divendres, 16 d’abril de 2004

EL MEU O UN COM EL MEU



A l'hora d'esmorzar, des del meu racó, mig camuflat pel diari obert, em fixo en un home amb trajo que surt disparat darrere d'un altre que se'n va: no és que no hagi pagat, sinó que s'enduia el seu paraigua, i parlen al carrer, sota un ràfec, i obren el paraigua i el tanquen i el que se n'anava fa com que es disculpa i torna a entrar i remena al paraigüer defugint la mirada dels altres clients.

Quan em toca anar-me'n a mi continua plovent a bots i barrals. Al paraigüer, el meu paraigua negre encara hi és... i al costat n'hi ha un altre d'exactament igual, potser una mica menys moll. Quin és quin? Miro al voltant, però tothom està per les seves coses. Sospeso els dos mànecs, els alço una mica mirant de no fer caure el paraigüer, que és ple a vessar... Ara una de les noies del cafè em mira des de darrere de la barra. Mig somric, agafo un dels dos paraigües negres amb el mànec marró (que original) i em llanço al carrer com qui es fica a la piscina un dia rúfol, arronsant el coll i sense ganes.

Dret al costat del semàfor, mentre veig passar un autobús que se m'escapa, recordo un conte de Quim Monzó en què un home gris tornava a una casa exactament igual que les altres del costat, sopava en un menjador com tants d'altres i es ficava al llit al costat d'una dona adormida i l'endemà no estava gaire segur d'haver marxat cap a la feina des de casa seva... Trec la T-10 i al costat meu, a la parada, un paio semblant a mi em somriu amb una targeta igual entre els dits, i baixarem tot el carrer Balmes a dins del mateix autobús humit separats per uns metres de persones cansades, mirant-nos de reüll rere els vidres entelats d'unes ulleres molt semblants, fins a la nostra parada.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió