OSTENDE, 31 DESEMBRE 1949

Benignament fina l'any, amb peresa.
Sota una boira, dels somnis despresa,
faig, a l'atzar, un semblant de camí,
alliberat de record i destí.

Relleus, colors, s'apaivaguen, més tímids.--
Un rastre angèlic, un vel matiner
fa fonedissa la petja dels límits
en cel i mar, en arbreda i carrer.

Tel irreal, imagina d'emprendre
algun consol per a humils decebuts;
gris com l'argent, més lleuger que la cendra,
manyagues fa les cruels certituds.

Ara, als vells arbres, desertes despulles,
mirant de lluny, no se sap si hi ha fulles;
darrera els vidres, de negres caients,
potser tornaren mirades absents.

Benignament fina l'any, amb peresa.
Sota una boira, dels somnis despresa,
faig, a l'atzar, un semblant de camí,
alliberat de record i destí.

Ah, si passades les ombres més denses,
trobés encara aquest vel matiner,
i, tot vagant, mig veiés les parences,
mai no temut d'ésser boira també!

                                    Josep Carner

BADANT DAVANT DE L'ANUNCIACIÓ DE FRA ANGELICO "No sé parlar de vós, sóc home, no pas verge, m'aparto dels coloms del cel i sento enveja. P'rò el quadre parla amb mi: si l'àngel em mirava podria fer-me esclava qui sap de quin destí..."

LÒGICA INFANTIL

– Qui és més gran, pare, el sol o la lluna?
– El sol.
– No: la lluna.
– La lluna? Per què?
– Perquè surt a la nit.

VENTE A IRAK, PEPE

Primer van ser el president Bush i el seu gall dindi de plàstic. Ahir José María Aznar, que es deu avorrir els diumenges de canvi de govern regional. Avui Aleksander Kwasniewski, president de Polònia (i els catalans ja no podem dir que no va per nosaltres)... Es veu que ara, per Festes, baixar fent esses per les pistes de Vaqueira al voltant de la monarquia ja no toca, i el que s'estila és anar-se'n unes hores a l'Irac amb helicòpter a estirar les cames, alegrar la tropa, somriure a la càmera i amenaçar l'infidel. Posats a que et vinguin a aixecar la moral, si jo fos soldat de la Coalició m'estimaria més les guerres d'abans, quan com a mínim t'enviaven el Bing Crosby o la Marta Sánchez. Ara toca posar cara d'Alfredo Landa i saludar marcialment per entre segurates que sembla que imitin actors de sèrie B uns senyors que sembla que imitin els seus guinyols repetint consignes arnades que sembla que els hagin llogat a la consigna del ball de carnestoltes d'una acadèmia de salvapàtries equivocada de segle.

DALLA, CONTE, DE GREGORI

Qui escolta cantants italians, ara, per aquí? S'ha arribat, sí, fins a Lucio Dalla (l'enorme Dalla, tan gran que ni la boca de la Belén no se l'acaba), però i enllà d'ell? Desembolico les Parole e canzoni del gran manitú, Paolo Conte, una joia doble (llibre i ví­deo) acabada d'estampar per Einaudi, i per celebrar-ho regiro els prestatges, em poso a l'aparell un disc vell de Francesco de Gregori i canto amb ell en la llengua de Conte i Dalla...

Cammino come un dissidente
Come un deragliato, come un disertore
Senza nemmeno un cappello
O un ombrello da aprire
Ho il cervello in manette
Dico cose già dette e vedo cose già viste
I simpatici mi stanno antipatici
I comici mi rendono triste
Mi fa paura il silenzio
Ma non sopporto il rumore...

