el nom dels autors (bé, no és pas el nom d'un dels autors), sinó el gènere: les cartes són carn d'especialistes i rarets diversos, però us asseguro que trobareu poques entrades tan directes al món terrible dels anys quaranta i cinquanta per aquests verals... Petit inconvenient: el preu. El segon llibre és Darrere del vidre. Poesia 1972-2002, l'aplec de l'obra lírica publicada fins ara per Feliu Formosa, home de teatre, traductor i, tant com això, poeta: discret, docte, elegant. D'entre les seves Immediacions, aquest desig, o compromís:

                               Buscar la quietud des d'on s'alci un cant nou.

UNS MOMENTS PER A LA PUBLICITAT...



Des de Lletra, i amb la complicitat de l'ICUB, les Biblioteques de Barcelona i Llibres.com, hem preparat i posat a la Xarxa la segona edició de la Rambla digital: una tria de novetats editorials agrupades per gèneres en una Rambla assolellada i sense empentes, oberta les vint-i-quatre hores i on Sant Jordi i el drac bo del descompte duren fins uns quants dies més enllà del 23... I amb una mica de sort, us regalen un llibre. Què més és pot demanar per uns quants clics amb el dit índex?

Va, i ara tornem a les coses serioses...

L'ABC SE'NS TORNA CATALÀ?

Tenia curiositat per saber com donaria avui la notícia de la investidura de Rodríguez Zapatero el diari ABC, i he de reconèixer que el titular, a primera pàgina, ha superat les meves expectatives. Diu textualment, a tres columnes:

ZAPATERO, INVESTIDO PRESIDENTE CON UNA FÓRMULA SIMILAR AL TRIPARTITO CATALÁN

Qui li havia de dir a Jordi Pujol que només calia que ell desaparegués del mapa perquè a la catalanitat totes comencessin a pondre-li... Per refer-me del sobtat atac d'egotisme catalanista, m'he posat a fullejar un remei narcòtic que mai no falla, el suplement "Mujer Hoy", i vés per on, passades només un parell de pàgines, topo amb un reportatge sobre el Día del Libro (aquí hay Piqué encerrado) amb un destacat a pàgina dreta i amb colorets que diu, també textualment, sota l'enigmàtic títol "NO OLVIDES":

EL DíA DEL LIBRO se festeja el 23 de abril porque ese día, en 1616, murieron los escritores William Shakespeare y Miguel de Cervantes.
ESPAÑA EMPEZÓ a celebrarlo en 1926. En 1964, se extendió a los demás países de habla española y portuguesa; en 1995, la Unesco declaró el 23 de abril día mundial del libro y los derechos de autor.
LOS CATALANES, además, festejan Sant Jordi, su patrón, y se regalan libros y rosas.
LA ROSA se obsequia porque, según la leyenda, cuando Sant Jordi mató al dragón, un rosal brotó en el sitio donde había caído su sangre.



Ah, quin conte de fades tan bonic i pestil·lent... España celebra les coses com si fos una persona, el 1926 és un any neutre, la celebració no va arribar a arrelar però es veu que mai no ha deixat de florir, el 1964 la gran festa llibresca salta "el charco" amb aquella alegria i el 1995, no se sap si com a darrer acte de corrupció socialista o com a primer favor d'Aznar en la intimitat, la Unesco baixa d'Arbeca i se suma al bonic costum que com tots sabem atura els "países de habla española y portuguesa" cada 23 d'abril. Però el millor de tot és l'además... N'hi ha que portàvem anys buscant una definició breu i precisa dels catalans, i l'ABC ens l'ofereix en safata de plata un dissabte postpasqual: no hi pensem més, això és el que som, un curiós además. I un además que fa festa i regala coses! Avui en dia, un ja no pot refiar-se ni dels catalans. Sort que ens queda l'ABC. El nostre?

EL MEU O UN COM EL MEU



A l'hora d'esmorzar, des del meu racó, mig camuflat pel diari obert, em fixo en un home amb trajo que surt disparat darrere d'un altre que se'n va: no és que no hagi pagat, sinó que s'enduia el seu paraigua, i parlen al carrer, sota un ràfec, i obren el paraigua i el tanquen i el que se n'anava fa com que es disculpa i torna a entrar i remena al paraigüer defugint la mirada dels altres clients.

