INDOLÈNCIA

Fons Salvany/Biblioteca de Catalunya

Surto ran de vespre de la feina de parlar i tornar a parlar durant hores de noms i assumptes absorbents i inermes amb gent amb qui preferiria, ajaguts amb calma damunt l'herba, evocar les coses de què parlen Li Po, Ovidi, Ryo-Nen o R.S. Thomas. A casa, trobo un parell de missatges d'alumnes espantats perquè han de llegir Absència, i havent sopat i guanyat a Stuttgart m'assec caragolat al sofà de llegir, amb el llum nou encès, i les pàgines i els versos de la darrera part de Poesia em tornen a deixar parat, atent, agraït, expectant. Cap al final, hi retrobo la resposta al meu dia a la universitat, cosa que és més, molt més, del que puc dir de bona part dels llibres que tinc encallats a la tauleta...

AJAGUT VORA LA FONT

Estels del vespre, iniciats a penes,
canten la llei en òrbites serenes;
l'herbei lloa la pau en son murmuri,
mentre el gorgol i l'ennuec de l'aigua
em van aconsellant, en llur ciència,
per a les coses vanes, indolència.

O, dit amb un vers de Màrius Sampere a "Penombra":

Es va fent fosc, vaig aprenent.