COLORS LOCALS

En un extraordinari assaig sobre el fet que l'escriptor es troba entre els dos extrems del seu propi idiolecte, per una banda, i el conjunt de la parla global, total, per l'altra, amb una lucidesa que encara té més mèrit venint d'un anglès, Ted Hughes apunta que "Des del punt de vista de la lingua franca, el sistema de solidaritat i la mitologia de qualsevol subgrup tendeix a semblar parroquial, passat de moda, limitat i limitador, a ser consentit només (si arriba a ser-ho) en tant que color local." En canvi, mirant-ho des del punt de vista del subgrup, "la lingua franca sembla superficial, arbitrària, buida, degradada i degradant, fins i tot destructiva, quan no del tot buida de sentit."

Això que Hughes va escriure probablement pensant en el seu anglès individual, local, contraposat a tot l'anglès possible o a l'anglès estàndard, a mi se'm va girar com un mitjó en llegir-ho per primera vegada (ho recordo perfectament) i de cop va parlar-me amb una precisió notarial de la meva pròpia experiència amb el català i el castellà. I avui que veig als telenotícies (a tots els telenotícies, per molt que canviï de canal) la manifestació plena de banderes espanyoles i de polítics de gairebé tots els colors pels carrers de Donostia contra el pla Ibarretxe, de cop m'adono que en certs casos hi ha una tercera variant en què ni Hughes ni jo no havíem pensat: quan, vista des del punt de vista del subgrup, és la lingua franca la que sembla parroquial, passada de moda, limitada i limitadora, un pur color local (d'una localitat molt gran, això sí).

Ho veig i no sé si riure-me'n o tenir por, o les dues coses alhora. I com que cada cop em vaig sentint més i més negre per dins, poso al compacte ben forta la veu de Sarah Vaughan i el piano d'Oscar Peterson que enfilen amb tempo lent, gairebé resignat, "How long has this been going on?"...