Quan em toca anar-me'n a mi continua plovent a bots i barrals. Al paraigüer, el meu paraigua negre encara hi és... i al costat n'hi ha un altre d'exactament igual, potser una mica menys moll. Quin és quin? Miro al voltant, però tothom està per les seves coses. Sospeso els dos mànecs, els alço una mica mirant de no fer caure el paraigüer, que és ple a vessar... Ara una de les noies del cafè em mira des de darrere de la barra. Mig somric, agafo un dels dos paraigües negres amb el mànec marró (que original) i em llanço al carrer com qui es fica a la piscina un dia rúfol, arronsant el coll i sense ganes.

Dret al costat del semàfor, mentre veig passar un autobús que se m'escapa, recordo un conte de Quim Monzó en què un home gris tornava a una casa exactament igual que les altres del costat, sopava en un menjador com tants d'altres i es ficava al llit al costat d'una dona adormida i l'endemà no estava gaire segur d'haver marxat cap a la feina des de casa seva... Trec la T-10 i al costat meu, a la parada, un paio semblant a mi em somriu amb una targeta igual entre els dits, i baixarem tot el carrer Balmes a dins del mateix autobús humit separats per uns metres de persones cansades, mirant-nos de reüll rere els vidres entelats d'unes ulleres molt semblants, fins a la nostra parada.

MARCH I CASASSES

No·m fall recort del temps tan delitos
qu’es ja passat; pens que tal no venrra.
Si·l conseguesch, merce no·m fallira,
car piatat fet aura pau ab vos.
Preareu mi qui ’n temps antich preaveu,
e confessant que us dolieu de mi.
Ara que us am plus que james ami,
tornau vos lla on de primer estaveu.

Plus que dabans me trobe desijos,
e lo desig en mi james morra,
car per sa part mon cors lo sostendra,
l’enteniment no·m sera despitos.
Vos desijau a mi, qui desijaveu
per tal voler del qual yo·m contenti.
Ara que us am plus que james ami,
tornau vos lla hon de primer estaveu.
(...)

Aquest vespre, a les vuit, a l'Ateneu Barcelonès, Enric Casasses tria i llegeix Ausiàs March al cicle "Antologies" del Col·legi de Doctors i Llicenciats. Encara em dura el bon gust de boca de fa un parell d'anys, quan va fer el mateix amb un suposadament carrincló Jacint Verdaguer que a les seves mans esclatava com focs artificials, amb la sala plena a vessar. I encara n'hi ha que diu que s'avorreixen...

PLOU (MARIA DIXIT)

—El vidre té varicel·la.

38 CENTÍMETRES

Com els humoristes, els cantants i els escriptors, un pescador no acaba de ser del tot sense algú altre a qui adreçar-se... Aquest bloc em fa ara d'espectador, d'oient, de lector, i puc explicar-hi, per exemple, que després d'unes quantes hores de buit, el Segre em va regalar ahir una magnífica truita comuna de trenta-vuit centímetres d'aquelles que alegren un retorn de vacances (sí, d'acord, l'Osasuna també hi va posar el seu granet de sorra).









Els pescadors són (amb els culers i, potser, els polítics derrotats i els escriptors en la llengua de l'Urgell) un dels gremis amb més bon repertori d'excuses per a un mal resultat: hi ha el temps que feia (massa fred, massa calorós), el volum d'aigua que baixa al riu (massa cabal, o massa poc), la temperatura de l'aigua i la seva nitidesa, el vent, la pluja, el moment de la temporada (massa al començament, massa cap al final), el dia de la setmana, el nombre d'altres pescadors, la quantitat de vegetació, els cormorans, el mal estat dels baixadors... Però tot, absolutament tot, ho arreglen trenta-vuit centímetres de truita. O una victòria fora de casa amb derrota dels de blanc. O la perspectiva de Sant Jordi. O guanyar unes eleccions. El que ja no sé és si estem preparats per a una possible combinació múltiple guanyadora: fins a on arribarà la magnitud del redreçament.

