dilluns, 3 juliol de 2006

MENGEM SANG

Pluja d'estiu. No, no és el títol d'un poemari per a un premi municipal... Porto cinc dies llegint i veient al diari i a la pantalla, amb un punt d'enfonsada incredulitat, la crònica de la reacció israeliana al segrest d'un jove soldat: ponts ensorrats, infrastructures destruïdes a tot Gaza, bombardeig de seus oficials, detenció de ministres palestins, fam i set, pols i enderroc, por i humiliació. Què deuen pensar, els pares d'aquest únic ésser tan preciosament defensat i els pares de tots els que ningú no defensa? A nosaltres, com a ciutadans-espectadors, se'ns han acabat les paraules i el ble de la revolta. Vivim en un estrany astorament encalmat que creix per sota, convertint en balma més i més profunda la nostra capacitat per escoltar i veure i entendre i resituar i finalment acceptar.












Llavors, arribo a casa i hi trobo un sobre amb el darrer llibre d'un dels millors poetes catalans vivents (gràcies, Màrius!), i obro el llibre i hi llegeixo, a la pàgina quaranta-dos:

MAI NO HA DORMIT EL GANIVET

Mai no ha dormit el ganivet.
La pedra va aparèixer
esmolada. Les guspires
esdevingueren flors: un ram de flors
per a l'anyell del sacrifici.

Una divinitat tenia set
i els caçadors van sortir a l'alba.
Ara tallo i menjo pa de sang.
A taula, amb els meus.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies per la vostra opinió