ANATOMIA

Northrop Frye escriu a la "Introducció polèmica" d'Anatomia de la crítica: "El primer pas que s'ha de fer per tal d'elaborar una poètica autèntica és reconèixer la crítica insignificant i desfer-nos-en, i desfer-nos també de tota discussió sobre literatura que no sigui capaç de contribuir a la construcció d'una estructura sistemàtica de coneixement. Això inclou tot l'absurd sonor que tan sovint trobem a les generalitats crítiques, els comentaris reflexius, les arengues ideològiques i altres conseqüències de l'adopció d'un ampli punt de vista sobre un tòpic desorganitzat. Inclou també totes les llistes dels 'millors' poemes o novel·les o escriptors, tant si la seva virtut particular és l'exclusivitat com la inclusivitat. Inclou tots els judicis de valor accidentals, sentimentals i preconcebuts, i tota la xerrameca literària que determina l'alça i la baixa de la reputació dels poetes en una borsa imaginària." Avui, a Anatomia, volem mirar de fer un primer pas.

MADONNA

Misteri de la contemplació: de quina manera mirar una imatge (una icona, un quadre en aquest cas), l'aturada llarga i tranquil·la dels ulls damunt d'un joc de formes i colors, genera un estat latent i expectant alhora, una escolta a l'espera d'anuncis que potser no arriben en forma explícita però sí com a diàleg, com a borbolleig d'enllaços, de referències, d'associacions no només visuals: salts de l'esperit que per comptes d'anar-se'n lluny torna a caure a dins nostre, al seu lloc. Però més ric, més pesant: prenyat i exaltat.

COLORS LOCALS

En un extraordinari assaig sobre el fet que l'escriptor es troba entre els dos extrems del seu propi idiolecte, per una banda, i el conjunt de la parla global, total, per l'altra, amb una lucidesa que encara té més mèrit venint d'un anglès, Ted Hughes apunta que "Des del punt de vista de la lingua franca, el sistema de solidaritat i la mitologia de qualsevol subgrup tendeix a semblar parroquial, passat de moda, limitat i limitador, a ser consentit només (si arriba a ser-ho) en tant que color local." En canvi, mirant-ho des del punt de vista del subgrup, "la lingua franca sembla superficial, arbitrària, buida, degradada i degradant, fins i tot destructiva, quan no del tot buida de sentit."

Això que Hughes va escriure probablement pensant en el seu anglès individual, local, contraposat a tot l'anglès possible o a l'anglès estàndard, a mi se'm va girar com un mitjó en llegir-ho per primera vegada (ho recordo perfectament) i de cop va parlar-me amb una precisió notarial de la meva pròpia experiència amb el català i el castellà. I avui que veig als telenotícies (a tots els telenotícies, per molt que canviï de canal) la manifestació plena de banderes espanyoles i de polítics de gairebé tots els colors pels carrers de Donostia contra el pla Ibarretxe, de cop m'adono que en certs casos hi ha una tercera variant en què ni Hughes ni jo no havíem pensat: quan, vista des del punt de vista del subgrup, és la lingua franca la que sembla parroquial, passada de moda, limitada i limitadora, un pur color local (d'una localitat molt gran, això sí).

Ho veig i no sé si riure-me'n o tenir por, o les dues coses alhora. I com que cada cop em vaig sentint més i més negre per dins, poso al compacte ben forta la veu de Sarah Vaughan i el piano d'Oscar Peterson que enfilen amb tempo lent, gairebé resignat, "How long has this been going on?"...

BÀSQUET

I què li he fet jo al ferro de la cistella perquè m'escupi d'aquesta manera?

SETANTA-UN O UNA

Segons Comissions Obreres, la Generalitat (governada pel mateix partit que fins fa unes hores deia que sí amb posat seriós a les demandes d'ERC d'auditories a tots els departaments) ha publicat en el DOGC setanta-un nomenaments d'alts càrrecs des del 15 de setembre, per tal de consolidar (en vulgar: blindar) en categories superiors funcionaris de l'Administració pública catalana. Si han sortit al Diari Oficial no són pas cap secret: ningú no ens farà el favor de publicar la llista amb els noms i cognoms d'aquests setanta-un esforçats ciutadans funcionaris que fins al darrer dia no han parat de treballar contrarellotge a favor del país i no pas del partit ni d'ells mateixos (Artur Mas dixit)?