A ELLA TAMBÉ

Ja se sap que avui en dia les nostres vides tendeixen a assemblar-se: l'Eva Piquer (de qui us recomano, si voleu riure de gust, el recent No sóc obsessiva, no sóc obsessiva, no sóc obsessiva, a Ara Llibres) m'escriu per comentar el post dels llibres trinxats: ella va passar per una situació semblant, i ho va explicar setmanes enrere a l'Avui en una crònica titulada "No sóc la Rowling"... Trinxats del món, unim-nos!

COSTA DE CREURE

I ara això... Algú coneix el guionista dels últims mesos al país del Quixot i Sancho Panza? El reguitzell de salts mortals i trucs cada vegada més difícils que l'anterior té final a la vista, o bé ens toca començar a somniar de debò?

THE SYSTEM CALLED RECIPROCITY



Tinc poc temps i tot està tancat, encara: és massa d'hora. Entro al Nuria (els accents delicadament esborrats) a esmorzar a la barra. Demano en català i el cambrer m’ho fa repetir. Els cambrers i l’encarregat comenten la jugada parlant entre ells un castellà gangós, deixat anar. Entren dues noies joves, una d'elles molt guapa, i se m’asseuen al costat. Els tres uniformats de darrere la barra apugen el volum, amplifiquen els seus moviments. Elles dues demanen, novament en català, i el cambrer, ara sense dir res, els porta els dos cacaolats agitant-los ostensiblement en l’aire, un amb cada mà. Que subtil. Arriba un altre client, ara un home gran, i des de darrere meu demana un cafè amb llet: li fan repetir, és clar (i ho torna a dir en català). Jo escolto i somric, entretingut, imaginant-me l’escena en un altre país, cansat d’aquest entrepà dolent i ressec. Ja sé per què feia tant de temps que no entrava en aquest bar, i per què no hi tornaré.

TRINXAR-LOS



Ahir vaig anar a Edicions 62 a recollir els exemplars que he demanat abans que destrueixin les existències de dos llibres amb la meva signatura pel mig, i avui hi he tornat perquè tot plegat pesava tant que no me'ls podia endur sense un carretó.

Obro els paquets, a casa, i són tot i no res. Els llibres, els llibres nous, tan ben tallats, tan nets, tan bonics per fora i per dins, badats amb aquella mena de displicència que ja no tornen a tenir quan els anem obrint i obrint... I una pila d'exemplars del mateix títol són una experiència nova per al simple lector. Me'ls miro: rescatats de la trinxadora, darrers individus d'una tribu sense importància. Per a això escrivim, per a la desaparició física? I encara que em sé prou bé la lliçó que la literatura és en un altre lloc, que els llibres tal com els coneixem són només un embolcall (un continent, un envàs), i relativament recent, la veritat és que, ja sigui per empatia o per desplaçament, molts amants de les lletres hem acabat convertint-nos també en amants dels llibres. Obro Les poesies d'amor del sisè Dalai-lama del Tibet, i torna a colpir-me la intensitat, la capacitat de suggeriment dels breus poemes. A més, recupero la història de Tshang-Iang Guiamtso, com vaig anar a parar jo al projecte, les llargues sessions de treball amb el Josep Lluís Alay...

Recordo articles irats, ofesos, de Teresa Pàmies o de Joan Perucho als diaris quan van haver de passar per aquest tràngol (bé, no exactament pel mateix: ara els editors s'han llegit els contractes i han après modos, i ja no parlen de "descatalogació", ara "ajusten estocs"): em miro al mirall i diria que no em sento irat ni ofès. Estrany sí, trasbalsat sí: com si el desempar dels meus llibres (incloent-hi aquest mig centenar salvat a l'atzar a darrera hora) se m'hagués d'alguna manera encomanat. Truco a l'editor per demanar si me'n puc quedar més (ja faré lloc a no sé quin armari), però em diuen molt educadament que no, que ja no existeixen, que els han trinxat... Som només pasta de paper, i en pasta ens convertirem.

ESTRANYESA


Traduïa poemes en una llengua que no és la meva que parlen d'una vida que no és la meva en una casa que no és la meva i quan mirava per la finestra veia el vessant d'una muntanya ple d'arbres i de neu. I avui que en reviso les proves hi torno. Qui vol licors?