HOMENATGE

Jordi Sarsanedas ―de qui un rellegeix bocabadat la prosa d'Una discreta venjança o els quatre llibres de poesia que s'ha tret de la màniga en els últims sis o set anys― va rebre ahir a Barcelona el premi Ramon Fuster del Col·legi de Doctors i Llicenciats, a més d'un devessall d'elogis i felicitacions que només un contemplador pacient com ell deu ser capaç d'acceptar amb aquell somriure entre depassat i sorneguer...

COR MEU, EL MÓN

Voldria mirar, mirar més fort,
lligar aquests arbres,
aquells arbres que fugen,
el cel, les ones, més fort.
Lligar-me amb la llum i les pedres,
l'enorme pedra de la llum.
Res no em mira prou, però.
Mira i no em veu.
I què es desfibra,
el món o jo, mirall?
Llindar de comiat,
potser somriure.
Despreniment. Desistiment.
La mà que diu adéu,
que prem i amolla.
La gràcia d'un dia clar,
certa, punyent, però
pàl·lida sense remei.
Se'm queda enrere,
a baix i enrere.
Cor meu, el món,
no puc vestir-te de mirades!
Jo sóc això
que miro i se m'escapa.

                De Cor meu, el món (1999)