REPESQUES

Si ahir recomanava la repesca d'un divertit paper de Josep M. Fonalleras, avui li toca el torn a un tret de gràcia d'Oriol Izquierdo. Potser també serveixen per a això, els blogs: per subratllar o destacar entre el devessall de parauleria impresa les peces que s'ho valen... Com aquest "Antes rota" d'avui, que enfila i articula diverses notícies d'aquests darrers dies sobre Catalunya i Espanya amb intel·ligència, intenció i contundència. No us el perdeu. De vegades, els millors articulistes d'un diari no són els que hi tenen foto, secció diària o sèries inacabables.

MATAR PER UNA COMA

Mentre duri l'enllaç a La Vanguardia, us recomano que no us perdeu l'article del meu admirat Josep M. Fonalleras parlant del darrer best-seller en anglès: un llibre sobre puntuació, sobre comes i punts i punts i comes! Sóc dels que pensen que el món batega en els detalls, i pertanyo a la petita confraria que disfruta posant i traient comes, un dels patrons majors de la qual és a casa nostra sant Josep M. Pujol, però s'ha d'admetre que la coma (com les intencions, i tantes altres coses de matís) fa de mal explicar: jo recordo, a classe, haver omplert la pissarra amb llistes i llistes d'usos diversos, però la gent s'encaparra a demanar-te fórmules ràpides, unívoques i inapel·lables (que, no cal dir-ho, no existeixen), i a veure en allò que no és automàtic una pega, per comptes d'un instrument. Tothom riu, això sí, amb els exemples d'ambigüitats flagrants, però després... Al llibre de què parla en Fonalleras (Eats, shoots & leaves), un ós panda angloparlant es carrega un cambrer per una coma mal posada. A Catalunya, en canvi, encara no estem segurs si la famosa sentència de Torras i Bages relacionant el futur del país amb el cristianisme s'escriu amb coma o sense, i dormim molt tranquils. Molt, tranquils.

HUMIL CONTRAPROGRAMA

El castell de Plegamans contra el castell de Púbol: la millor idea per contraprogramar la previsible merengada de l'Any Dalí arriba des de Palau, però en aquest cas no el de la plaça Sant Jaume sinó el Palau-solità: 2004 serà també (malgrat els seus tres-cents seixanta-sis dies) Any Patufet. Pas mal: Patim, patam, patum contra el Gran Masturbador (i no estic parlant de política)...

DIR LES COSES CLARES

El VilaWeb d'avui transcriu la impressionant frase amb què Donald Rumsfeld, Secretari de Defensa dels Estats Units, acaba d'endur-se'n el premi Foot in Mouth de l'any: "Reports that say that something hasn't happened are always interesting to me, because as we know, there are known knowns; there are things we know we know. We also know there are known unknowns; that is to say we know there are some things we do not know. But there are also unknown unknowns - the ones we don't know we don't know"... Estaria bé que Sam Abrams i Miquel de Palol en prenguessin nota per als articles d'opinió consecutius a l'Avui que ja deuen tenir esbossats enaltint el llibre inèdit de l'extraordinari traductor de l'hebreu que s'endurà el premi Carles Riba de poesia d'aquí a uns quants dies...

AVUI, SARSANEDAS

LA CENDRA I EL TREPIG

Un redol de silenci i, tot al voltant,
els embornals que s'empassen
el temps malmès, engrunat entre els dits.
Tanco els ulls. El que veig és cendra.
Tanta cendra que s'encastella i rossola
i s'obstina en una cega llei
d'esborrar, esborrar i esborrar-se.
El que és jo,
tanco els ulls i maldo per escoltar,
i finalment l'escolto,
un trepig gratuït. Una promesa?


 Jordi Sarsanedas, Com una tornada, sí (Proa, 2003)